Madonna no sembla Madonna

1990. És l’any de la reunificació d’Alemanya. També de la dimissió de Margaret Thatcher i de l’alliberament de Nelson Mandela. Més efemèrides? L’any 90, Octavio Paz rep el Premi Nobel de Literatura i, als Estats Units, es posa en marxa el World Wide Web. Doncs bé, l’any que Europa suturava una de les grans ferides de la Segona Guerra Mundial, el Regne Unit acomiadava la Dona de Ferro i Internet feia els primers passos, Madonna va actuar per primer cop a Barcelona. Un concert per a la història de la ciutat.

Madonna, per tant, va pujar per primer cop a un escenari barceloní fa més de trenta anys. Concretament, a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, renovat pels Jocs Olímpics que s’hi celebrarien dos estius després. Era l’1 d’agost i el públic barceloní va presenciar una de les gires més mítiques de tots els temps: la Blond Ambition Tour. El nom és prou eloqüent. L’any abans, Madonna havia publicat un dels seus millors discos, Like a Prayer, amb temacles ballats i versionats ad nauseam com Express Yourself, Cherish o, per descomptat, el Like a Prayer que dona nom a l’àlbum. El concert de Barcelona era el penúltim d’una llarga gira i va arribar acompanyat de grans dosis de polèmica i provocació. Sí, Madonna ja era Madonna. La reina. La polèmica. L’escandalosa. La irreverent. En definitiva, la que obria camí. L’única capaç de sortir a l’escenari únicament amb una cotilla de setí rosa amb sostenidor cònic, una peça creada pel seu amic Jean-Paul Gautier i que, com hem pogut comprovar recentment a CaixaForum, ja és peça de museu.

Les cròniques periodístiques de l’època expliquen que Madonna no va aconseguir omplir del tot l’Estadi Olímpic Lluís Companys. També que la cantant i el seu seguici van ocupar 180 de les 208 habitacions de l’antic Ramada Renaissance de La Rambla o que se la podia veure fent fúting, com en dèiem aleshores, rodejada de guardaespatlles. Per cert, que, en un excés de zel, després d’una d’aquestes sessions d’exercici de carrer, un dels guàrdies de Madonna va clavar un cop de puny a un reporter gràfic d’El Periódico de Catalunya.

Plantofada a banda, Barcelona va agradar a Madonna perquè l’any 2001 va escollir la nostra ciutat per estrenar la seva segona gran gira: Drowned World Tour. La reina del Pop va omplir el Palau Sant Jordi durant dues nits consecutives, 9 i 10 de juny, per presentar-hi dos àlbums majúsculs: Ray of light (1998) i Music (2000).

El 2006, en canvi, ens va fer el salt i no va passar per Barcelona per presentar el Confessions on a Dance Floor, però el 21 de juny de 2009 sí que va tornar a actuar a l’Estadi, en el marc de l’Sticky & Sweet Tour. Quan es va anunciar el concert,  vaig decidir que havia arribat l’hora d’anar a veure Madonna en directe i, com que no me’n volia perdre detall, em vaig gratar la butxaca per comprar les millors entrades. No vaig calcular, però, que el preu d’estar a tocar de l’escenari era haver de seguir el concert a peu dret i, quan encara actuaven els teloners, em vaig començar a penedir de no estar còmodament assegut a la grada i això que tot just acabava d’entrar a la trentena. Mai he estat home de concerts. De tota manera, quan la diva, que ja passava dels cinquanta, va sortir a l’escenari, em van passar tots els mals. Quina energia! Quina electricitat! Quin misticisme! Era això el que sentia Santa Teresa de Jesús? Extasiat és poc!

Avancem fins al 20 i 21 de juny de 2012. The MDNA Tour tornava a portar Madonna a Barcelona. La reina del Pop es va fer esperar 45 minuts ben bons, però quan va començar a desplegar música, ball i efectes especials, va tornar a deixar el públic amb la boca oberta. El 2015, Madonna, que ja albirava els seixanta a l’horitzó, feia la seva darrera visita a la ciutat per presentar-hi la Rebel Heart Tour. Un altre concert espectacular.

I ara, vuit anys després, Madonna torna a Barcelona. Ho fa en el marc d’una gran gira per celebrar els seus quaranta anys de carrera: The Celebraton Tour. Les entrades pel doble concert de l’1 i 2 de novembre al Palau Sant Jordi han volat, literalment, i això que eren caríssimes. Els seus fans, tinguin vint o seixanta anys, no volen perdre’s l’oportunitat de tornar a veure-la en directe. Un entusiasme que contrasta amb els atacs edatistes que fa temps que pateix tant a les xarxes socials com des de tribunes de periodistes suposadament serioses. Senyors –perquè la majoria d’aquests opinadors són del gènere masculí– no dubten a qualificar-la de “vella ridícula” o de ser l'”àvia del Pop”, per molt que ells mateixos, ja grandets, xalin de valent als concerts del Boss (73 anys) o dels Stones (70 el més jove i 74 el més gran). Fa anys que sostenen que Madonna està acabada, que ja no té edat per pujar als principals escenaris d’aquest món. És que potser la voldrien tancada a casa fent punt de creu i apuntada a l’Aquagym els dijous a la tarda?

També hi ha qui considera que Madonna no sembla Madonna. Que fa una música que no té res a veure amb els seus grans clàssics de fa trenta anys. És més, que la Madonna actual té una cara que tampoc té a veure amb la d’aquella Madonna Louise Veronica Ciccone que als 80 s’obria pas en el món de la música. Crec que l’essència de Madonna és justament aquesta. No repetir-se. Mutar constantment. Esforçar-se per continuar impressionant quatre dècades després. Madonna té seixanta-quatre anys i les mateixes ganes d’obrir camí i escandalitzar que quan va venir per primer cop a Barcelona i a El País s’hi referien com “l’oxigenada italo-americana”. Només cal seguir-la a les xarxes socials. Madonna no sembla Madonna i, encara que sembli una paradoxa, és precisament això el què la fa autènticament Madonna.