L’or del Graal

[dropcap letter=”L”]

a flor blava, la fabricació de l’or, la recerca del graal, cada una d’aquestes imatges té la seva pròpia història i totes són xifres de l’impossible, d’allò que no es pot aconseguir, però que no obstant això insisteix a ser allò que es dibuixa a l’horitzó del desig i de la necessitat. Heinrich von Ofterdingen tenyeix de blau el món, com Perceval decideix no descansar ni una sola nit en el mateix lloc fins a tenir notícies del graal, o l’alquimista es compromet a treball a forn i, després de la nigredo, albedo i rubedo, assistir al fulgor de l’or. Totes elles empreses quimèriques, es pot dir, però capaç d’atorgar allò a què tant aspira el nostre món desassistit dels relats mítics: el sentit del món i de la pròpia vida. Imatges símbol que esdevenen llums dels camins laberíntics per als quals no s’entreveu cap mena de sortida. Però ni la flor blava, ni el graal, ni aquest or “altre” dels alquimistes, que no té res a veure amb l’or vulgar, poden ser mai conquerits de debò, ens repeteixen. La seva recerca no té final, o s’acaba amb la vida mateixa, tot i que paradoxalment es busca perquè ja s’ha trobat, com deia sant Agustí. Aquest sentiment o intuïció que allà ben lluny, “allò” existeix, és el que impulsa la recerca, incessant, interminable.

Gustav Jung sabem que aquestes imatges símbol són una expressió de la nostra interioritat. Gràcies a aquestes el regne interior adquireix visibilitat. Més enllà dels combats i les conteses s’aixeca el graal, les formes del qual poden ser moltes i entre aquestes, la del calze, però el material és sempre el mateix: l’or i les pedres precioses que proporcionen una llum tan gran que totes les llums es tornen pàl·lides al seu costat. A l’edat mitjana, quan es parla de pedres precioses, immediatament es pensa en els colors, o més ben dit, cada pedra preciosa és un color i el color és una pedra preciosa d’acord amb una identificació perfecta. Si deixem de banda la forma objectiva, que podia resultar tan imprecisa que els pintors medievals es resistien a representar-la, ens trobem que l’experiència amb el graal consisteix en una intensa impressió lumínica, una rica gamma cromàtica i la visió de l’or. Som davant d’una imatge abstracta, entre un Kandinsky i una taula gòtica, amb el fons d’or que Giotto va substituir per blaus monocroms. A vegades la mirada se centra en l’or, altres en els colors, i en altres, l’or blaveja. Tenim la certesa que el blau no és el blau del cel i que l’or no és el sol solar. Ni l’or ni els colors ens recorden cap element del món exterior. La impressió és molt intensa i ens preguntem per què. Perceval, com nosaltres, es meravella davant la visió del graal. Potser alguna cosa ressona en el seu interior.

Molt abans de san Juan de la Cruz, Ricard de Sant Víctor al segle XII va imaginar la pujada a la muntanya com una imatge precisa per parlar del coneixement d’ell mateix, aquest deure inscriptible des de l’oracle de Delfos, imperatiu sempre actualitzat i que cada època ha entès a la seva manera. Però “conèixer-se a si mateix”, dins d’una determinada orientació, sempre implica conèixer no només el subjecte que s’expressa amb un pronom en primera persona, sinó una identitat molt superior, molt més àmplia, que la psicologia junguiana va identificar amb l’inconscient. En la mística medieval i també en la renaixentista d’un san Juan de la Cruz, la imatge de la pujada a la muntanya es va interpretar com el procés d’aniquilació progressiu del jo perquè pugui aparèixer Déu al cim. Ricardo adverteix que l’esforç d’arribar al cim és molt gran però que ho és molt més el de quedar-s’hi. San Juan va advertir que “tot i en el cim res”.

Els ascensos a les muntanyes, el Ventós de la Provença o l’Acròpolis d’Atenes s’intueixen en el seu significat interior. L’or del tresor de Príam brilla amb una potència que sacseja l’ànima. Ens trobem al castell del graal i, com Perceval, veiem passar el seguici que desapareix a la sala del costat. Sobretot veiem l’or del graal que ens passa pel davant. Però és fugaç com un núvol. Ens sobresalta però no preguntem res. L’endemà ja no hi ha ningú al castell a qui poder preguntar. Tot ha desaparegut. Abandonem el castell. Comença la recerca. L’or del graal es pot pensar i sentir com la fi de la recerca, com el cim de la muntanya, allà on, de sobte, la cosa es fa tot. En el segle XII i en el segle XXI.