Veure’l arribar al Bar vol dir que no està “donant forma a un nou llibre”, ja que llavors només se’l pot trobar a casa, “dia i nit, fins que surti alguna cosa clara. Ara bé, un cop acabat i publicat, tornar a casa es complica i es dilata molt”, entre la feina diürna i el gust per “transitar per les tenebres de la nocturnitat”.
Ens trobem al migdia, un moment idoni per a “un vermut amb oliva, un tros de taronja i una mica de sifó”, seure a la barra i deixar que tot, començant pel fil musical de fons, flueixi.
“Amb disset anys em vaig plantar a un bar pijo de Castelldefels amb la noble voluntat de punxar la meva limitada però sucosa col·lecció de vinils, a canvi de begudes i zero pessetes. Un tracte que vaig acceptar sense parpellejar, of course. L’oportunitat d’escoltar tota aquella mandanga amb un bon equip i que el personal ballés gràcies a mi, m’encantava. Per no parlar de la gloriosa oportunitat que allò em donava de gallejar davant les noies”.
Aquell moment va ser determinant en el futur del periodista, escriptor i activista musical, Luis Costa, amb una trajectòria que mai ha deixat d’estar lligada a notes i compassos diversos, sigui escrivint o punxant discos a una infinitat de sales i saraus “perquè els ballin les ànimes perdudes i la resta de la fauna nocturna, de tot pelatge”. Una activitat amb la qual s’ho passa en gran “i a més em remuneren i em serveixen licors. Sorprenent, però cert”.
Aquests dies es publica el seu tercer llibre, Dance usted (Anagrama), “un assaig sobre el ball que surt a la llegendària col·lecció Nuevos Cuadernos de l’editorial, recuperada fa un temps. Publicar juntament amb herois, admirats i coneguts com ara Billy Bragg, Ian McEwan, Emmanuel Càrrere, Michel Houellebecq, Kiko Amat, Lucía Lijtmaer, Eloy Fernández Porta o Paul B. Preciado, em dona una felicitat extrema”.
Punt de partida, l’underground
Després d’aquell baptisme de foc a Castelldefels, “i després del meu lamentable i prescindible pas per fanzines de l’underground”, el parroquià va decidir dedicar-se “a això d’escriure i rebre un sou per fer-ho”. Va ser durant el seu primer any d’universitat. “Jo venia col·laborant gratuïtament amb mitjans gratuïts, no vull recordar el seu nom, tot molt anys 90, sí… Durant aquell primer any, com deia, vaig entrar a col·laborar al suplement Rock and Clàssics, de l’Avui, parlant sobre música electrònica, o dance, o chumba-chumba. I fins avui”.
El parroquià va decidir dedicar-se “a això d’escriure i rebre un sou per fer-ho” durant el seu primer any d’universitat
La major part de la seva jornada la dedica a treballar en el servei de premsa de Razzmatazz, “des de fa ja massa anys; tots els que he pogut enganyar l’empresa per mantenir una nòmina i ocupar-me dels meus”. El 2016 va debutar amb el seu primer llibre, Bacalao, molt ben rebut i àmpliament reeditat, una història oral de l’escena de ball a clubs i discoteques valencianes, entre 1980 i 1995, de la que se sent particularment orgullós. “Aconseguir armar un artefacte literari que tingués un mínim de sentit i tensió dramàtica ja va ser un assoliment per sobre de les meves possibilitats i el meu escàs talent. Però veure’l publicat va ser un festí del qual encara no m’he recuperat”. Segueix, el 2020, la publicació de Balearic, que recull, a través de més d’un centenar d’entrevistes, la història de les escenes de música de ball a les Pitiüses.
— També tinc dos fills meravellosos.
— Home, que bé! I musicalment segueixen els teus passos?
El periodista i escriptor somriu, orgullós: “Al gran li agrada la crema musical de totes les èpoques i revolucions per minut, amb parada final al hip hop més nou, tipus Future i altres ídols de la joventut que seria incapaç de reproduir”. I aquí el somriure del parroquià s’interromp. “Al petit, intoxicat i pervertit per les amistats escolars i les ràdios dels cotxes de pares on mai hauria d’haver pujat, li va aquest estil innomenable d’arrel llatina, tarannà misogin i pèssim gust. És un escenari tan dolorós com, espero, passatger i circumstancial”.
Ciutat estimada, malgrat tot
“Estimo Barcelona, malgrat tot i malgrat les gentrificacions. I estimo els barcelonins. Aquesta ciutat i jo tenim una relació meravellosa, tòrrida i apassionada. I, com no podria ser d’una altra manera, ens veiem obligats a fer córrer l’aire, a vegades”.
— I com ho feu això?
— Doncs procuro fotre al camp allà on tirin millor la canya. Per això, se’m pot trobar fàcilment a les barres madrilenyes. Canya i tapa és la meva religió.
Al parroquià, com a tants altres barcelonins, l’enamora la història de la ciutat. “Em fascina aquest ambient del barri xino de principis del segle XX, que he pogut recuperar a través de la música, el cinema, la literatura, la fotografia, el teatre o la pintura. La immigració, el lumpen, el tripijoc, les prostitutes, els marines, el flamenc, els tablaos, l’absenta. Tindria problemes per triar, en un moment donat i amb la possibilitat de viatjar en el temps, per decidir si em planto a l’Arc del Teatre el 1930 o a Tusset Street el 1967, concretament el 13 de febrer, dia en què s’inaugura el Boccaccio”.
— I alguna cosa que puguis dir que et repugna de la ciutat?
— Doncs mira, repugnar repugnar, res. Però haig de dir que soc una altra persona des que va desaparèixer del mapa la cadena de fleques La Baguetina Catalana.
