“Estic molt orgullós d’haver escrit i enregistrat cançons que he pogut compartir amb els nostres seguidors i amics amb concerts, discos i fins i tot alguns programes de ràdio i televisió”. Vespreja i el Bar es va animant. Manolo Navarro somriu, prenent-se una copa d’Albariño, mentre gaudeix del que sona de fons, en aquesta Ràdio 3 “que no perd la capacitat de sorprendre’m amb alguna bona cançó o grup que no conec, i amb què puc anar a dormir havent après alguna cosa”.
Apassionat de música, numismàtica i de viatjar pel món, aquest “viejoven” (com ell mateix es defineix) va decidir fa trenta anys muntar la seva primera banda i, des de llavors, no ha deixat de pujar a escenaris, enregistrar discos i escriure cançons que plasmen el seu amor pel tema immediat de rhythm and blues, punk i pop d’aires sixties. Per aquells tres minuts que separen el no-res del frenesí d’unes guitarres amb ritme, un baix amb caràcter, una potent bateria i uns cors amb molta ànima. Pur amor a l’art. Pura militància que, com a bona militància, dura una vida sencera.
Va debutar al capdavant de Les Cactus que van durar set anys i amb els quals es va submergir en innombrables festes del circuit 60s i mod nacional i internacional. Tot això, mentre s’embardissava en uns estudis d’Enginyeria informàtica, davant una oferta formativa gens seductora. “Més que res, era la carrera que estava estudiant el meu germà, però vaig anar donant tombs per diverses facultats i, després d’incorporar-me com a becari i aconseguir un contracte laboral en l’empresa en la qual encara continuo treballant, vaig comprendre que aquell malson no anava enlloc. Vaig decidir posar-li punt final tot i que només em quedaven sis assignatures per acabar la carrera”, recorda.
Xarrupa una mica de vi. “Allò que em va marcar en aquell moment d’aquella decisió, i que encara avui dia no he aconseguit superar del tot, no va ser el fet de no haver conclòs els meus estudis, sinó sentir que havia fracassat davant els meus pares”. Respira profund. “D’altra banda, haig de dir que en tot moment em van animar i mai em van tirar res en cara”. I, mentre ho confessa, es dibuixa al seu rostre un mig somriure entre tímid i trist, però prenyat d’un insubornable afecte pels seus.
Molta corda, encara
Després de la dissolució de Les Cactus, l’any 2003 va veure la llum el següent projecte musical de Manolo Navarro, The Canary Sect, per on va passar la flor i nata de l’underground barceloní. Especialment l’enyorat músic i dandi Alfredo Calonge, amb el qual el cantant va travar una profunda amistat que els va portar a viatjar junts per una ran quantitat de països. “He estat en uns 70 països distints, a Europa, Àsia, Amèrica i Àfrica. I tot el que he vist, experimentat i après en aquests viatges fa que em senti molt afortunat”, explica a propòsit de periples dignes del millor llibre d’aventures. En uns quants d’aquells viatges, el va acompanyar el seu amic Alfredo a qui va dedicar l’emotiva cançó Calle de la Conquista.
Finalitzada l’etapa de The Canary Sect, va formar The Ratkellers, que van durar fins al 2022 i amb els quals testificava el seu amor cap al rhythm and beat de bandes com The Kaisers o The Neatbeats. “Amb tot, he tingut la sort d’editar una desena de discos i poder actuar en gran part de la geografia de l’estat i en alguns països com Alemanya, Holanda, Itàlia i el Regne Unit”, reflexiona. Però encara li queda corda i el parroquià no ha trigat molt a arrencar un nou projecte musical: Thee Nameshakes.
Molt ben envoltat per músics veterans de l’escena barcelonina, amb aquesta nova banda Manolo posa de manifest el seu amor pel R&B passat pel tamís d’uns Flamin’ Groovies o uns Dr. Feelgood. Acaben de treure el seu primer disc, l’EP Baila con Merlucifer (Sweet Groove) “i la veritat és que estem molt contents amb el resultat obtingut i l’acceptació per part del públic”. La presentació del disc està prevista pel dissabte 29 de març a El Llaminer, de Vilanova del Vallès, i el 9 de maig a la Freedonia de Barcelona, al carrer Lleialtat.
Una relació essencialment lúdica
Nascut, crescut i veí de Caldes de Montbui, la relació del músic amb Barcelona sempre ha estat lúdica i basada en l’assistència a festes i concerts. “Mai m’he plantejat seriosament l’opció de traslladar-me a viure aquí”, explica aquest gran amant del seu poble, on té els seus amics de sempre: aquell ecosistema d’afectes i complicitats teixides sovint en llargs aperitius, en primera línia de barra o a peu d’escenari.
De la ciutat li molesta “la pol·lució, el soroll, el trànsit, la massificació, en part per culpa del turisme desproporcionat. Però sobretot, em repugna l’especulació amb l’habitatge que fa que sigui molt difícil quedar-se a viure aquí”, lamenta. Encara que això no li resta majestuositat a l’urbs. El parroquià somriu. “Et pots creure que, fins fa relativament poc, mai no havia estat a la Sagrada Família?”. Acaba el seu Albariño i prossegueix: “Recordo el dia en què per fi vaig entrar a visitar-la com un dels moments més impactants que he viscut. Sembla un tòpic, però amb tot el que he viatjat, crec que és de les coses més impressionants que he vist!”.
— El que et semblarà una de les coses més impactants que has tastat és l’oferta gastronòmica d’aquest Bar, que ja és hora de sopar i tenim menú, carta, tapes, entrepans… de tot. I boníssim.
Manolo Navarro riu amb ganes. “Doncs t’haig de dir que jo tinc una certa intuïció per triar amb èxit els bars o restaurants en els quals decideixo entrar a menjar. I quan encerto, soc de l’opinió que el menú sol ser la millor opció qualitat-preu”, respón.
— Tu sí que en saps!
“Doncs que sigui menú”, decideix. I, després d’uns segons, afegeix: “I si teniu pastís de poma de postres, guarda’m un tros, que em flipa!”. I se li intensifica el somriure davant del festí imminent.
