Ludificació gastronòmica: El joc de menjar

Què té a veure un videojoc amb un restaurant? Doncs, encara que no ho sembli, cada vegada s’apliquen més tècniques de ludificació a molts establiments, també a Barcelona. Aquest concepte es basa en utilitzar els mecanismes i les dinàmiques d’un joc (o d’un videojoc) en un context no lúdic. La finalitat? Intentar que els comensals es converteixin en clients assidus.

Una de les eines més usuals són els programes de fidelització. Tots tenim alguna targeta oblidada a la cartera amb símbols estampats que donen accés a un cafè un cop emplenades. Aquests punts o segells segueixen la dinàmica d’aconseguir fites per obtenir una recompensa final. L’esperit de Mario Bros és present en una infinitat de bars i cafeteries de la ciutat, des d’El Fornet fins a SandwiChez passant per Lukumás.

La ludificació gastronòmica també inclou conceptes com els de xef per un dia. És a dir, que els comensals puguin crear el seu propi plat amb ingredients disponibles al restaurant. Un exemple és a la cadena preferida de Barack Obama, Five Guys, on els visitants poden personalitzar l’hamburguesa que volen, de la mateixa manera que un jugador de WoW pot idear un avatar al seu gust. 

La famosa happy hour —prohibida per la llei de Salut Pública 19/2009 quan es tracta d’alcohol— també n’és un exemple recurrent. En aquest cas, el referent és a Pikachu i companyia: aquesta mecànica de descompte es basa a desbloquejar un contingut que només està disponible durant un cert període de temps. Empreses com 100 Montaditos o La Sureña juguen amb aquesta mecànica amb tapes gratuïtes o amb preus reduïts durant determinades hores.

Aquí cal apuntar una cosa força evident: la majoria de locals que practiquen la ludificació pertanyen a cadenes, tant nacionals com internacionals. Segurament el motiu sigui que totes elles compten amb departaments de màrqueting que lideren aquest tipus d’accions, amb la intenció de generar marca i atraure futurs comensals. La línia que separa la ludificació de la propaganda pot arribar a ser més fina del que pensem. 

Però justament aquest no és el cas del restaurant barceloní Donde Siempre. Aquí són coneguts per un repte al més pur estil novaiorquès: aquells gurmets que puguin menjar els seus descomunals entrepans en menys de mitja hora no han de pagar per ells. Parlem del Pepito Titanic, que pesa més de 2,5 quilos i s’acompanya d’una font de patates fregides, i de la seva Arepa (en majúscula), que pesa 3 quilos. Si el comensal no supera el repte, cal pagar els 30 euros que costa cada plat.

L’esperit de Mario Bros és present en una infinitat de bars i cafeteries de la ciutat

Altres iniciatives gastrolúdiques inclouen la recerca d’un tresor amagat pel restaurant, els desafiaments culinaris (per exemple, premiar aquell que mengi el plat més picant del menú), les endevinalles sobre ingredients, les ruletes de descomptes (que ja es veuen en cadenes com Veritas) i les recompenses per xarxes socials, entre d’altres. En definitiva, es tracta d’aconseguir que la gent s’ho passi bé en contextos on no esperen ser entretinguts. 

Com a curiositat, i encara que sembli contradictori, la majoria de restaurants que tenen jocs no són exemples de ludificació. Així passa amb Sudoki Sushi & Fusion o amb NÜA Smart Restaurant, que disposen, respectivament, de sudokus impresos a les estovalles i d’una taula interactiva amb diversos entreteniments. I és que ludificar implica, més aviat, aprofitar estratègies lúdiques per aconseguir alguna cosa.

L’aplicació de dinàmiques de joc no pot ser casual ni tampoc pot passar per premiar ni castigar aleatòriament els participants

Passa el mateix amb la iniciativa del Grup Família Nuri que, en dates assenyalades, regala sopars a persones que es diguin Núria. En aquest cas, cal apuntar que l’aplicació de dinàmiques de joc no pot ser casual ni tampoc pot passar per premiar ni castigar aleatòriament els participants. En una partida gastrolúdica, tots els jugadors han de tenir les mateixes oportunitats. 

I seguim en negatiu, amb la proposta de Chalito. En aquest cas, ens trobem amb un comptador al centre del restaurant que mostra a temps real els seguidors que aquest va aconseguint a Instagram. Encara que això sí que genera que molts comensals entrin al perfil i comencin a seguir-lo —especialment per comprovar si l’invent funciona—, aquí no trobem cap experiència significativa per a qui participa. I és que aplicar la ludificació a la restauració no és tan fàcil com sembla, si bé, com ja saben les grans marques, els beneficis a llarg termini poden ser exponencials.