Quan Geni Camuñez va començar a treballar com a maquinista a Rodalies l’any 2010, només hi havia un lavabo per a tots els empleats en una estació capçalera de múltiples línies com la de L’Hospitalet de Llobregat. Recorda que hi havia una companya sevillana que cada vegada que es creuava amb una altra saludava efusivament perquè allò no era gens habitual. “Et sorprenies molt quan et trobaves amb una altra maquinista”, sosté Camuñez. Hi ha hagut senyores que li han dit que no podia entrar a la cabina, que aquell lloc era només per al maquinista.
Han passat 15 anys i les coses han canviat, però encara queda molt per recórrer. Ja hi ha lavabos, dutxes i vestuaris diferenciats, i no és tan estrany veure a una maquinista conduint els trens. Ara les treballadores demanen tenir una sala de lactància. No obstant això, la proporció de maquinistes continua sent baixa, només representen el 14,5% de la plantilla total de Rodalies, tot i que no té res a veure amb el 3,4% que hi havia l’any 2010.
Com tants altres treballadors de Rodalies, Camuñez ve de família de maquinistes, la seva, del Poblenou. A casa seva, el seu pare ho era. Ella va començar treballant a taquilles i el seu pare no la va pressionar perquè seguís el seu camí, va deixar que fos ella a qui li vingués de gust. “M’ho va deixar caure i vaig pensar, dins d’on estic, on puc estar millor. Era una oportunitat per millorar”, assenyala. Aquí va ser quan es va haver de posar a estudiar conceptes tècnics sobre trens i vies. “Deien moltes paraulotes a classe”, fa broma. El curs per a maquinista el va combinar amb treballar a les tardes a taquilles fins que es va treure la llicència. Aquí també es nota la bretxa de gènere, amb només un 20% de noies inscrites avui dia, per sobre del menys del 10% que hi havia fa una dècada però lluny d’arribar a la paritat.
Per a ella, ser maquinista no va ser vocacional i el món dels trens no l’apassionava, com li passa a molts amants del sector, com el seu pare i el seu germà, qui ara també està estudiant per treure’s la llicència. Però li agrada que sigui un treball que pot deixar a la cabina, sense emportar-se maldecaps a casa. “Et dona llibertat i és agraït. És un treball amb vistes i no estàs tancada a una oficina”, defensa. Més ella que fa l’R1, que connecta L’Hospitalet amb Maçanet. És la que va per la costa durant la major part del trajecte, entre Badalona i Malgrat de Mar, per la qual cosa sempre cal tenir les ulleres de sol a prop. “És una línia molt fàcil, molt agradable i plana”, subratlla, “la temporada de platja és la més complicada perquè hi ha gent pertot arreu”.
Això sí, la conciliació no és fàcil. Ho saben els que venen de família de maquinistes, amb pares o mares absents durant Nadal o Reis mentre passen la nit a un hotel de Lloret per preparar els trens per a l’endemà. I treballen molts caps de setmana. Cal dir que la tensió que es viu en el dia a dia de Rodalies també la pateixen els maquinistes. Des d’usuaris a l’andana que els assenyalen el rellotge quan la veuen arribar fins aquells que perden els papers. “Quan hi ha una incidència, jo també vull plegar i arribar a casa”, remarca, sense oblidar que els maquinistes estan preocupats per com es farà el traspàs del servei a la Generalitat.
Però no tots són queixes. Els usuaris es converteixen en part de la rutina i hi ha els que saben fins i tot quan fa vacances. “Com si estiguéssim a l’oficina”, diu. També hi ha els que li donen les gràcies, “només falta la propina”, apunta. Després venen les situacions complicades com quan fa unes setmanes un nen es va quedar sol perquè la seva mare va baixar del tren sense ell i Camuñez el va entrar a la cabina. De moment, encara no ha tingut cap atropellament, una cosa més habitual del que sembla per als maquinistes, i toca fusta.
Des de fa un temps, Camuñez, cap de tren, fa jornada reduïda i els seus torns són més fixos. Viu a Argentona i deixa als seus fills a l’escola abans d’anar fins a Mataró. Aquí agafa el tren de l’R1 que la porta fins a Sants, on fa el relleu amb un company per completar el trajecte fins a L’Hospitalet (una parada). Cada dia, fa tres vegades el recorregut entre L’Hospitalet i Mataró. De moment, els seus fills no li demanen anar a veure trens, com fan molts. “Jo vull que siguin notaris. Si els agrada ser maquinistes, no els hi diré que no perquè no es viu malament, però m’agradaria que tinguessin un treball de dilluns a divendres”, recalca.
