Mafalda va entrar per la Diagonal

Que s’hagi mort el Quino és molt trist. Però hi ha tristors que ennobleixen l’ànima. Que fan surar el millor del teu naufragi. Mafalda sempre va brillar amb llum pròpia sota l’aigua, com els lingots d’or d’un galió pirata enfonsat, i ens va regalar un tresor sense illa, un tros d’infantesa impossible d’esborrar. Un Neverland lúcid.

Suposo que no és pas casualitat —tot i que també sigui molt trist— que el Quino deixés de dibuixar Mafaldes, tret de per a les grans ocasions, cap allà 1973. Aquells anys 70 que per a molts es presentaven tan efervescents, tan farcits de promeses, per a ell ja contenien un ominós avís. A nosaltres ni tan sols no se’ns havia mort Franco, i el Quino ja ho veia a venir. El què? Doncs què ha de ser, Guille, què ha de ser: tot.

Prossegueixo amb les meves tristeses d’altura. Va ser trist que la Covid-19 obligués a suspendre la darrera edició del Saló del Còmic de Barcelona, i és un orgull que dins d’aquella suspesa màgia quedés flotant l’últim gran homenatge a Mafalda. Als cinquanta anys de Mafalda a Espanya, a on va arribar, precisament, per Barcelona. Mafalda va entrar a la nostra vida per la Diagonal.

L’Esther Tusquets, l’editora que ens la va portar, era neboda del sacerdot Juan Tusquets, que havia estat conseller de Franco. Pero que alhora era fundador d’una editorial a Burgos i que, acabada la guerra, va crear Lumen a Barcelona. Que se la va acabar venent a son germà, el pare de l’Esther, una noia molt de casa bona d’aquella època, educada al Col.legi Alemany. Bé, doncs va ser ella una de les primeres a posar-se a editar aquí com una boja obres de Virginia Woolf, de Djuna Barnes, d’Alejandra Pizarnik…i les històries de Mafalda.

Jo sempre n’he estat fan. Però recordo una companya de l’institut que literalment li queia la bava. Era plantar-li al davant una tira de Mafalda i perdre el món de vista. Ho sé segur perquè ho vaig comprovar: un dia li vaig abocar a traïció a la falda un llibre sencer en plena classe de Naturals. Mentre devorava pàgina rere pàgina amb els ulls, ni es va assabentar que la professora la reclamava per a sortir a la pissarra, educadament primer, després a crits…

El més divertit de l’esbroncada que en acabat vàrem tenir, és que la meva amiga pretenia acusar-me a mi de ser massa “pija” per a vibrar amb Mafalda com ho feia ella, que és veritat que venia d’un barri molt humil. Però consti que jo mai no he passat de la classe mitjana. I últimament, mitjana tirant a mitja, però de mitja a la cara, a veure quin dia goso decidir-me a atracar un banc…

Tornant al tema: les històries de Mafalda aquí ens les va portar la gauche divine, aquella gran gauche divine barcelonina de casa bona, de grans famílies que, t’ho miris com t’ho miris, molt o poc havien guanyat la guerra. Ni que sigui una miqueta. Però que enlloc de reinventar-se el passat, o de negar els seus privilegis, els van saber convertir en la clau que donaria pas a grans somnis col.lectius. Ells van ser l’última gran burgesia catalana de l’esperit, que no tant de les peles: la Milena Busquets, filla de l’Esther Tusquets, explica en un llibre inoblidable —También esto pasará, Alfaguara 2015— que ella i sa mare es van arruïnar o van estar a punt unes quantes vegades. Per exemple, quan van fundar plegades l’editorial RqueR.

También esto pasará és un llibre magnífic, que entra límpid a la boca, amb un retrogust poderós. El seu instantani exitàs va deixar parada la mateixa autora, i jo sempre he cregut que en part va ser pel fet d’arribar, com Mafalda, en el moment ideal: la criatura de Quino va portar el punt just de transgresió a una Espanya assedegada de llibertats, sobretot assedegada d’ironia. La Milena Busquets va encertar a recordar-nos la no tan remota gran ambició dels nostres millors avantpassats, arrossegant-nos a tots a trepitjar tremendes, encisadores mines de nostàlgia.

I deia la Milena Busquets, quan li demanavem com era, com va ser, aquella gauche divine de gent de casa molt bona i molt generosa, generosa sobretot en bellesa i en talent, llavors que d’una esquena adolescent en una platja de Cadaqués podia dependre tot un poema de Jaime Gil de Biedma:  «La prioritat, llavors, no era fer-se rics, sinó arriscar-se amb una certa passió per la vida. Quan els diners esdevenen el centre de tot, és un fàstic. Ara som més puritans en tots els sentits: ens manca passió, i sense passió no val la pena viure, per molts diners que tinguis i molt protegit que estiguis”.

      Mafalda no ho hauria dit millor.