Manoel de Oliveira (Porto, 11 de desembre de 1908 – 2 d’abril de 2015) va ser un dels directors més importants de la cinematografia europea i el més popular, prolífic i llorejat de Portugal. D’origen acomodat, va estar influenciat, ja des del cinema mut, per noms com Eisenstein, Dreyer, Ford, Rossellini o Tati. Interessat en l’esdevenir i els costums de la classe alta i l’aristocràcia portuguesa, amb la qual la seva família va mantenir un contacte estret, desenvolupa el seu cinema com un contrast entre els disgustos dels rics i el patiment evident de les classes baixes. Estrat social, que, a vegades, arriba a situar en els seus films com a mer convidat de pedra.
Les seves pel·lícules, una barreja entre naturalisme i neorealisme amb altes dosis d’expressionisme, estan esquitxades de sàtira social i contenen una personalíssima i subtil sorna. Destaquen Francisca (1981), Le Soulier de Satin (1985) o Os Canibais (1988), en el que es podria dir la seva època daurada. El longeu director va viure fins als 106 anys, sent l’únic que va poder estrenar un film passats els 100 anys, en concret, quatre: Singularidades de uma rapariga loira (2009), O Estranho Caso de Angélica (2010), O gebo e a ombra (2012) i O velho do restelo (2014).
A vuit anys de la seva defunció, la Filmoteca exposa més de 100 fotografies realitzades entre finals dels anys 30 i mitjans dels 50. Provinents de l’arxiu personal del director, la majoria són completament inèdites. Aquesta faceta del portuguès, per a molts desconeguda, descobreix una nova perspectiva sobre la seva obra com a cineasta.
Les seves instantànies estableixen un clar diàleg entre el pictorialisme, el constructivisme i l’estètica experimental de la Bauhaus, a mig camí entre la composició clàssica i la modernitat de les seves primeres pel·lícules
L’interès del director per la imatge fixa és degut a la figura d’Antonio Mendes, fotògraf de l’Associació Portuguesa de Fotografia i membre dels Salons Internacionals d’Art Fotogràfic. Mendes va ser el director de fotografia dels cinc primers títols d’Oliveira com a realitzador entre els que destaquen: Douro, fuina fluvial (1929-30) i Aniki Bóbó (1942), ambdues, en blanc i negre.
Manoel de Oliveira va assumir la direcció fotogràfica dels seus films després d’unes pràctiques que va realitzar a la seu d’AGFA a Leverkusen (Alemanya) el setembre de 1955. Allà, va aprendre l’ús del color, fet que el va fer decidir-se fins que va tornar a cedir aquesta responsabilitat després d’O passado e o presente (1972), títol que va marcar un punt d’inflexió en la filmografia del director.
L’interès per la fotografia del portuguès coincideix amb el període en el qual la censura del país va impedir que dirigís els seus propis guions. Cal recordar la defensa que Manoel de Oliveira va professar pel règim de Salazar després de ser exiliat per la República, i viure uns pocs anys de nen al costat del seu germà a La Guàrdia (Galícia).
Les instantànies que trobem en la mostra contenen diferent temàtica recurrent per al director. Les fotos de la verema inspirarien després Gigantes do douro (1934-35); les de tema circense, O saltimbanco (1944); els retrats funeraris d’una jove morta inspirarien el film O Estranho Caso de Angélica, pensada entre 1952 i 1954, però que trigaria més de cinquanta anys a poder dur-la a terme. Les fotos d’aviació (1937-38) es relacionen amb un documental inèdit sobre l’Aeroclube do Porto, on Oliveira va ser un dels seus primers alumnes. El portuguès, també, va ser un reconegut aficionat a l’automobilisme.
De la seva fotografia podríem dir que, influenciada pels moviments estètics contemporanis, se significa amb una fi artística. La càmera, doncs, es torna un instrument de recerca i experimentació. En ulls d’Oliveira, la fotografia qüestiona el llenguatge visual i el construeix amb total afinitat amb el seu cinema. El marcat eclecticisme de l’exposició, expressa una evident voluntat d’experimentar allò que la imatge en moviment no ha pogut captar amb claredat.
Ens movem sempre entre les recreacions costumistes i les naturaleses mortes, i la fotografia directa, sense preparació, que podem classificar en el realisme social o el realisme poètic
Destaquen manipulacions del positiu que suavitzen paisatges, entorns, així com el realç d’una certa càrrega simbòlica, bucòlica, si es vol, que genera tensió amb les formes, la lluentor i el marcat contrast. Tonalitats sèpia, reenquadraments, sobreimpressions i l’ús de tintes defineixen aquest procés més experimental.
Els retrats són una manera d’autoreferenciar-se. A ell i al seu treball com a director de cinema. Trobem reflexos, la fotografia i el fet de fotografiar com a tema de referència. Apareix, també, la seva esposa, María Isabel, protagonista d’algunes de les instantànies.
La mort com a tema recurrent del director. Des d’O passado e o presente, és el tràgic desenllaç de la majoria de les seves pel·lícules, especialment el de la Tetralogia dels amors frustrats. La mort sempre com a element crucial de la imatge fixa. En paraules del fotògraf Gabriel Orozco, recollides en l’imprescindible Contra el temps (Anagrama) de Luciano Concheiro: “La fotografia mata, disseca. Aparenta poesia, és gairebé cinema, gairebé pintura. És medicina. Sèrum. La pitjor de les il·lusions, legitimada per la nostra cegesa i la nostra ànsia possessiva. La fotografia no és un art. És un art caminar i saber veure el que succeeix. Veiem el que succeeix, no les fotos (…) Caminar i observar; la fotografia és només el registre d’aquest art, l’art de la presència. Caminar, veure i presentar-se”. En el cas d’Oliveira, el disparador de la vida i la mort del director i la seva pel·lícula maleïda de 2010 sobre la jove morta. En aquesta línia, trobem imatges d’arbres morts, secs. Tombes. Portes. Finestres que s’obren a la foscor.
Hi ha una marcada desnaturalització de les obres en relació amb la constant, en molts casos, del seu cinema. D’alguna manera, Manoel de Oliveira, les vol separar del seu estil visual en moviment, dotant-les d’un estatus d’imatges úniques.
Les obres exposades són un testimoni nou i important dins de la història de la fotografia portuguesa. Mostren temps i espai, quietud i moviment, narració i presentació, documentació i representació, desdibuixant per complet (o redibuixant) la línia entre l’Oliveira director i el fotògraf. La mostra es podrà visitar fins al diumenge 19 de març de 2023 i està comissionada per António Prieto.
