Maria Sellas Palat: Amb l’impuls agafat

Encara sembla que li costi creure-s’ho, la qual cosa no deixa de ser habitual entre escriptors novells que han vist materialitzat el seu primer llibre. Quan saben que aquest relat, aquestes vivències més o menys ficcionades, aquesta manera de llançar la seva mirada sobre la vida, ja no els pertany només a ells, sinó que són ara patrimoni dels lectors que, abans o després, recorreran amb la mirada aquelles pàgines que van omplir a base de temps, il·lusió i potser algunes pors.

“El llibre va sortir el dia de la segona Pasqua, en què tot estava tancat a Barcelona, així que vaig pujar a un tren fins a Terrassa perquè tenia la necessitat de tenir-lo entre les mans”, rememora amb un ampli somriure Maria Sellas Palat, a propòsit de la seva òpera prima, Drames per a principiants (Univers).

A través dels seus personatges, l’autora interroga —a si mateixa, al lector, a la vida— sobre les diferents formes que tenim d’estimar o de creure’ns que estimem, de madurar, dels paranys de la vida adulta i de buscar segones oportunitats on, tal vegada, ni tan sols en va haver una primera. Una novel·la molt barcelonina amb la qual, “quan per fi vaig tenir-ne una còpia, vaig tenir una sensació de realització enorme. Que, passi el que passi més endavant, que me quiten lo bailao”.

Ha arribat al Bar en l’hora perfecta per prendre’s un vermut i deixar que, de fons, el que es deixi escoltar siguin les converses del paisanatge, sempre atenta a captar idees, pistes, que es puguin convertir en ficció. De fet, va començar una mica així.

Epifanies a l’L1

“Vaig estudiar Odontologia, més guiada per criteris de practicitat que no pas per una altra cosa, la veritat. El cas és que el trajecte amb metro durava molta estona, gairebé dues hores entre anada i tornada, i cada dia passava alguna cosa a l’L1. Alguna anècdota, alguna conversa: coses que vaig començar a anotar en la meva llibreta. D’aquí, vaig passar a convertir aquells esdeveniments en relats i, a poc a poc, em vaig anar adonant que el meu moment preferit del dia, el més esperat, era aquest: escriure allò que veia”. Molts d’aquells relats els va anar publicant a través del seu compte d’Instagram. “Aquelles històries agradaven, tenien lectors que les seguien i m’animaven a continuar escrivint”. Calia seguir.

“Acabats el meu estudis d’Odontologia, tenia clar que volia escriure una novel·la i em vaig apuntar a un curs d’escriptura de l’Ateneu”, prossegueix la parroquiana, que va donar així forma al llibre que, no cal dir, “inclou moltes d’aquelles anècdotes que vaig viure i vaig apuntar en els meus llargs viatges en l’L1, però també molt del que vaig viure en el meu any d’Erasmus a Montpeller, que per a mi va ser una forma de fugir dels rigors i pressions d’aquí i començar una nova vida a molts nivells”.

— Però professionalment et dediques a l’odontologia, no?

Maria s’arronsa d’espatlles. “Mira, sí, soc odontòloga, encara que, quan més ho penso, més crec que soc de tot menys odontòloga”, riu, “tot i que també és cert que si no hagués decidit estudiar quelcom que em pillava tan lluny, qui sap si hagués descobert la meva vocació”, reflexiona.

Probablement no hauria deixat de tenir epifanies en algun altre lloc, més endavant, perquè això d’escriure al final s’acaba imposant tot i que la vida intenti dir el contrari. I és evident que l’escriptora no està per a derrotismes. “El primer esborrany de la meva segona novel·la està ja acabat”, avisa.

— És a dir, que qualsevol dia d’aquests la tenim al carrer?

“No, no, és només el primer esborrany. A partir d’aquí, el resultat final pot ser completament diferent. Fins i tot una novel·la diferent!”, replica posant en evidència allò que diuen que escriure és, en suma, reescriure. La qüestió és que l’impuls està ja agafat, i cal esperar que, en un futur proper, l’autora torni a colar-se en la prestatgeries de les llibreries amb noves històries.

A tots els nivells

Drames per a principiants comença amb la seva protagonista, la Júlia, passejant pel carrer Balmes després d’homenatjar-se amb un vermut solitari a la plaça Molina, amb els seus cascos posats i unes ulleres de sol de filtre càlid que fan que al voltant sempre sembli que és primavera. Pensant en les seves coses, amb Mishima de fons, el personatge deambula al seu ritme cap a la Barceloneta.

“Aquestes caminades m’encanta i les feia sovint quan vivia aquí”, explica l’autora, que des de fa un parell d’anys viu a Sant Cugat, “però sense deixar de treballar i fer molta vida social a Barcelona”, perquè per a ella aquesta és, ras i curt, la millor ciutat del món. Una ciutat per veure, passejar, viure “a tots els nivells”.

Des de fa un parell d’anys viu a Sant Cugat, “però sense deixar de treballar i fer molta vida social a Barcelona”, perquè per a ella aquesta és la millor ciutat del món

D’altra banda, l’entristeix la pèrdua d’autenticitat de llocs que estan deixant de ser per als barcelonins per cedir el seu espai a les hordes del turisme massiu. “Llocs als quals fins no fa massa podíem anar amb les meves amigues i que ara han perdut completament la seva identitat, que ja no em fan sentir a casa”, lamenta alhora que liquida el seu vermut i de la cuina van sortint les primeres comandes.

—El que no perd la seva identitat és la nostra superlativa oferta gastronòmica, per si vols menjar alguna cosa després del vermut.

Maria Sellas Palat torna a somriure. “I tant! —replica— Què teniu de menú?”.