Maria Escalas: Viure la seva millor vida, la segona

“Tenim dues vides, i la segona comença quan ens adonem que només n’hi ha una”. L’escriptora i música Maria Escalas reflexiona en veu alta a peu de barra, el te rooibos acabat d’infusionar (“en aigua natural, no de l’aixeta”) encara fumejant, mentre els atmosfèrics compassos de Razão de viver, de la Nana Caymmi, omplen l’espai del Bar. Impulsada per una energia innata i contagiosa, entusiasta per naturalesa, somriu en recordar el dia “en què em vaig adonar que tenia els 50 ja fets i que no podia continuar sent una escriptora de cap de setmana”. Llavors, per a aquesta mallorquina del 69 resident a Mataró, tot va canviar.

Al·lèrgica confessa a les zones de confort, durant anys va anar combinant feines fixes amb l’activitat de concerts de música clàssica com a intèrpret al piano o a l’oboè. “Vaig treballar durant un llarg període a l’Escola de Música Municipal de Premià de Mar, i m’anava molt bé, fins que un canvi en les seves dinàmiques em va abocar a una rutina de la qual sentia que havia de sortir. El naixement dels meus dos fills va ser l’esperó final per deixar aquell lloc i posar-me a ensenyar música als alumnes d’ESO del col·legi Gem de Mataró. Allà vaig estar prop de dues dècades, anys meravellosos, molt intensos, en què vaig ensenyar, alhora que també vaig aprendre un munt de coses. Però, al cap dels anys, allò també es va acabar convertint en una zona de confort, en aquella sensació de no-felicitat que és una mica com una llesca de pa Bimbo, sense massa sabor, que va bé amb tot, però no brilla. Que ni t’apassiona ni t’enfonsa”.

En paral·lel, una activitat privada, íntima, com era per a ella l’escriptura, va anar “fent-se cada cop més gran”. I va passar dels relats i vivències que publicava al seu bloc a atrevir-se amb una novel·la “que era un homenatge als meus avis, que estava escrita en mallorquí i el protagonista de la qual era un capellà. Així que pensava que, amb aquestes premisses, ningú me l’anava a publicar. Per això mateix, vaig escriure-la amb una llibertat absoluta”.

Però va acabar el llibre i, després de tota la feina, les hores i la il·lusió que hi havia posat, es va dir: “I per què no?”. I va presentar el manuscrit a diverses editorials. “I, per a la meva sorpresa, va haver-hi de seguida tres que es van interessar per publicar-ho”. Així va veure la llum, el 2016, Abans que el teu record torni cendra, que guanyava el premi Llança de Sant Jordi. I potser podríem dir que la Maria va començar a viure la seva millor vida, aquella segona que comença quan veiem que només n’hi ha una. I que més val aprofitar-la.

Rescatant la Matide Escales de l’oblit

“Estic orgullosa de tenir la família que tinc. Sense els meus fills i el meu marit, no hauria pogut tenir el valor de deixar una feina fixa per bolcar-me de ple en l’escriptura”. En els últims vuit anys, la parroquiana no ha parat quieta. Dos anys després del seu debut, publicava Sara i els silencis, nominada al Premi Millor Novel·la d’Òmnium Cultural, a la que seguia, poc després, la seva tercera novel·la, Estimada Mirta. Una labor que ha anat combinant amb el seu taller d’escriptura creativa, i col·laboracions com a lectora editorial i com a periodista cultural en diversos mitjans. “Que és el que m’ajuda a fer viable la meva activitat, encara que això em resta temps a poder documentar-me i escriure ficció, que és el que realment crec que volem fer tots els que escrivim. No ens falten les idees o la inspiració, ens falten el temps i els diners!”, riu.

Afortunadament, ha tingut el temps per donar fons i forma a la seva nova obra, Matilde E. (La Campana), que ha guanyat el premi Llorenç Villalonga Ciutat de Palma de novel·la en català, i que indaga sobre la vida de la mallorquina Matilde Escalas. “Va ser una compositora mallorquina de finals del segle XIX totalment desconeguda, tot i que va estar en el centre del món cultural del seu temps, a cavall entre Mallorca, Barcelona i París, treballant amb Isaac Albéniz i Erik Satie, entre altres grans músics de l’època”.

A través de la vida d’aquesta artista de primera magnitud, l’autora s’interroga sobre el lloc de les dones en l’art. O com la Matilde Escalas no va deixar de viure a l’ombra de Santiago Rusiñol, el seu amant, sense que —més enllà de les habituals minories— la posteritat conegui i apreciï la seva obra i llegat, malgrat la seva innegable rellevància artística i cultural. Del seu inqüestionable talent.

Ciutat inaccessible

Enamorada “de la pulsió i l’efervescència de Barcelona”, de la seva activitat de concerts en espais com el Palau de la Música, “que he tingut la sort de viure com a públic a peu d’escenari i com a intèrpret damunt d’aquest”, la parroquiana lamenta que sigui tan difícil accedir a la ciutat des de la seva àrea metropolitana. “Per a mi, que visc a Mataró, és impossible venir a veure una obra de teatre i tornar a casa meva en transport públic. I el que no poden fer és castigar de la manera en què ho estan fent el transport privat, sense plantejar unes bones alternatives. Aquesta ciutat és inaccessible”.

Un problema al qual se suma la sensació d’estar traspassant la ciutat a turistes i estrangers rics. “El meu consell, com a mallorquina que ja ha vist què passa en aquests casos, és que no vengueu la ciutat, perquè acabareu perdent la vostra essència”, adverteix, mentre xarrupa el primer glop de la infusió.

— Les essències que és impossible que es perdin són les dels nostres boníssims esmorzars, per si vols acompanyar aquest rooibos amb alguna cosa ben bona.

Quelcom s’encén en la mirada activa i inquisitiva de la Maria Escalas, que afirma amb el cap.

— Per descomptat! Un entrepanet de bon pa amb un bon pernil. Jo sempre tinc gana! A tota hora!

— No m’estranya, amb l’energia que gastes.

L’escriptora somriu. Sona Cançao em mode menor de Nana Caymmi. El rooibos li agrada.

— Sí, sí! Jo soc d’aquelles persones que, el dia de Nadal, després del banquet familiar, volen berenar!