Marc Migó: La música que em va impulsar

“De nen vaig pensar que seria biòleg, com el meu pare i, la veritat, és que m’encanta la història natural i l’estudi de la vida, especialment la paleontologia. Però, arran de descobrir Mozart en la meva adolescència, les meves expectatives de futur van experimentar un gran canvi”. El compositor Marc Migó xarrupa un glop de l’aigua amb gas —“amb gel, llimona i, si pot ser, llima”— acabada de servir. Guarda uns instants de silenci, després dels quals somriu i remata: “La música em va impulsar!”.

I ho va fer amb la força d’un tsunami, perquè des del dia en què el seu avi li va regalar aquella col·lecció de discos de Deutsche Grammophon que li canviaria la vida, aquest barceloní del 93 va anar cremant etapes. Es va apuntar a classes de piano, harmonia, contrapunt i composició amb Liliana Sainz i Xavier Boilart. Des d’allà va saltar, en només dos anys, a l’ESMUC, on va estudiar amb professors com Salvador Brotons, Agustí Charles o Albert Guinovart.

També va estudiar amb altres docents que no li porten tan bons records, “com un, el nom del qual no vull ni recordar, que venia convidat, i ens va posar els deures d’escriure una obra contemporània per a piano, és a dir, compondre quelcom que sonés com la gent del carrer creu que sona la música contemporània: és a dir, com l’última cosa que algú voldria escoltar a una sala de concerts”. El parroquià recorda que va escriure aquella obra “en menys d’un minut, i vaig treure un deu. Una cosa que em va passar més vegades, a causa d’una espècie de confabulació institucional contra la meritocràcia”, reflexiona posant cara de pomes agres.

Però, malgrat un context a vegades advers per a aquest meteòric desenvolupament creatiu que portava dins, va escriure obres que van entrar en festivals internacionals com el Buffalo Festival o Charlotte New Music. Va començar a collir guardons i, als 24 anys, estava volant cap a Nova York, amb una beca per estudiar a la prestigiosa Juilliard School of Music.

El plaer d’estar equivocat

Ara recorda “el còctel d’emocions” del seu primer dia en el llegendari conservatori. “L’orquestra llegia a vista un concert de violí escrit per un estudiant de composició. En concloure, em vaig sentir terroritzat, pensant que jo no mereixia ser allà. Com podia jo pertànyer al mateix món que aquells músics tan joves com brillants? Així que em vaig posar a escriure com un boig, per veure si m’equivocava. I sí, aparentment m’equivocava”, riu. Aquell mateix any va guanyar el concurs de composició orquestral organitzat per l’escola. Com a premi, aquella mateixa orquestra que li havia imposat tant de respecte en el seu primer dia, va tocar la seva música al Lincoln Center de Nova York. Una gran forma d’enlairar-se.

“En els meus set anys a la Juilliard m’han anat sortint cada cop més concerts, he tingut la sort de ser bastanta guardonat, em vaig doctorar, em vaig divorciar…”, prossegueix qui ha estat premiat, entre altres, per la prestgiosa ASCAP Foundation nord-americana, que l’any passat li atorgava el Morton Gould Young Composer Award i el Leo Kaplan Award, aquest últim pel seu Concerto grosso nº1 The Seance reconegut com a millor composició de 2023.

— Gairebé ni m’atreveixo a preguntar-te en què estàs centrat ara mateix.

El Marc riu. “Doncs ara estreno la meva Primera Simfonia a la Berliner Philharmonie, amb Wolfgang Emanuel Schmidt dirigint Metamorphosen Berlin”. El compositor la descriu com “una obra fosca que aborda el món de desinformació conspiranoica en el queal vivim”. De cara a l’any que ve, està acabant el seu Carnaval de las Indias, “un nou carnaval dels animals basat en criatures mitològiques llatinoamericanes. El text, del dramaturg i director del teatre Cervantes de Buenos Aires, Gonzalo Demaría, és meravellós”. Xarrupa un glop d’aigua i reflexiona. “Encara he de dir amb la boca petita, per una cautela que m’exigeixo en esdeveniments d’aquesta envergadura, que aquesta obra s’interpretarà enguany al Palau de la Música Catalana amb l’orquestra del Real Cercle Artístic dirigida per Glen Cortese i amb Alan Kwiek i Martha Argerich als pianos. A més, Annie Dutoit-Argerich farà de narradora. Per si no fos prou, aquesta mateixa obra també està programada a Buffalo, Sarasota i Berlín”.

— Caram, no pares!

El rastre del Noucentisme

La naturalesa “bastant melancòlica” del parroquià l’inclina a sentir-se atret “per les promeses que va oferir el Noucentisme, un moviment cultural i identitari de principis del segle XX que es va veure truncat per una progressiva politització i, en última instància, per la Guerra Civil”. Aquestes promeses les veu plasmades en aquest costat bo d’una Barcelona de la qual elogia “la meravellosa arquitectura, el patrimoni musical dels anys 20, els cafès d’atmosfera modernista, les llibreries i, sobretot, l’actitud d’amics apassionats per la música i l’art, que són els qui veritablement eixamplen la predilecció que sento per la meva ciutat natal”.

Nascut i crescut a la Vila Olímpica un any després de les olimpíades que van donar lloc al seu barri, el compositor viu Barcelona com la seva base, el punt de referència al qual tornar des de Nova York i malgrat els seus viatges per tot el món. Un retrobament no sempre feliç, “perquè a vegades, parlant de música, existeix un punt esnob en el públic barceloní que detesto. També veig una falta de sentit crític darrere de diversos sectarismes. Barcelona capitaneja una mentalitat provinciana que premia el que és un mal conegut de fora en detriment d’allò bo per conèixer del patrimoni local”, lamenta. Acaba l’aigua amb gas. “Amb tot, no deixa de ser la meva ciutat preferida del món”, afegeix.

— Un altre motiu pel qual estimaràs aquesta ciutat és la gastronomia d’aquest Bar. Tenim menú, carta, plats combinats, tapes, racions. Tot exquisit.

Marc Migó no reprimeix la seva riallada.

— Jo és que soc bastant de menú infantil, em temo —respon, divertit per la situació.

— De debò? No fotis!

— Sí, sí! Amb carn i patates jo ja soc feliç… sobretot en ocasions especials com aquesta!