[dropcap letter=”N”]
o són models, ni actrius, ni dissenyadores de moda, ni fotògrafes, ni estilistes. Però cobren per posar, per assistir a festes, per posar el seu nom en col·leccions de moda, per portar una bossa, per rodar vídeos a YouTube, per fer-se selfies. Andrea Belverf, Dulceida, Marta Rimbau, Belén Hostalet, Gala González. Són només algunes de les reines d’Instagram que el món virtual ha coronat com a influencers, aquesta novíssima professió que consisteix a exhibir el –suposat– propi estil de vida a les xarxes socials a fi de provocar el desig de milions de joves a ser com elles. Milers i milers de likes consoliden la credibilitat d’aquestes noies com a prescriptores de marques, quan escullen una vamba, un pentinat, una crema.
Diuen que la crisi econòmica ha enaltit el seu poder. Els directius del fashion business les reclamen com una estratègia més en la promoció dels seus productes. Quan Tommy Hilfiger i Gigi Hadid presenten nova col·lecció a Barcelona no n’hi ha prou que assisteixi personalment a l’esdeveniment la supermodel americana, els departaments de màrqueting i comunicació decideixen que s’uneixin a la festa instagramers locals amb pedigrí, és a dir, amb un nombre considerable de seguidors. Com més followers, més caixet. La cua de fans al passeig de Gràcia s’engrosseix amb més consumidors directes.
[columns_row width=”half”]
[column]
[/column]
[column]
[/column]
[/columns_row]
I què cal fer per ser influencer? Com es passa d’un passatemps –o hàbit– diari, pujar una foto o una altra, a un negoci amb empresa, mànager i equip? Exèrcits de joveníssimes internautes estan entossudides a aconseguir-ho. Actualitzen els seus outfits diàriament, s’inventen moments idíl·lics que compartir, omplen els seus comptes de bon rotllo, naturalitat, de l’style life perfecte a la caça de xicots assessors amb l’objectiu d’assolir un somni: abandonar el comú estatus de seguidores per convertir-se en una líder.
Es podria afirmar que mai fins ara havia estat tan fàcil. L’última generació d’influencers ja no necessita fer reality shows com les Kardashian, ni presentar informatius com la Carbonero, ni ser la promesa d’un príncep. Ni tan sols els resulta imprescindible escriure un blog. La nova fornada d’influencers que han fet el canvi de nena a dona de la mà d’Instagram i You Tube és gairebé una desconeguda per al món corrent. És llesta, té bon gust i molta desimboltura. Però és una noia normal.
[columns_row width=”half”]
[column]
[/column]
[column]
[/column]
[/columns_row]
I per què unes hi arriben i d’altres no? Per què hi ha adolescents que sí que abracen el seu anhelat tresor –front row a les desfilades de París, Londres, Milà, sis mil euros per foto, fitxatges amb marques de luxe– i la majoria no?
El més fàcil esdevé difícil quan no hi ha explicació objectiva. És una qüestió de gràcia i la gràcia és intangible. És el mateix que preguntar-se per què una noia i no una altra és la més popular de la classe. Potser no és la més guapa, ni la més alta, ni tan sols la més intel·ligent. Però és la que cau bé a tothom. És especial, té carisma, provoca una certa enveja, gairebé ràbia, però quan et fa cas, et fons. Són líders nades. I la resta, nosaltres, aquest milió o dos de seguidores, volem vestir, viure i divertir-nos com elles. Mentre ens morim perquè sigui la nostra amiga.
