Mar Alarcón és empresària. Llicenciada en Dret i PDD per IESE, va fer d’advocada a Cuatrecasas i s’ha format a Londres i Beijing. El seu somni era ser jutgessa i va ser l’ombra del Premi Nobel de la Pau, Muhammad Yunus. Al Grameen Bank va aprendre que “els negocis socials són possibles”.
És una apasionada de l’emprenedoria social, la innovació i la sostenibilitat. Ha (co)fundat SocialEnergy, SocialCar, 19N Strategies i Terap. El seu gran soci i company de vida és el Francesc Queralt.
Alarcón també és vicepresidenta de Foment del Treball, està a la junta del Tech Barcelona, és consellera de Fira de Barcelona i ambaixadora del Barcelona Health Hub, entre d’altres. Dedicar-se a la política? Li han proposat, però diu que no té la pell prou dura i prefereix fer servei públic des del sector privat i la societat civil. Sempre amb diàleg. “No és el final si no és un bon final”, conclou. Tornem al començament.
— El seu somni era ser jutgessa.
— Sempre havia volgut ser arquitecta fins que se’m van creuar les matemàtiques. A la meva família tot són empresaris o metges. Tinc molt aguditzat el sentit de la justícia i això em va fer estudiar Dret.
— Tot per una qüestió de dret.
— Vaig acabar la carrera i no em veia tancada recitant temes. Vaig entrar al departament de fiscal i mercantil de Cuatrecasas perquè era on hi havia més demanda. Els impostos no m’apassionaven i m’interessava molt el dret civil, sobretot de família i successions. Vaig estar-hi cinc anys i vaig fer un màster en fiscalitat.
— Una visió legal.
— Amb molta qualitat humana. També vaig fer moltes due diligence, reestructuració i absorció d’empreses, sortides a borsa, impostos, tancaments de comptes, inspeccions… Apassionant. Són uns coneixements que m’han acompanyat sempre a l’hora de crear i fer empresa. Ser jurista i tenir una visió legal tant de l’economia com de l’empresa.
— Es va trobar en “el dia de la marmota”.
—Vivia al carrer Calvet, agafava el bus per anar a l’edifici del Deutsche Bank —l’actual Casa Seat— i recordo que cada dia era el mateix. Necessitava moure’m. No podia anar fent mèrits fins a ser sòcia del despatx, mirar enrere i veure que ja m’havia passat tota la vida. A la meva família li va costar entendre que deixés Cuatrecasas, però jo volia fer un canvi.
— Un canvi de feina i país?
— Vaig fer un màster en lleis i fiscalitat internacional a la Universitat de Londres. M’interessava molt la Xina i vaig estudiar tota la reforma econòmica i legal de Deng Xiaoping per obrir-se al món. També vaig començar a estudiar la història del país i vaig aprendre xinès. Fins i tot, vaig aconseguir un desplegable del Musée d’Orsay sobre la història xinesa: guerres de l’opi, república popular, Mao Zedong… I què vaig decidir? Anar a la Xina. La meva parella, el Francesc Queralt, estava fent un treball de lideratge i havia de seguir un líder i just tenia el correu de Muhammad Yunus.
— L’últim cop que va treballar per algú altre va ser al Grameen Bank de Muhammad Yunus.
— Ens interessaven molt les finances socials i els microcrèdits. Muhammad Yunus estava a Dacca, Bangladesh i ens va dir que tenia un programa d’estrangers al qual podíem accedir. Nosaltres volíem ser la seva ombra i fer un shadowing project. El país era pobre i tenia molta densitat, molta corrupció i moltes inundacions. Un drama.
— Com és l’experiència de ser l’ombra d’un Premi Nobel de la Pau?
— Brutal! Yunus desprèn una energia sobrehumana. Semblava un extraterrestre. Vam viatjar amb ell a diferents sucursals del Grameen Bank i tothom el rebia com si fos el Papa. També vam anar a fer recruiting de dones sota el llindar de la pobresa. Era molt impactant veure què els preocupava, mentre els seus marits inquiets esperaven fora a veure què passava.
— I què passava?
— Les dones no tenien permís per tocar els diners i Yunus els donava crèdits. Recordo també un dia que li van fer un homenatge com si fos Déu en un poliesportiu a més de 40 graus o un consell d’administració on ens va fer de traductor de tots els temes que es tractaven. No he vist ningú amb més carisma, humilitat i grandesa que ell.
“No he vist ningú amb més carisma, humilitat i grandesa que Muhammad Yunus”
— Va aprendre llavors que “els negocis socials són possibles”.
— La responsabilitat social corporativa (RSC) ha de formar part de l’ADN de l’empresa i tenir un impacte positiu per al planeta. No s’hi valen els negocis que embruten el planeta i després fan una rentada de cara. Avui en dia passa el mateix amb la sostenibilitat. Encara recordo l’any 2000 quan les startups sonaven a beguda refrescant. Vam participar amb el Francesc al primer concurs de startups organitzat per Mckinsey i l’IESE i vam guanyar amb el projecte Social Bank. Ara, com més jove millor i abans, com més jove pitjor.
— La jove victòria dels microcrèdits!
— Els bancs no hi creien llavors, però després tots van treure el seu model de microcrèdit. Ara, el concepte de negoci social està molt més madur. Abans, et preguntaven si t’havies begut l’enteniment donant diners als pobres. Imagina’t un negoci amb el seu compte de resultats que generi un impacte a la societat.
— La llavor de Social Energy va néixer amb el seu marit a la Xina.
— L’Amadeu Jansana de Casa Àsia em va avisar que hi havia una beca de la Fundació ICO. Hi vam aplicar i ens la van donar. Si t’hi poses, tot surt. Al començament no m’acabava de creure que estava a la Xina, però m’hi vaig adaptar i vaig agafar una rutina dins un Beijing preolímpic on tothom era molt competitiu i no t’ajudaven massa.
“No s’hi valen els negocis que embruten el planeta i després fan una rentada de cara”
— L’amor és un bon negoci?
— Vam crear Social Energy aprofitant el moment regulador i l’embranzida de les energies renovables a Espanya. Malauradament, la regulació es va carregar el sector d’un plumazo. El Francesc i jo sempre hem estat junts i ho hem fet tot junts, des dels negocis fins a les decisions de vida. Ara comencem a tenir algunes coses separades.
— La clau de la bona convivència?
— Acceptar l’altre i donar-se suport. Celebrar els seus èxits. Sempre ens hem considerat molt diferents, però realment som molt iguals: creatius, curiosos, sense por al risc…
— Ara fa una dècada es van arriscar junts amb SocialCar.
— Hem transformat la mobilitat amb una plataforma d’economia col·laborativa, però hem hagut de remar molt. L’evangelització és molt dura. Fer una cosa nova, explicar-ho, esforçar-s’hi i tenir voluntat… Deixar-se la pell per comunicar un missatge que saps que té un impacte positiu per a la butxaca, la sostenibilitat i la innovació. De fet, les asseguradores van innovar gràcies a nosaltres. SocialCar arrossegava les altres plataformes perquè teníem el millor plantejament regulador.
— L’evangelització d’una nova mobilitat.
— La pitjor part? L’esforç per difondre, convèncer i canviar comportaments. Ha sigut una feina titànica. La millor part? Els premis, els reconeixements i la transformació del sector. Molta gent hi ha guanyat i molts han pensat sobre la necessitat de tenir un vehicle en propietat.
“L’evangelització i convèncer de les bondats de la innovació són feines titàniques”
— I la necessitat de l’economia col·laborativa?
— Vam fundar 19N Strategies amb l’Àngel Mesado. Havíem treballat molt per defensar l’economia col·laborativa que després es va convertir en economia de plataformes. Evangelitzàvem un nou concepte de l’economia. L’Àngel tenia clar que volia crear una consultora i no volia treballar per un altre. Jo el vaig animar i ens vam fer socis. El nostre playbook són les empreses que tenen un model de negoci disruptiu i innovador aportant una proposta trencadora de valor al mercat.
— Per canviar el mercat també s’ha de dialogar.
— És imprescindible tenir un diàleg amb l’administració pública, el regulador, les institucions i fins i tot, les empreses tradicionals. Has de mostrar el que fas i quin impacte té. Una altra feina titànica: convèncer de les bondats de la innovació. Hi ha els believers i els haters.
— L’administració és believer o hater?
— Depèn de la persona que tinguis a l’altre costat de la taula. L’interlocutor és clau. Nosaltres pensem en el diàleg i en compartir una taula, però et faries creus quants cops hi ha persones que no es volen asseure a parlar.
— Falta més i millor col·laboració publicoprivada?
— Hi ha força col·laboració publicoprivada, però ha de tenir una forma guanyadora. No ha de ser per pressupost ni tampoc fer per fer. Hi ha molt pressupost públic destinat a conceptes que no funcionaran mai i que serveixen només per plantar bandera.
“Hi ha molt pressupost públic destinat a plantar bandera. S’ha de tenir objectiu, activitat i diàleg”
— Plantar bandera?
— S’ha de tenir objectiu, activitat i diàleg. Què es vol fer? Que no sigui per plantar bandera o treure múscul. Per exemple, Barcelona Activa ha sigut un agent transformador de l’emprenedoria i les pimes a la capital catalana. Hi ha projectes que només es poden entendre des de la col·laboració publicoprivada com Fira de Barcelona per posicionar la ciutat com a motor econòmic.
— Com veu Barcelona?
— Barcelona és una ciutat privilegiada i resilient. Ara tothom diu que Madrid està preciosa, però Barcelona també l’hem tingut preciosa!
— Ara ja no?
— És circular: hi ha pujades i baixades. No es pot dir de tot arreu, però a Barcelona tenim mar i som comerciants des de l’Edat mitjana. Tenim molts ingredients que ens fan ser privilegiats i a partir d’aquí depèn de com ho treballem.
— I com ho treballem?
— Podem cuidar o maltractar la ciutat i de fet, hi ha una mica de tot. El gran avantatge que té Barcelona és la societat civil que se’n cuida i se’n sent orgullosa. Si volem cuidar de la ciutat, ho hem de fer de veritat. Em molesta molt quan escolto aquest run run que Barcelona està tan malament perquè a vegades és pitjor el verb que l’acció. No ens fem cap bé com a ciutat escampant aquest run run.
— El run run en las calles…
— Hem de canviar la cantarella.
“El gran avantatge que té Barcelona és la societat civil que se’n cuida i se’n sent orgullosa”
— Amenaces i oportunitats?
— No parlaré de l’Aeroport de Barcelona. No hay que dormirse en los laureles i s’ha de tenir els ulls sempre ben oberts i veure cap on va el progrés i què fan les altres ciutats. El Brexit va suposar una oportunitat molt bona per a les ciutats d’Europa i per exemple, Holanda s’ha posicionat com el millor país per estudiar. Entenc que no és tan fàcil com sembla perquè els agents públics i privats s’han de posar d’acord i no tothom rema en la mateixa direcció.
— Entre el sud i el nord… Quina és la direcció?
— La direcció va de talent i persones. El Barcelona Health Hub ha trobat una gran oportunitat i s’ha posicionat a l’Hospital de Sant Pau. Tenim els ingredients bàsics i no has de convèncer ningú per invertir en Barcelona, però quan s’inverteix s’ha de trobar un entorn adequat. A vegades som nosaltres mateixos la nostra pitjor amenaça.
— Una recepta per a la salut mental i el benestar emocional?
— Hi ha una gran necessitat d’acompanyament en determinades experiències de la vida. El setembre de 2021 vaig cofundar Terap que és un software i una plataforma que dona eines i continguts sobre salut mental. Pots trobar-hi el professional que més s’adapti a tu i no només aquell que t’han recomanat pel boca-orella. Tots hem de cuidar la nostra salut mental, de la mateixa manera que anem al gimnàs. En qualsevol moment de la vida pots necessitar ajuda per un canvi de feina, un canvi de casa, una malaltia o un dol. O potser perquè simplement no estàs bé.
— Què podem fer per estar bé?
— Llegir articles, veure vídeos, comprar llibres, fer teràpia o una sessió grupal. Terap desestigmatitza la salut mental i democratitza l’accés als seus professionals.
“S’ha de desestigmatitzar la salut mental i democratizar l’accés als seus professionals”
— Les empreses també fan teràpia?
— Cada cop hi ha més empreses que afortunadament estan preocupades per la salut mental dels seus treballadors. Les baixes més grans a Espanya són per depressió i ansietat. No cal fer-li de pare al treballador, però ja que parlem tant de posar-lo al centre almenys li podem oferir un acompanyament. Ja es fa amb un coach, també es pot fer amb un professional de la salut mental. I la confidencialitat és molt important.
— Ha pensat mai a dedicar-se a la política?
— No serà per propostes… Però, jo tinc una vocació suïcida de servei públic i sóc molt més útil des del sector privat i la societat civil. Amb 19N també treballem per a l’administració. No sé si tinc la pell prou dura per dedicar-me a la política i ho veig més aviat per al final de carrera. Ser polític és una gran responsabilitat i s’ha de fer bé.
— Què vol dir fer-ho bé en política?
— Sense cap altre interès que no sigui la vocació de servei públic. Aquest ha de ser l’únic motor que mou un polític.
— Què ha de tenir un bon líder?
— La capacitat de transformar-se. Sona una mica espiritual, però no s’ha de tenir arrelament a les coses i s’ha de fluir més. Necessitem persones que flueixin i facin fluir els altres. S’ha d’aprendre a deixar anar el lideratge. A vegades volem mantenir el timó, però val la pena passar-li a algú altre. Cada moment necessita un lideratge diferent. Un bon líder necessita transformar-se, deixar-se anar, saber fluir i saber passar el timó quan calgui.
“L’únic motor que mou un polític ha de ser la vocació de servei públic”
— L’anterior entrevistat de Persona a persona, Manel del Castillo, li fa la següent pregunta: “Es pot aprendre i treure profit de les experiències negatives?”
— Sense cap mena de dubte. Les experiències negatives et fan evolucionar com a persona i són regals difícils de desembolicar. Primer ho passes malament, pateixes i tens ganes de tirar la tovallola, però després vas traient capes i al final, arriba un regal que és l’aprenentatge que et guardes a la teva motxilla.
— Un consell per caure i tornar-te a aixecar?
— Tenir paciència. No voler córrer. Tot arriba. No és el final si no és un bon final.
— Bon final.
SET DE VIDA
- Referent: Helena Guardans
- Llibre: El perfum de Patrick Suskind
- Pel·lícula: Braveheart de Mel Gibson
- Cançó: Roar de Katy Perry
- Racó preferit: Simatai (La Gran Muralla)
- Lema de vida: Cada dia surt el sol
- Somni: No deixar mai de somniar
