Madrid, la perifèria

Molts consideraran que aquest títol és ofensiu, o rancuniós, o ple de càrrega ideològica. És el que passa quan es té el costum de comptar amb una “gran capital” que fa de centre decisor de tot allò important que succeeix a l’Estat, i que per tant fixa quins són els punts cardinals: segons aquesta premissa psicològica, Barcelona es troba al nord-est. I a la perifèria. Però resulta que les coordenades no existeixen per si soles, sinó que depenen de la perspectiva. No existeix el nord, ni l’est. Existeix el nord d’on et trobes, o l’est d’on es troba aquell altre. Per tant, Barcelona té les seves pròpies perifèries: en termes de proximitat, la seva perifèria més immediata és Catalunya. I en termes de grans ciutats, la perifèria de Barcelona és València, Tolosa, Montpeller, Saragossa, València i Palma. No és una consideració política, sinó una consideració geogràfica. I, si del que es tracta és de comptar grans capitals, la perifèria de Barcelona es troba tant a Madrid com a París com a Roma. Però això només són les capitals d’estat: i una capital d’estat no determina les perifèries, sinó només (ara sí) el seu àmbit administratiu d’influència.

En un context d’Unió Europea o fins i tot de globalització econòmica i social, els àmbits administratius o de sobirania no determinen (o no haurien de determinar d’entrada) les coordenades ni les perifèries econòmiques i socials: depenent de cap a on es posi el focus, es pot tenir com a aliat o com a referent Madrid o bé París. O Roma, o València, o Màlaga. Barcelona és lliure de determinar les seves perifèries, sense esperar que sigui la capital de l’Estat qui li digui que només n’és una ciutat perifèrica.

Pel que sembla, les actuals apostes de “cocapitalitat” expressen una buidor de contingut que només mostren aquesta submissió adminstrativa: no s’ha notat que Barcelona faci cap salt qualitatiu, en termes econòmics o culturals o socials, proclamant-se com a “cocapitalitat” espanyola. El finançament del Teatro Real o del Prado continuen essent estratosfèricament més elevats que el del Liceu o el del MNAC, a causa sobretot del menor interès inversor de l’Estat: això no és una cocapitalitat, això és un tracte de perifèria. I potser el que convidria és, ja que aquest sembla un aspecte cronificat i irreformable, començar a considerar Madrid tan perifèria de Barcelona com qualsevol altra ciutat a la mateixa distància. Amb l’únic vincle, això sí, que de tant en tant l’Estat col·labora en alguna inversió pel simple fet que Barelona és dins d’aquest Estat, i no pèrquè sigui “cocapital” de res. A diferència del que planteja avui (i des de ja fa massa anys) el consistori, es tractaria d’agrair aquestes inversions obligades per llei i d’enfocar els interessos (econòmics, socials, culturals) molt més enllà de Madrid: tractar Madrid, en efectem com a perifèria. Amb poder, sobretot amb poder administratiu, però perifèria.

L’altra raó no és tan filosòfica, sinó més pràctica: el model. Podem tenir com a referent el model Las Vegas on tot s’hi val, tot és possible i la “llibertat” s’imposa sobre el “comunisme”. Aquest model que sí que envejaria una exhibició de Fórmula 1 enmig de la Castellana o una Copa de l’Amèrica a la platja madrilenya. Però aquest és un model de llargues llistes d’espera als hospitals, de poca originalitat i creativitat, i d’una nul·la sensibilitat estètica i ètica. Diuen que a Barcelona tenim massa dubtes sobre la tercera pista del Prat, i segurament és cert, però plantejar-se les coses hauria d’obligar no a l’actual paràlisi sinó a trobar un model alternatiu (i sembla mentida, això sí, que encara no l’haguem consensuat). Diuen que Barcelona té massa dubtes sobre el Hard Rock, però no es tracta de dir “no” a tot sinó de dir “segur?” a tot. I després, és clar, decidir. Es tracta de tenir una manera pròpia de fer les coses, de saber compensar la globalització amb la localització, d’acollir inversor estrangera i de respectar la vida veïnal, de copiar models però d’exportar-ne encara més de propis.

Jo estic segur que l’actual sensació d’estancament de la ciutat no es deu a que no hi passin coses, que hi passen moltes, sinó al fet que les que hi passen se’ns presenten com a massa artificials, llunyanes o imitadores. Quan Barcelona entengui que no és perifèria ni sucursal de ningú, sinó que té unes perifèries pròpies a les quals fer la seva pròpia proposta, aleshores tornarà a semblar Barcelona i deixarà de demanar perdó per existir.