— Gràcies a tu ja no sona allò de “yo soy aquel negrito del Àfrica Tropical”…
— Sí, va ser un repte adaptar aquesta cançó.
— Forma part de l’imaginari col·lectiu d’unes quantes generacions. Vas dir que sí de seguida?
— Vaig dir que si de seguida perquè m’agrada ficar-me en aquesta mena de pollastres. Em va agradar molt la iniciativa de la marca de voler canviar moltes de les expressions que avui són políticament incorrectes i fer-la més inclusiva. I em va fer moltíssima il·lusió que m’ho proposessin a mi.
— Et costa dir que no a les coses que t’ofereixen i que tenen a veure amb la feina?
— La veritat és que cada vegada menys. Perquè cada vegada tinc més clar què és el que vull fer.
— I què és el que vols fer?
— Gaudir més i no treballar tant. I quan treballo fer coses amb les quals m’ho passo bé i que tinguin a veure amb la música, sobretot amb la composició. Ara estic fent bandes sonores per a sèries de televisió i teatre. Crear i inventar-me coses m’encanta.
— El cap no et descansa mai?
— Sí! Jo crec que la gent es pensa que treballo més del que realment faig —riu—.
— Què fas quan no treballes?
— Quan vaig fer 40 anys em vaig imposar la norma que a partir de les set de la tarda ja no treballaria. Abans no mirava el rellotge i podia estar-me a l’estudi fins a les tres de la matinada i, en canvi, ara plego i me’n vaig a casa.
— Ser pare de dues criatures hi deu haver tingut alguna cosa a veure.
— Se’m va ajuntar tot. Fer-ne 40 i tenir dos fills amb qui volia sopar, posar-los al llit, explicar-los el conte i cantar-los cançons. He volgut prioritzar la família. La famosa conciliació.
— Com ets com a pare?
— ¿?… No ho sé. Jo crec que soc un pare guai. M’agrada estar amb els meus fills, fer-los riure molt. I també els foto el crit quan toca fotre’l. La veritat és que m’estic descobrint encara com a pare. Reconec que fins que no van fer els quatre anys, no els vaig gaudir. La vida que em van donar en els seus primers anys de vida va ser una vida molt difícil, molt dura. Una vida que dius: “això és una merda!”.
— Ets compositor, director, cantant, actor, professor, productor, fas ràdio, tele… Es pot ser totes aquestes coses i fer-les totes bé?
— Jo què sé. Soc autònom saps? —riu—
— I s’han de pagar factures!
— Clar! Jo vaig començar a treballar quan tenia quinze anys i recordo que el meu pare encara vivia. Quan a casa vaig dir que volia deixar la carrera de música clàssica perquè no podia suportar més estudiar Chopin i Beethoven i que preferia fer música moderna, el meu pare em va portar al notari i vam fer una empresa. És l’empresa que encara tinc avui dia.
— Un pare visionari!
— Sí. Aquella empresa creada amb el pare quan tenia quinze anys avui és Medusa, un estudi de gravació que tinc a Barcelona, que funciona molt bé i al que venen artistes mundials a gravar-hi.
— El teu pare va morir quan tenies només 20 anys. Perdre la figura paterna sent tan jove devia ser molt dur.
— Sí, i no ho he superat. El penso cada dia. Era el meu fan número 1. La cosa que em feia més il·lusió del món era compondre una cançó i arribar a casa i que l’escoltés el meu pare.
— Era la primera persona que escoltava les teves cançons?
— Sí. I de cop, el meu pare va desaparèixer. Però tothom té els seus drames i t’adaptes a la vida i vas fent. Però si que és cert que amb ell, va començar tot.
— Virtuós en la música. En els estudis no musicals també?
— No era bon estudiant, però era molt bon nen. Estava molt atent a classe, no feia mai campana. Però la cosa de l’estudi i el sacrifici m’ha costat sempre molt.
— Què vas aprendre a l’escola de Paul McCartney?
— Va ser l’any 99. Acabàvem de fer El somni de Mozart amb la companyia El musical més petit i tenia ganes de marxar i ampliar estudis fora. Vaig descobrir que hi havia l’escola LIPA (Liverpool Institut of Performing Arts) fundada pel Paul McCartney i que oferia uns cursos de música moderna, dansa, teatre i negoci de l’espectacle. Vaig fer unes proves d’accés i la Generalitat em va donar una beca per poder-hi estudiar un any. Dels millors anys de la meva vida!
— Per què en aquest país el món de les arts escèniques s’estudia tan poc a les escoles?
— No ho sé. Hi ha molt menys respecte en general per aquest tipus d’ensenyament. A altres països els professors de música són una figura molt respectada, en canvi, aquí la música és l’assignatura “Maria”. Quan vaig arribar a Liverpool em vaig adonar que allà tots els actors i tots els ballarins, TOTS, cantaven de conya. Aquí era molt difícil trobar actors que cantessin i ballessin bé. Afortunadament en els darrers 20 anys això ha canviat molt.
— Quin musical t’hauria agradat compondre?
— Soc molt de clàssics. Jesus Christ Superstar és un dels màxims, sens dubte!
— Com és que El Petit Príncep no s’està representat als teatres de Londres i Nova York?
— Tant de bo! —riu—
— Per què no?
— De fet, a Londres ja s’hauria hagut d’estar veient, però va aparèixer la pandèmia i ho va aturar tot. Estem treballant des de fa molts anys amb la internacionalització del projecte. Fins ara només l’hem pogut portar a Lisboa on hem estat tres temporades i seguirà. I vam estar a punt d’estrenar-lo a Bèlgica, Holanda, Alemanya, Luxemburg i també Anglaterra va arribar la pandèmia. Nosaltres seguim somiant.
— El Petit Príncep s’ha convertit en un autèntic fenomen.
— Amb l’Àngel (Llàcer) sempre ho diem: “mira, aquest ens va sortir bé!”. I és veritat que hem aconseguit que es converteixi en una mena de clàssic de Nadal. Em trobo moltíssima gent que em diu “és la novena vegada que venim!”.
— Vas conèixer Sting.
— Va ser molt fort perquè a més, sabia que jo em deia Manu. I quan em va saludar pel meu nom em volia morir. No ho oblidaré mai a la meva vida.
— Com és que Sting sabia que et deies Manu?
— Va ser quan va venir de gira amb l’Orquestra Simfònica de Londres al Palau Sant Jordi. El dia abans el seu guitarrista, el Dominic Miller, tocava amb el seu trio a la sala Luz de Gas, però per una vaga de controladors aeris el seu teclista no va poder venir. I em va trucar la Gemma Recoder dient que em necessitava pel concert d’aquella nit. I vaig dir: “vinc!”. En principi només havia de tocar dues cançons i al final em va fer quedar per tocar tot el concert amb ell. L’endemà em va convidar al concert de l’Sting al Sant Jordi i a la mitja part em va venir a buscar i me’l va presentar.
— I com et va rebre?
— Recordo que estava en una sala plena de tapissos de mandales i amb tot el terra ple d’espelmes. I l’Sting estava allà al mig.
— Com una aparició.
— I va venir i em va dir: “Ah, tu ets el Manu!”. Li vaig donar la mà i em vaig agenollar. Ell es va posar a riure.
— I com va acabar?
— Van entrar els de seguretat i ens van dir que la gent de fora havíem de marxar perquè reprenien en concert. I jo vaig tornar a la grada i em vaig posar a plorar com un idiota. Vaig estar com 15 dies en un núvol.
— Sting, Elton John i Steve Wonder. A qui dels tres li fas una cançó?
— No em facis això! Són els meus tres preferits!
— Per això t’ho dic.
— Doncs mira, et diria Elton John perquè va ser a través d’ell que vaig començar a descobrir la música que a mi m’interessava. Un estiu la meva germana va portar un casset d’aquests on hi gravaves les cançons que t’agradaven i en aquella cinta hi havia el Your Song de l’Elton John. Jo devia tenir set o vuit anys i vaig dir: “Jo vull fer això!”
— Pot ser que t’hagi sentit dir que vols que aquesta cançó soni en el teu funeral?
— Sempre ho dic. El dia que jo em mori, que facin una festa i que soni aquesta cançó.
— Qui vols que te la canti?
— Que la posin gravada —riu—.
— A molta gent quan li preguntes pel seu funeral s’esgarrifa?
— Perquè hi ha molts tabús. Com al món de la paternitat. És com quan a mi em pregunten: “Què tal?” i jo els dic “doncs els primers anys és una merda”. I no passa res. Són coses que molt poca gent s’atreveix a dir.
— Si no t’haguessis dedicat a la música, què t’hauria agradat fer?
— L’única cosa que em van dir els meus pares perquè jo em pogués dedicar al món de la música va ser que acabés el COU i la Selectivitat. I ho vaig fer. I em vaig matricular a Història de l’Art, però no vaig anar mai a classe. En aquell moment a mi l’única cosa que m’interessava era fer música. I ara, a mesura que han anat passant els anys, crec que hauria estat un bon arquitecte. M’hauria agradat molt ser-ho, però era molt dolent amb les mates.
— En quin escenari t’agradaria actuar?
— Al Grec.
— Al Grec?
— Sí, què et pensaves, que et diria el Royal Albert Hall?
— Doncs sí. No has actuat mai al Grec?
— Sí, però no com a Manu Guix. Hi vaig actuar fent La botiga dels horrors i altres coses. Però sempre penso: “aquí hi vull fer jo un concert amb el piano”.
— Per què no deixes que els teus músics mengin xiclet?
…
— Aquesta no te l’esperaves.
— Aquí tens informació privilegiada. Mira, són manies que tinc. Sempre he pensat que menjar xiclet mostra distracció, que no tens el cap on l’has de tenir.
— En general menjar xiclet, fa lleig.
— Correcte.
— Tens alguna mania o ritual abans de sortir a l’escenari?
— Un xarrup de whisky
— Per escalfar les cordes vocals?
Pels nervis.
— Passes nervis abans de començar?
Sempre! I com més petit és el concert, més nervis. Per exemple, quan em contracten per tocar en un casament ho passo fatal. En canvi, puc tocar al Razzmataz davant de 2.000 persones i estic tranquil o amb uns nervis controlats.
— Recordes l’actuació en què has estat més nerviós?
— Quan vaig fer la primera funció del Petit Príncep com a actor, fent d’aviador. Em volia morir. No havia estat mai tan nerviós a la meva vida. Suposo que perquè feia una cosa que no havia fet mai. Pensa que és un paper parlat en que els primers vint minuts de l’obra depenen de tu. No et pots quedar en blanc. I recordo la boca-seca.
— I com va anar la funció?
— Un desastre. Ho vaig fer fatal. La segona ja no.
— Però això ho dius tu o t’ho han dit?
— Ho dic jo —riu—.
— Tens un millor moment del dia per compondre?
— La veritat és que no. Passa en qualsevol moment. Quan vaig fer el meu primer disc, que me’l va produir el Nacho Mañó —baixista de Presuntos Implicados— em va dir: “la nostra feina és com la d’un oficinista. No som especials. I el que necessitem per fer-la bé és tenir una rutina”. I és veritat. El que cal per compondre música és tenir una regularitat.
— I quina regularitat tens tu?
— Doncs em llevo a les 8 del matí. Deixo els nens a l’escola. Vaig a córrer o faig una mica d’esport i a les 10 em poso a treballar. I això és cada dia. I hi ha molts dies que no et surt res, o et surt una porqueria i un altre dia et surt una bona idea. De vegades estic al llit dormint i em desperto i em ve una idea. I m’aixeco i la gravo al mòbil. De vegades passa, però molt poc.
— Què és el millor de la teva feina?
— Veure que em dedico a fer alguna cosa que fa molt feliç a la gent, que emociona, que pot modificar l’estat anímic de les persones. També que a través de la meva professió, la meva família o amics visquin moments amb mi que són molt bonics, com estrenes de teatre, que la meva mare vingui a veure com toco al Liceu, o a una entrega de premis.
— I el pitjor?
— Segurament que has d’estar sempre molt segur de tu mateix i això no sempre és fàcil. Jo passo molts moments en què penso que no soc prou bo o que el que faig, no agrada. Tinc èpoques de dubtar molt de mi mateix. I també em vaig fent gran. I veig tios de 18 anys que pugen i que fan coses que jo dic: “ostres!”. I començo a tenir una mica la sensació que hi ha trens que em passen per davant i que ja no em sento meus.
— Mantenir l’autoestima a lloc, que difícil.
— És el més complicat. Perquè hi ha moments en que no es pot. Sempre explico que crec que vaig tenir un principi de depressió quan ens van confinar. Jo veia al meu voltant que els meus companys músics utilitzaven el confinament per fer concerts en directe des de casa seva o que explicaven que estaven creant alguna cosa i jo estava estirat al sofà, com una ameba, sense ganes de fer res. Només pensava en dormir, no tenia energia per fer coses. I ho vaig passar molt malament.
— Parla’m de The Producers.
— Doncs et puc dir molt poc perquè és un espectacle del que estem tot just a les beceroles. No hem fet ni càstings encara! Només sabem que estrenarem al mes d’octubre al Tívoli. És un espectacle amb una partitura molt divertida. Dirigida amb el sentit de l’humor de l’Àngel Llàcer, pot ser una bomba.
— Doncs parla’m d’algun altre projecte que tinguis entre mans.
— Aquest m’agrada molt. Un llibre infantil, un conte sobre la meva història que sortirà per Sant Jordi. Tindrà música. Però no et puc dir res més que a l’editorial —Penguin— em maten
— Com et prens el Cola Cao al bar?
— Fred! Molt fred! I amb molts grumolls! I moltes cullerades de Cola Cao.
