“D’adolescent em va explotar el cap quan vaig escoltar The Sonics i encara pateixo les seqüeles. Sospito que la veu de Gerry Roslie, juntament amb els llibres de JG Ballard, em van formar en aquest camí estrany cap a allò que se suposa que és ser adult. Encara no sabria dir si va ser en positiu”. L’antropòloga, periodista i escriptora, Mar Padilla, no perd el somriure mentre rememora com aquells sons estridents de la segona meitat del segle XX, el R&R, el R&B, el punk rock en tots els seus vessants, van ser “el meu iman per volar fora del niu, fer amics i amigues a Barcelona, per tot el país i més enllà dels mars. I cada dia dono gràcies a San Little Richard per fer-ho!
Formada en l’underground musical barceloní, beu un cafè americà mentre explica com fins i tot va passar per un parell de bandes musicals, Losa Saco, “un tipus de punk festiu amb un recorregut curt, però amb qui vaig arribar a tocar a la presó de Quatre Camins” i Las Vegas Crypt, “pur garatge marrà amb qui vam actuar al mític Màgic”.
— Doncs, tenint un currículum tan nocturn, has arribat al Bar ben d’hora.
“Abans era de nit total: del vespre cap endavant. Però, des que fa dotze anys vaig tenir a la meva filla, veig que puc matinar i no em desintegro. He descobert que també es pot viure aixecant-se aviat. Ara fins i tot m’agrada”, riu posant l’accent en el “fins i tot”.
Oriünda del barri del Guinardó, la Mar confessa que, a vegades, s’escapa a passejar pel seu antic carrer: “El carrer Segle XX, un nom que també és l’època que es viu el meu cap. És allò de tenir gravats al cor els contorns, els pisos dels veïns, els tallers de cotxe i els arbres que mirava tant de nena. Quan amb la família ens vam mudar a l’Eixample, ho vaig viure com una traïció”.
Avui, viu a Sant Antoni amb la seva parella, el músic i agitador Enric Bosser, i la seva filla, i acaba de publicar el seu primer llibre, Asalto al Banco Central (Libros del K.O.). Es tracta de la primera obra de no-ficció en 40 anys sobre el misteriós assalt que va tenir en suspens a la ciutat, i al país, durant diversos dies del maig de 1981, sense que s’hagin acabat mai de trencar determinats silencis sobre els secrets que l’envolten.
Molts camins en un
La parroquiana partia amb un cert avantatge contextual: “Soc membre del clan Padilla Esteban. La meva mare va treballar a la UAB i va ser sindicalista, i el meu pare, Doctor en Història i expert en la Guerra Civil. El meu germà, l’Antonio, és un grandíssim novel·lista i traductor, i la meva germana, la Mireia, és una fotògrafa increïble”. Envoltada d’aquesta quantitat i qualitat de talents, és normal que, de jove, la Mar s’endinsés en una gran diversitat de disciplines: Direcció de cinema, Treball social, Filosofia… Però, un bon dia, va descobrir l’Antropologia, “i em va atrapar: assistir a classes d’assignatures com Màgia, Ciència i Religió del professor Manuel Delgado era la bomba. I llegir a Franz Boas, Mary Douglas o Claude Levi Strauss i entendre els secrets invisibles que conformen la societat, qualsevol societat, va ser molt i molt instructiu. I també molt alliberador”.
Va alternar els estudis i les nits de so estrident amb mil i una feines: secretària a una empresa de missatgers —“on aterra el millor i el pitjor de cada casa”—, venda de llibres a domicili, càtering per a rodatges, cambrera “a molts garitos” i, inevitablement, DJ i tècnica de so. “Vaig estar un temps a La Boîte, on vaig veure tocar a Jimmy Smith, Lou Bennet, Tete Montoliu, Bill Evans, Elvin Jones o Ray Brown. I, a més, em pagaven!”.
“Vaig estar un temps a La Boîte, on vaig veure tocar a Jimmy Smith, Lou Bennet, Tete Montoliu, Bill Evans, Elvin Jones o Ray Brown. I, a més, em pagaven!”
Després es va produir un gir brutal. “Me’n vaig anar a Metges Sense Fronteres, una escola de vida total, on et pots fer una idea bastant aproximada, entre la desesperació i l’alegria quotidiana, de com és el món. Allà vaig conèixer gent a·lucinant, d’aquí o dels molts llocs on vaig anar a treballar: Colòmbia, Somàlia, Bolívia, Sudan del Sud, Moçambic, el Marroc, Cambodja, Kenya, Jordània, els territoris ocupats a l’Israel… Vaig fer amics d’aquells que ho són per sempre, com dirien Los Manolos, a so de rumba”.
Va combinar-ho amb informar in situ sobre moltes catàstrofes humanitàries com a periodista a El País —“amb companys com Pere Rusiñol, Josep Maria Martí Font o Clara Blanchar, i on vaig ser absurdament feliç”— o al CCCB on va viure “moments màgics com ara perdre’m en una sorprenent exposició sobre l’obra, la vida i el llegat de Ballard!”.
Tot i això, Metges sense Fronteres va seguir present en el seu dia a dia professional fins que “amb el naixement de la meva nena se’m va trencar definitivament l’escut davant el dolor dels altres. Aleshores vaig decidir fer-me freelance, per tenir llibertat i temps i, de sobte, pocs diners. Però, això ho vaig saber després, encara que mai, ni un sol cop, he arribat a penedir-me d’aquesta decisió”.
La ciutat on Bo Diddley no va arribar a tocar
“Fa molts anys va arribar aquí el grandíssim Bo Diddley, però finalment el concert es va suspendre perquè no es van vendre suficients entrades. Aquella nit vaig odiar Barcelona amb totes les meves forces”, explica la parroquiana, que defineix la seva relació amb la ciutat “com a mínim, ambivalent. Durant dècades em va donar exactament igual, però el naixement de la meva filla, el fet de pensar que aquesta era la seva ciutat, em va fer observar-la i reflexionar sobre ella”.
La parroquiana defineix la seva relació amb la ciutat “com a mínim, ambivalent”
D’aquí, que li agradi aquesta Barcelona coneguda com la Rosa de Foc, “una ciutat lluitadora”, que no és una megalòpoli, “encara que aquí molts caminin convençuts que és el centre del món, i mira que la pots trepitjar de dalt a baix en poc més de dues hores”. Una ciutat gairebé sempre amb sol, “que ofereix la possibilitat de fotre el camp per mar, a més de tenir la frontera relativament a prop”. Però li avorreix “el seu rotllo rondinaire i ploramiques. Un cert aire fat i també classista, de donar-se importància. M’agradaria que tingués més vitalitat de carrer, una mica més d’alegria i sabor”. S’acaba les últimes gotes del seu cafè i en demana un altre, per acabar de despertar-se. “Per això —reprèn—, la música de la ciutat que més m’ha agradat sempre ha estat la rumba”.
I, amb el segon cafè americà acabat de servir, se li encén la mirada a Mar Padilla, que, somrient, remata, a propòsit d’aquesta Barcelona a vegades tan complicada de sentir:
— També m’agrada que el Quixot, la primera road movie universal per excel·lència, arribés fins aquí!
