“Barcelona no s’acaba mai perquè es va reconstruint constantment”

Una de les primeres decisions que ha pres la nova arquitecta en cap de l’Ajuntament de Barcelona, Maria Buhigas, ha estat canviar el mapa que estava penjat als despatxos de l’àrea que lidera, la d’Urbanisme. En el d’abans, només es veia la ciutat de Barcelona, encaixada en uns límits administratius que el dia a dia supera constantment. “No es veia ni el Besòs sencer perquè està retallat Sant Adrià de Besòs. Això és un marc mental de treball”, ha recordat, sense deixar de confessar que sent que té ara “la feina més bonica del món” i “un somni fet realitat” per a algú que fa 25 anys que treballa per a la ciutat.

L’arquitecta urbanista ha substituït el mapa per un de nou que va de riu a riu, des del Besòs fins al Llobregat, incloent-hi així altres municipis veïns que no es poden ignorar quan es prenen decisions a la capital catalana. “La majoria de problemes de Barcelona no els resoldrem dins de la ciutat”, ha remarcat Buhigas en una nova sessió del cicle The New Barcelona – Moments Estelars, organitzada per The New Barcelona Post i amb la col·laboració de CASA SEAT, Barcelona Global, Must Media Group i Giny Barcelona.

Aquesta és la clau que Buhigas veu per a la Barcelona del futur, donant resposta a reptes actuals com l’excés de turisme, la falta d’habitatge i la contaminació urbana. “El salt més gran que veurem serà que en el marc mental de tota la ciutadania Barcelona deixarà de ser aquests deu districtes i que, quan comencem a caminar, ens costarà identificar si estem a Barcelona o a un altre municipi”, ha defensat acompanyada pel soci fundador del despatx d’arquitectura Batlleiroig, Joan Roig. Unes diferències que ja es desdibuixen més fàcilment a les ciutats metropolitanes, no afligides per la superioritat moral de la capital, transitant amb facilitat, gairebé per inèrcia, entre L’Hospitalet, Cornellà o Esplugues, adonant-se de les fronteres només si un es fixa en petits detalls com els canvis en els cartells dels carrers o els contenidors.

Això sí, per a això, cal deixar enrere els prejudicis que s’han vinculat al voltant de la mal anomenada perifèria, catalogant-la de ciutat dormitori on no hi havia res. “A Barcelona, ara, passen poques coses interessants de manera espontània. Passen més a L’Hospitalet perquè hi ha més gent jove, més inconformisme, més barreja”, ha sostingut Roig, en un debat moderat pel periodista i professor de la UPF-BSM Toni Aira. Per avançar cap a aquest horitzó, l’arquitecte veu clar la necessitat d’establir un únic govern, però no només per als 3,3 milions de ciutadans dels 36 municipis metropolitans, ara sota el paraigua de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), sinó anar més enllà i encaixar l’anomenada gran regió metropolitana, amb 5,1 milions d’habitants en 160 municipis. “Ens permetria moltes coses, guanyaríem molt en mobilitat”, ha subratllat el cofundador de Batlleiroig, despatx amb seu a Esplugues i una llarga experiència en l’entorn metropolità.

Una integració més gran de la metròpolis permetrà destensar la ciutat, sempre encaixada entre les seves quatre parets, la muntanya de Collserola, el mar Mediterrani i els rius Llobregat i Besòs. “A Barcelona, si volem créixer en superfície, xoquem amb els veïns del voltant. Per això, tenim interioritzat que la ciutat no s’acaba mai perquè es va reconstruint constantment. Ho hem fet durant molt temps”, ha exposat Buhigas.

“Barcelona l’hem fet els arquitectes”, ha afegit Roig, malgrat que no sempre s’hagin valorat les seves creacions. Ha passat especialment després que acabés l’època d’or arquitectònica que es va viure amb els alcaldes Narcís Serra i Pasqual Maragall, quan tot estava per fer després de dècades de paràlisis amb la dictadura franquista i l’alcalde José María de Porcioles. Segons Roig, els consistoris socialistes van promoure projectes emblemàtics com l’obertura al mar i la Vila Olímpica, després deslluïts pels contractes milionaris per a edificis que costaven entendre com la Torre Agbar, ara Torre Glòries, rematats amb l’efecte devastador de la bombolla immobiliària. “Això ha fet la sensació que els arquitectes feien malbé la ciutat”, ha lamentat Roig.

En aquesta reconducció de la relació entre la capital catalana i els seus arquitectes, sempre amb debats acalorats sobre qualsevol obra, la rehabilitació com a truc local de supervivència veu ara com molts dels conceptes urbanístics que la defineixen han caducat. “La ciutat és un tauler i tenim unes regles del joc d’un joc que ja no volem jugar”, ha indicat l’arquitecta en cap. “Necessitem refer les preguntes sobre com ha de ser la ciutat per col·locar-nos on ja estan altres urbs”, ha coincidit Roig.

Aquí entra de ple el canvi climàtic, qüestionant consensos barcelonins com l’obertura de la ciutat al mar. “Ara no la volem tancar, però el mar ja no és només un espai bucòlic on ens hem d’abocar. Hem de repensar la nostra frontera amb ell perquè les condicions han canviat i s’ha de revisar”, ha defensat Buhigas amb els temporals que es mengen les platges en ment, mirant també cap a Collserola i els perills dels cada vegada més agressius incendis forestals. “Hem de continuar gaudint els espais naturals, però protegint-nos dels seus efectes no desitjats”, ha emfatitzat. “La ciutat ja està construïda. Ja existeix la ciutat del futur perquè és la tenim aquí, però la pregunta és com l’hem d’adaptar i en quina direcció”, ha agregat Buhigas en la sessió La Barcelona temuda i admirada dels arquitectes.

Maria Buhigas: “Quan algú parla de la ciutat dels 15 minuts, penso que l’hem tingut tota la vida i no li hem posat cap etiqueta perquè aquesta ciutat és caminable”

Per a Roig, el model està a París i els països nòrdics, amb les seves apostes per recuperar l’aigua de la pluja i transitar cap a un urbanisme més amable i sostenible. “Han canviat coses no de manera radical, però amb petites actuacions han marcat camins”, ha assenyalat el soci fundador de Batlleiroig. No obstant això, Buhigas, amb una dècada d’experiència a les Nacions Unides estudiant l’urbanisme de diferents urbs de tot el món, cadascuna amb més o menys recursos, discrepa. “Cal fer un back to basics, és a dir, estar bé en els nostres entorns i desdramatitzar dissenys i simplificar. Soc poc amiga de reflectir-nos en els exemples nòrdics perquè per a determinades qüestions som molt més sostenibles en la nostra compacitat mediterrània i traiem poc pit, i ens enamorem molt fàcilment de models carregats d’un imaginari de felicitat que no són traslladables i no tenim res a envejar. Quan algú parla de la ciutat dels 15 minuts, penso que l’hem tingut tota la vida i no li hem posat cap etiqueta perquè aquesta ciutat és caminable”, ha recalcat Buhigas.