Lluís Permanyer: Sense retre comptes

Camina, amb pas elegant, cap a la barra i demana apagar la ràdio. “El més important per a mi a un bar és la conversa. Ha de ser un espai de comunicació i, sovint, els bars i restaurants, amb les seves pèssimes acústiques i la seva música omnipresent, acaben convertint-se en espais d’incomunicació”. I ningú, en el seu judici, voldria deixar de gaudir d’una conversa amb qui, possiblement, és el cronista més important de la ciutat i el que sap més de la seva història.

“Sóc un periodista i escriptor que ha arribat fins aquí després de diversos canvis. Jo havia cursat Dret sense cap interès més enllà del fet que Filosofia i Lletres no tenien sortides laborals dignes. Quan vaig acabar la carrera, vaig voler ser diplomàtic per anar-me’n d’aquest país, aleshores corrupte i dictatorial, però la cosa no va prosperar. A partir d’aquí, vaig començar a treballar a diverses editorials guiat per l’amor que sempre vaig tenir per la lectura. Una d’aquestes editorials era Destino, que editava la revista amb el mateix nom, en aquell moment la més important del país”.

A Destino, Lluís Permanyer va començar la que seria una imponent carrera periodística que continua influint sobre legions de periodistes i que suma milers d’articles i més de 80 llibres, la gran majoria escrits en català. “Vaig ser el primer periodista d’aquí que va utilitzar el qüestionari de les 31 preguntes de Proust, que havia llegit a la seva biografia, per fer entrevistes. Això em va permetre entrevistar grans personalitats com ara Simenon, Rubinstein, Carner, Espriu, Miró o Pla”.

–Gairebé es pot dir que vas aprendre de manera autodidacta.

–Jo mai he deixat d’aprendre. De fet, més que un treball, considero el que jo faig la meva diversió.

I anuncia que, durant la pandèmia, tancat a casa, ha tingut ocasió de treballar en dos llibres d’imminent publicació, un volum sobre L’Eixample Desaparegut, per a Efadós, i un altre, per a RBA, “sobre la relació entre cinc arquitectes modernistes, Sagnier, Puig i Cadafalch, Domènec i Montaner, Gaudí i Jujol”. Aquesta última, figura d’aquell artista genial i absolutament avançat al seu temps la reivindicació del qual va liderar el mateix Lluís Permanyer anys enrere.

Sempre independent

Quan Joan Clos era alcalde, al periodista i escriptor van voler investir-lo amb la Medalla d’Or de Barcelona. “No vaig acceptar, clar”.

–De debò? No vas acceptar?

–No. Jo no vull res del poder. Sóc independent. Tot el que he escrit ha estat per criteri propi, sóc el responsable últim i únic dels meus èxits i dels meus possibles errors. Mai m’han dit sobre què haig d’escriure i mai he acceptat un encàrrec d’alguna cosa que jo no volgués escriure. Tampoc he acceptat càrrecs de responsabilitat, perquè jo només vull escriure sobre el que vull, i no manar ni retre comptes.

I rememora quan, estant a La Vanguardia als anys 70, “vaig publicar un article amb el titular Honorable Tarradellas, sobre el president aleshores a l’exili, que va suposar que el llavors director del diari em prohibís signar durant una temporada. Es va crear un bon desgavell, perquè aquell article fins i tot va sortir reproduït a la portada de l’Alcázar. Anys més tard, amb la democràcia, Tarradellas va voler que jo fos cap de premsa de la reconstituïda Generalitat”.

Va dir que no, clar.

Barcelona de l’odi a l’amor

“La meva relació amb aquesta ciutat va començar sent d’odi, perquè hi havia una dictadura que ens afectava i convertia aquest lloc en impossible de viure-hi. De fet, quan vaig entrar a La Vanguardia, la meva idea era ser corresponsal perquè jo me’n volia anar. No va poder ser, però, almenys, vaig poder estar 22 anys a la secció d’internacional que et permetia viatjar i on la censura gairebé no intervenia“.

El canvi es va produir l’any 1988: “Vaig començar a fer crònica de Barcelona, sempre pel meu compte i sense que del diari em diguessin res. Aquí, va començar la meva relació d’amor amb la ciutat, que va culminar amb cinc dies inoblidables d’octubre d’aquell any, quan vaig fer de guia a Stephen Hawking. Era un home que mai deia que no. Ho va veure tot. Quan va acabar la visita, va dir que en cap altre lloc l’havien tractat tan bé. La seva dona no volia tornar, estava enamorada del que va veure aquí”.

Del que no hi ha dubte és l’amor per Barcelona que els seus innombrables escrits han contagiat a un bon nombre de lectors i seguidors de la seva obra.

A Lluís Permanyer li fa mal allò que es fa en contra de la seva la ciutat, “com el tramvia de la Diagonal o aquest urbanisme tàctic que mutila l’Eixample”. Per això, diu, mai ha volgut militar en cap partit. “Jo milito sempre per Barcelona, la ciutat és el meu únic partit i en ell només hi cabo jo“.

–Per cert, prendràs alguna cosa?

–Et diria que un Còctel Permanyer com el que serveixen, en honor meu, a la barra del Muy Buenas del carrer del Carme, però potser millor una copa de vi negre.