És un disc de curta durada (no arriba a mitja hora) però de molt contingut. Maria Rodés ha trobat inspiració en aquelles dones que, en els temps més obscurs, molestaven els poders establerts, no tant per la seva suposada maldat, sinó per la seva llibertat. Són les bruixes, en les quals la nostra cantautora s’ha emmirallat d’alguna manera per bastir l’esplèndid viatge musical que és Lilith.
— Quin és l’origen d’aquest projecte?
— De fet, són un conjunt de coses. Jo vaig viure a Cabrera de Mar fins als vint anys, i quan vaig a visitar els meus pares sempre pujo al castell de Burriac. Un dia vaig topar amb un llibret que explicava les llegendes del poble, entre les quals les reunions de bruixes al castell. Això em va fer pensar en com hauria estat vista al segle XV una dona com jo —que en aquell moment tenia 33 anys— sense parella, ni fills, ni gairebé una casa estable. Tota aquesta cavil·lació em va portar a imaginar-me com una bruixa contemporània.
— Vas fer més recerca sobre el tema?
— Sí, en molts sentits. Vaig llegir llibres sobre llegendes d’aquelarres de diversos punts de la Península Ibèrica, i algunes tesis doctorals que parlaven de com la Inquisició jutjava aquestes dones i de què les acusava. Catalunya, per cert, va ser el primer lloc d’Europa on es va fer una llei sobre el crim de bruixeria contra Déu... També vaig trobar referències a l’Espill de Jaume Roig (1460), un llibre molt misogin. Roig diu que les bruixes es reunien a la cova de Biterna i allà pactaven amb el diable. Vaig estar buscant on era, aquesta cova, però es veu que l’ha buscada molta gent i mai no l’han trobada…La primera part de la cançó Les bruixes tornen és literalment un fragment de l’Espill. En aquest cas busco donar-li la volta: tot allò que el llibre condemna, jo ho converteixo en una cosa positiva.
Les bruixes eren dones avançades que tenien grans coneixements de medicina o d’altres matèries, com l’astronomia; he volgut recuperar la seva part lluminosa
— Què t’interessa, de les bruixes?
— M’interessa molt qui eren i com eren aquestes dones que molestaven a la societat, i per quines raons. El mag és una figura que sempre ha estat ben tractada, és l’home savi que, d’alguna manera, informa a la societat dels avenços. Però la bruixa, que en el fons és el mateix, es representa com un ésser maligne i s’associa a la lletjor, a la solitud… Aquí hi ha un masclisme evident. Les bruixes eren dones avançades que tenien grans coneixements de medicina o d’altres matèries com, per exemple, l’astronomia. Jo, el que he volgut, és recuperar la part lluminosa d’aquestes dones.
— Per què has triat la figura de Lilit pel títol de l’àlbum?
— Lilit era la primera dona d’Adam, i va abandonar l’Edèn per no haver-se de sotmetre a ell. Llavors Déu va crear Eva, que era més obedient. Em semblava que Lilit era un molt bon símbol per aquest projecte. També és un homenatge a aquesta dona independent que prioritza la seva llibertat per sobre de la comoditat del paradís. Per això l’acusen d’aliar-se amb el diable i Déu la castiga matant-li els fills.
— A La extraña evoques la xamana María Sabina. Què t’atrau, d’ella?
— El que inicialment em va atraure més va ser la seva poesia, que en realitat són els textos que feia servir per als seus rituals, els viatges espirituals o al·lucinògens. Ella era una curandera mexicana que va ser visitada pels Beatles, per Jodorowsky, Aldous Huxley… tenia una clientela top, ha, ha! La extraña juga una mica amb la seva manera d’escriure, pretén ser una mena de ritual xamànic basat en el seu imaginari.
— Aquest tema camina per cúmbia. D’altres ho fan per jota (Seguramente fui yo) o chacarera (Con los pies desnudos).
— És que el món de les bruixes em porta directament cap aquestes sonoritats d’arrel. Una de les tesis que vaig llegir deia que als aquelarres hi havia instruments de corda i de percussió petits. Imaginant com serien aquests aquelarres, vaig pensar que a cada zona sonarien com el folklore propi de la seva terra. També és veritat que, com a melòmana, cada vegada m’atrau més la tendència folklòrica, com més crua millor. Ja sé que de vegades no es nota als meus discos, eh?, però a l’hora d’escoltar música és el que més m’arriba. Hi trobo aquests registres més autèntics, que em resulten inspiradors.
El món de les bruixes em porta a les sonoritats d’arrel. Cada vegada m’atrau més la tendència folklòrica, com més crua millor
— Al disc hi surt sovint el dimoni. En aquest moment, hi ha algun dimoni en concret que ens hauria de fer més por?
— Això és molt subjectiu. Cadascú té els seus, de dimonis, i el que per a mi poden ser dimonis, per una altra persona poden ser angelets… De fet, en aquest disc també hi ha una voluntat de fer palès que el bé i el mal tampoc estan tan diferenciats. Tots tenim els nostres dimonis, i hem d’aprendre a viure amb ells i gestionar-los.
— Últimament els teus discos tenen un encaix temàtic: les versions en el cas de Maria canta copla (2014), la figura del teu oncle-avi astrònom a Eclíptica (2016)… És una simple casualitat o és un mètode de treball?
— Ha estat així de manera casual, però sí que és cert que em trobo especialment còmoda treballant d’aquesta manera, perquè em serveix una mica com a motor creatiu. És agafar una història que m’atrau i passar-la pel meu filtre, fer-me preguntes. Això m’obliga a fer un exercici introspectiu per parlar de coses que, al mateix temps, no només tenen a veure amb mi. Els meus primers discos eren més personals, parlava de les meves relacions o dels meus pensaments, i ara he trobat una manera de seguir parlant de mi però també parlar dels altres. És un procés interessant.
— Un procés que acostuma a ser divertit, o obsessiu, o…?
— Les dues coses poden anar juntes! És evident que hi ha una part obsessiva, de vegades més, de vegades no tant. Però per a mi és, sobretot, un procés apassionant, especialment la part primera de recerca sobre el tema en qüestió, que és la que més em diverteix i la que més em nodreix. El disc només és una part del resultat d’aquesta recerca. Després, jo me n’enduc moltes coses més com a persona.