La història d’Espanya demostra que tot allò que a Catalunya vivim com una intensíssima tragèdia Madrid ho acostuma a reconvertir a posteriori en una farsa amb aires de sainet. El període d’escalfament i aparent radicalització que ha viscut el quilòmetre zero abans de les eleccions del proper dimarts no deixa d’ésser una mala còpia reconcentrada del procés fallit cap a la independència previ a l’octubre del 2017 sense que, evidentment, els diaris de la capital hagin vomitat tanta pornografia sobre com la tensió política és a punt de trencar famílies que ja no gosen compartir taula el dinar de Nadal, equiparant les cantonades de Malasaña a Kabul, o sostenint que, de seguir amb tanta mala llet per metre quadrat, els madrilenys acabaran saltant-se la cañita del vespre per sortir al carrer a repartir mastegots. Resulta curiós, car la ultradreta feia manta d’anys que amenaçava el sobiranisme però Pablo Iglesias no es dedicava a plorar-nos ni a abandonar debats on VOX no condemnava que es cremessin ninots amb la cara del president Puigdemont, ni tampoc a Pedro Sánchez li entraven tantes ganes d’encapçalar personalment una croada contra la intolerància disfressat de Mandela.
De fet, que l’esquerra madrilenya abanderi la causa contra el suposat feixisme és un dels fenòmens més notòriament cínics de la política espanyola dels darrers lustres. No cal tenir memòria d’elefant per recordar que fou Pedro Sánchez qui, en les eleccions generals del 23-A i del 10-N del 2019, va fer tot el possible perquè VOX participés als debats de Televisió Espanyola, en el primer cas quan els ultradretans encara només tenien presència rellevant al Parlament d’Andalusia (la Junta Electoral no li ho va permetre, però el líder del PSOE aconseguí que, en una fórmula escassament democràtica, Atresmedia accedís a un format on Sánchez només perseguia l’ànim de desgastar el PP, fent gala d’una irresponsabilitat inaudita i condemnada per la majoria dels seus col·legues europeus). Però no cal anar tant lluny; mentre fa dies advertia pomposament en un míting electoral el perill “d’acostumar-se a la ultradreta com una cosa normal”, quan fou VOX qui salvà amb la seva abstenció el decret dels fons europeus proposat pel PSOE fa tres mesos, Sánchez digué a Abascal que “en moments d’il·luminació, vostè demostra més responsabilitat de país i més sentit d’estat que el líder de l’oposició”.
Quan el PSOE necessitava VOX, ni Abascal ni els seus adlàters eren els malèfics enemics de la democràcia contra els què ara ens vol salvar Supersánchez: de fet, aquí a Catalunya també recordem com un tal Salvador Efecto Illa no semblava tenir cap problema en incloure els d’Abascal a la mesa del Parlament. Qui ha engreixat la ultradreta, en definitiva, ha estat un dels polítics més irresponsables d’Europa i la seva cort d’espantalls.
Qui ha engreixat la ultradreta, en definitiva, ha estat un dels polítics més irresponsables d’Europa i la seva cort d’espantalls
Però tot això, per important que sigui, és només un dels molts resultats que viu la processització de Madrid, una creació de blocs polítics enfrontats que Isabel Díaz Ayuso ha aconseguit convertir en un plebiscit electoral amb molta murrieria. De fet, si us hi fixeu, la política madrilenya ha esdevingut una còpia barata del pujolisme en la seva pretensió de pintar la capital d’Espanya com un indret singular on la llibertat individual i de negoci són sacrosants (per molt que aquest albir es basi en anar trompa pel carrer saltant-se el toc de queda en temps pandèmics) i també un calc del masisme amb els seus eslògans plebiscitaris com ara “comunisme o llibertat”. Com deia a l’inici, Madrit sempre regurgita els debats polítics catalans amb una simpàtica capacitat per denigrar-los.
Encara que sembli risible, la màquina del PP madrileny i la factoria propagandística de l’aznarista Miguel Ángel Rodríguez han copiat fil per randa la dinàmica del procés a base d’enorgullir els madrilenys amb un afany llibertari que ens pot semblar delirant, però que té molts números per conformar una majoria absoluta. De la mateixa forma que els líders sobiranistes traficaren amb les il·lusions del poble abans de l’1-O, tramant a contracor un referèndum que mai volgueren aplicar amb totes les conseqüències, Ayuso ha abanderat un procés de liberalismo cañí que pretén vendre la capital espanyola com un dels pocs indrets on la democràcia funciona de debò. No és estrany que, en una entrevista recent a La Vanguardia, la presidenta en funcions declarés que “la gent ve a Madrid a ser lliure, també des de Catalunya”. Per cínic i delirant que sembli, Ayuso copia els anhels de convertir Madrid en una república independent i la seva campanya és un exercici calculat d’inflar l’ego dels seus electors amb un calc d’allò que Pujol, quan érem jovenets, anomenava “fet diferencial”. Poc importa que aquest liberalisme sigui fals, patrocinat per l’ÍBEX i el BOE, perquè el que compta és sumar vots.
L’operació Madrid is different no ha tintat només la dreta madrilenya. El trist, pobre i dissortat Ángel Gabilondo ha contrarestat el regionalisme pujolista d’Ayuso fent-se un fart de dir, com els antics opositors del PSC al patriarca, que Madrid ha d’ésser una terra d’acollida i que tot això del discurs identitari està passat de moda (realment, el meu col·lega filòsof deu fer temps que llegeix massa diaris i informes com per ocupar-se de com pensa realment el món). Però l’efecte de república independent també ha contagiat Pablo Iglesias; emulant Carles Puigdemont, el líder de Podemos abandonà el Gobierno per tornar cagant llets a la seva terra natal (que és, de fet, l’espai on Podemos s’havia originat durant el 15-M) amb una poc dissimulada retòrica de fill pròdig. Tot déu va sorprendre’s amb el fet que tot un vicepresident d’Espanya renunciés a un altíssim càrrec per acabar de simple diputat regional, però el moviment té una lògica claríssima. Atrapat per Ayuso, Iglesias ha acabat preferint ser un nan polític a la futura república de Madrid que no pas un mer funcionari del Gobierno de España, una cadira per la qual, recordem-ho, Podemos va provocar la repetició de les eleccions el 2019.
Ayuso copia els anhels de convertir Madrid en una república independent i la seva campanya és un exercici calculat d’inflar l’ego dels seus electors amb un calc d’allò que Pujol, quan érem jovenets, anomenava “fet diferencial”
Segur que els lectors del meu estimat Post tindran la temptació de pensar que una política amb tantes poques llums com Ayuso, sobre la què s’han abocat tones d’escarni (la majoria, cal dir-ho, totalment merescudes i fins i tot provocades pel seus speechwriters), no pot protagonitzar un moviment polític complex com el que descric. Per abandonar aquest prejudici només cal fer un simple cop d’ull a la història i veure com molt sovint les grans plaques tectòniques i els terratrèmols polítics han estat protagonitzats per homes i dones pels quals ni déu donava mig duro i tothom se’n cardava. Al capdavall, Espanya n’és un exemple perfecte, amb el chisgarabís Adolfo Suárez i el campechano Joan Carles I liderant una transició política que el misticisme historiogràfic espanyol ha convertit en modèlica, però que encara guarda moltíssimes ombres. No cal ser bessó de Churchill, en definitiva, per atansar-se al carro dels tsunamis i aprofitar-los pel propi benefici: Artur Mas, Puigdemont i Junqueras ho intentaren amb l’independentisme fins que la força de l’1-O va desbordar les seves ànsies de pactar amb Espanya, una tàctica que no només es va demostrar fallida sinó, al capdavall, clarament contraproduent.
Díaz Ayuso s’ha inventat l’anhel de república independent de Madrid per salvar el que queda de la turbo-economia de la capital, guanyar-se el favor de les seves elits i fer creure els seus electors que una cosa tan seriosa com la llibertat consisteix en fotre’s una cerveseta quan et roti. Aquest nacionalisme de mínims pot semblar risible, insisteixo, però no és gens difícil comprovar com a la majoria de polítics (i periodistes!) catalans els ha agafat un sobtadíssim atac d’enveja i no paren d’estar atents a les eleccions de la capital del regne com si dimarts que ve s’hi dirimís el judici final.
El que no han anticipat cap d’ells, ni els processistes catalans ni els madrilenys, és que la bancarrota de l’estat espanyol, que augmentarà quan acabi la pandèmia, no és un fet momentani i que a Catalunya encara hi ha molts ciutadans, com l’autor d’aquesta vostra Punyalada, per a qui l’1-O no és només una data nostàlgica per comentar amb els amiguis ni un exemple més de la política simbòlica que tant agrada als barruts que ens fan de líders. Deixem, doncs, que a Madrid i a les tertúlies de la nostra tribu s’entretinguin amb les eleccions d’Ayuso, que nosaltres aprofitarem el sainet per anar treballant el futur del país.
The party, my friends, is not over.
