Lluís Llort: Un paio amb sort

— Què voldràs?

— Voll-Damm, gràcies… Ui, són més de les cinc! Llavors millor un gintònic de Mare.

Al Lluís Llort se li ha escorregut el dia d’avui entre els dits, possiblement ocupat a pensar en la seva pròxima novel·la, fer música, gaudir-la i el seu treball com a veterà periodista a la redacció del Punt Avui. Però ara, al Bar, toca relaxar-se i deixar que la seva conversa, àgil, irònica i culta, flueixi a peu de barra. I que ho faci sense la ràdio sonant de fons: “Amb tots els meus respectes pels professionals del sector, però mai l’escolto per… bé, és llarg d’explicar. De totes maneres, sempre prefereixo triar jo la música”.

Quan es defineix, la paraula que li surt és impostor. “En el sentit que no sóc periodista, no sóc novel·lista, no sóc músic, però sóc feliç intentant-ho. I vivint. Em sento molt en pau”. Paradoxalment, en termes periodístics i novel·lístics porta intentant-ho molts anys, i amb èxit, com testifiquen els seus títols publicats en narrativa infantil i juvenil, on destaquen la sèrie de Tap Tàpera i la sèrie Sóc un Animal, i les seves obres de narrativa negra, des del seu debut el 1999 amb Tardor, fins a les més recents i ben valorades Pes Mort i Temps Mort, ambdues publicades per Crims.cat i Herencias Colaterales (AlRevés). De fet, aquesta última li va servir per guanyar el prestigiós premi Paco Camarasa de novel·la negra.

— Estàs tramant alguna nova novel·la ara mateix?

— Res important. Com a novel·lista estic en un moment de descans, tinc alguns projectes madurant. No sóc un autor que escriu cada dia, prefereixo jornades maratonianes quan la passió per una trama em té agafat pels… aixòò… Puc demanar una altra copa? I quicos?

Aprofitant molt bé el temps de descompte

Quan Llort era adolescent i es volia dedicar a la música es va adonar que era sord d’una orella: “Vaig haver de deixar de tocar en una banda i passar-me a l’acústic. L’orella dolenta és la de l’arracada, perquè serveixi per a alguna cosa”, especifica. En aquella època, també es va posar a escriure, “i vaig entrar al diari on treballo des de fa 35 anys”.

La qüestió era no parar, no acovardir-se. La resta va ser una qüestió de sort. “M’ha acompanyat bastant, no sempre ni en tot, però no em queixo. Fa uns 30 anys, en un accident de moto, vaig cridar com un cantant de trash metal quan vaig ser conscient que m’anava a morir. Com vaig tancar els ulls, no sé per quin motiu la roda del taxi no va aixafar, en l’últim moment, el meu cap”. Després d’aquell accident, l’escriptor i músic se sent “una mica en temps extra i a vegades aprofito al màxim la copa. Encara que acostumo a ser prudent i moderat, no vull sumar més impostures a la llista”. Beu un glop del seu gin i conclou: “No sóc un destroyer”.

“Encara que acostumo a ser prudent i moderat, no vull sumar més impostures a la llista”

Orgullós i feliç d’haver conegut a la seva dona, l’Aurèlia, i del fill de tots dos, el Jou, Llort destaca, com a èxit “haver aconseguit emocionar amb alguna de les meves novel·les a bastants lectors. I amb emocionar vull dir fer riure i provocar tensió, angoixa, fàstic, terror o llàgrimes”. I assegura estar “molt content i rejovenit d’haver recuperat, per una sèrie de casualitats, la bateria… 37 anys després!”.

— Doncs sí que aprofites aquest temps extra!

— Sí, sempre vols una mica més, però si em morís ara mateix ho faria amb un somriure.

Una ciutat amb moltes ciutats

Nascut el 1966, Llort considera la seva Barcelona natal, simplement, com a casa seva: “Saps quan, jugant a fet i amagar, aconsegueixes arribar a l’arbre sense que t’enxampin i llavors crides casa? Doncs això és Barcelona per a mi: Casa”.

En concret, l’autor elogia “el fet que, sense ser una gran ciutat en extensió, tingui la capacitat de contenir moltes ciutats diferents, barris molt diferents, mar i muntanya. Per això, sol ser un personatge més a les meves novel·les. Dóna per a molt”.

L’autor elogia “el fet que, sense ser una gran ciutat en extensió, tingui la capacitat de contenir moltes ciutats diferents”

Tot i això, aquest amor per Barcelona no evita que sigui crític amb diversos aspectes de la ciutat: “Hi ha molta misèria, els homeless i la delinqüència han augmentat molt; em sap greu pels primers i puc entendre als segons. Les ximpleries urbanístiques cansen, ja n’hi ha prou de tantes coloraines. Que es tanquin al trànsit més zones com el Mercat de Sant Antoni, d’acord, però ja n’hi ha prou de fer més estrets els carrers, aquest sí-però-no. I d’acord amb menys cotxes i motos, però que bicis i patinets respectin les normes i als vianants. I millor no segueixo, que la llista és llarga”.

Còmodament instal·lat en una conversa que domina a la perfecció, Llort s’acaba la copa. La tarda es va consumint i la nit s’acosta, tenyint gradualment de colors morats el cel de la ciutat alegrant un individu que, més que una au, es considera “un ocellot nocturn”.

“Hi ha molta misèria, els homeless i la delinqüència han augmentat molt; em sap greu pels primers i puc entendre als segons”

— Una altra ronda! Vinga, que a la penúltima convido —demana de sobte—.

— I després voldràs sopar alguna cosa?

— Que sigui un bon tapeo, que jo ja no puc amb un menú abundant.