Manuel López Poy: el gallec que va voler ser un vaquer a ritme de Blues

— Un Jack Daniels sense gel i, si no pot ser, un bourbon de debò, per no perdre el costum.

Manuel López Poy arriba al bar al capvespre, amb un semblant molt seu, seriós, que només és façana i que deixa intuir, darrere la seva la mirada viva emmarcada per les lents de les ulleres, una infinita capacitat per veure la vida amb humor, riure i —sobretot— un galleguisme que li ve de fàbrica. A ell, nascut a Sarria, Lugo, i que va venir a Barcelona fa 27 anys: “Provisionalment, a treballar amb un contracte de sis mesos, i aquí em vaig quedar fins avui”.

“Sóc un nen de poble amb molta curiositat que volia ser un vaquer, recórrer món i escriure… i a això m’he dedicat amb una fortuna desigual”, explica l’escriptor, guionista i periodista, especialitzat en Blues i músiques d’arrel i autor d’obres que van des de guions de còmics de Mamed Casanova, Las Cinco de la Tarde o La Espada de San Eufrasio fins a l’imprescindible Todo Blues, passant per novel·les de l’oest publicades amb el pseudònim de Samuel Shot o biografies de gèneres musicals com ara el Rock, el Soul o el Rock-a-Billy. La seva última fita és un llibre que abasta amb exhaustivitat la història cultural del Western americà a través dels seus personatges, el seu folklore, la seva literatura i el seu cinema, titulat Érase una Vez el Oeste (Diabolo).

“Ara mateix estic amb diverses coses alhora —avisa—: un guió de còmic sobre Valle-Inclán, un llibre sobre periodistes i novel·la negra, una nova novel·la de l’Oest per a 66RPM, els textos d’un projecte fotogràfic sobre el Blues a Barcelona, a més dels habituals tripijocs de supervivència”. Xarrupa un bon glop del seu bourbon i prossegueix: “Sense oblidar la preparació d’un viatge llarg, llarg, llarg, per a quan ens obrin la gàbia”, afegeix.

El Blues com a compàs de la vida

Firma habitual a publicacions com Ruta 66, director de l’Anuari de la Societat de Blues de Barcelona i corresponsable —juntament amb Joan Ventosa— del magazín Bad Music Blues de Ràdio L’Hospitalet, el Manuel és un dels noms que més sona quan es parla d’activisme a favor de la música afroamericana d’arrel a Barcelona.

Una convicció que s’ha fet notar en obres seves com Días Azules, col·lecció de relats que barreja la ficció amb la biografia musical; Entre el Cielo y el Infierno, que suma un centenar d’efemèrides i perfils lligats al turbulent món dels bluesmen originals, o el recent Aires de Tormenta, un atractiu artefacte en forma de disc-llibre que recopila més relats, de tall negre i històric, amb banda sonora del músic i compositor Blas Picón, qui, per a l’ocasió, ha ajuntat a un autèntic dream team de l’escena del Blues i el R&B de la ciutat.

“Del que més orgullós estic és dels amics que he fet i que m’han ajudat a viure la vida molt intensament, que és del que més satisfet estic”, diu traient pit.

Barcelona com a destí total

“Un dia molt llunyà, cap a l’any 1976, vaig agafar un tren per anar-me’n a Madrid a estudiar i descobrir el món amb ulls sorpresos”, relata el Manuel. Ho fa a propòsit del punt d’inflexió més significatiu de la seva existència. Però és a Barcelona, a la qual va arribar el setembre de 1994, on assegura que li han passat “les millors i pitjors coses de la meva vida adulta. M’he begut la seva nit com un salvatge, m’he enamorat com un vedell, em vaig enfonsar fins al fons, vaig crear una família, em vaig convertir en escriptor i em vaig envoltar de còmplices meravellosos. Per posar dos moments històrics contraposats esmentaré la brutal festa bluesera del meu 50 aniversari, envoltat d’amics arribats de tots els punts del país, i la pallissa que em van donar uns nazis, una nit al Poblenou”.

— I quina diries que és la teva relació amb la ciutat?

— Quan vaig arribar a Barcelona estàvem els dos de ressaca. La ciutat estava sobreposant-se de la borratxera olímpica i jo de la que havia enxampat al tren que em portava des de Sevilla. Des de llavors, aquesta ha estat la tònica de la nostra relació: ella entossudida en una suïcida carrera cap a enlloc i jo tractant de treure-li tot el suc possible.

És a Barcelona, a la qual va arribar el setembre de 1994, on assegura que li han passat “les millors i pitjors coses de la meva vida adulta”

Aquest viatge de les urbs on habita el descriu com “l’aparador de mercaderia vulgar en el qual s’ha convertit, la seva pèrdua absoluta de personalitat i el reduccionisme catet que l’ha portada a mirar-se tant el melic. Una de les coses que em va portar a quedar-me va ser la intensitat de la seva vida cultural underground, quelcom que s’ha anat perdent per convertir-se en un trist abeurador de turistes. Encara que potser això està passant a totes les grans ciutats, que s’estan convertint en simples decorats”, d’aquí ve que, en un moment donat, coincidint amb la deglució del seu tercer bourbon, Manuel López Poy alci una pregària a l’aire: “Parafrasejant a José Luis López Vázquez, una petició, un prec, una súplica… estimats manaies públics i privats: Deixeu d’asfixiar la cultura i torpedinar la música en directe, que això s’està posant insofrible!”.

La nit ha caigut i la xerrada s’ha prolongat amb diverses peces de Blues, que el parroquià va demanar que fossin “antigues i a volum suau, que m’agrada concentrar-me en la conversa”.

— Tens cap pla per a aquesta nit?

— No, sóc un ocell nocturn en fase de retirada. Ara matino per veure amb nitidesa allò que abans contemplava borrós quan tornava a casa.