Cada època ha tingut una relació particular entre coneixement i poder. Com es relacionen aquestes dues paraules actualment?
En altres èpoques, el coneixement era monopoli dels monestirs, dels reis, de les biblioteques. Ara l’educació, almenys en les societats avançades, és universal. Tanmateix, això no implica necessàriament ni més democràcia, ni més llibertat ni més emancipació. És la gran paradoxa del nostre temps.
Mai no havíem tingut tant accés a tanta informació. Potser perquè mai no havíem estat tan poc crítics. Per què?
És un dels efectes d’aquest accés massiu a la informació. Fem experiència de tot d’una manera molt acrítica perquè no tenim contextos de valoració. Qualsevol crítica implica una relació amb un context que ens permeti valorar les idees i els sabers, rebutjar-los, contraargumentar-los. Però avui en dia rebem les idees a raig i, a més, des d’eines que més aviat trenquen els nostres contextos d’experiència, com a espectadors o usuaris de les xarxes socials. És a dir, sabem moltes coses que no hem experimentat i tampoc no sabem com fer-ho.
Què caracteritza la ignorància de la nostra època i per què pot ser un perill per a la democràcia?
La ignorància de la nostra època es caracteritza precisament per estar molt plena de coneixements. És una ignorància molt saturada. No és un buit que cal omplir. Per això, necessita estratègies de buidatge: descartar tot allò que ens impedeixi veure el món i veure’ns a nosaltres mateixos com a subjectes actius. I alhora, com he dit abans, cal convertir aquesta ignorància en experiència amb sentit. I això implica també aprendre a veure tot allò que no sabem d’entre tot allò que aparentem saber.
Les institucions acadèmiques continuen sent el lloc on el coneixement es difon i s’homologa? O és la xarxa, amb el seu caràcter col·laboratiu, on el coneixement realment es comparteix i s’amplifica?
El saber té molt a veure amb la confiança, perquè si algú et diu coses i no tens eines per creure-les, no es genera saber. Avui en dia, la confiança en el que sabem o aprenem està molt diversificada. No és que les institucions tradicionals estiguin en crisi, sinó que s’estan especialitzant en un tipus d’homologació, en donar un tipus de títols determinat amb un tipus de valor determinat. És bo que les formes com aprenem siguin múltiples. El problema és que acaben sent circuits tancats que s’ignoren i, fins i tot, competeixen entre ells.
I l’accés al coneixement és tan universal com sembla?
És indiscriminat. Qualsevol persona, des de qualsevol lloc, si té els instruments necessaris (presents tant en països pobres com rics), hi pot tenir accés. De tota manera, si això no implica la possibilitat d’establir algun tipus de relació amb tot aquest coneixement, és una porta sense valor. Es crea la paradoxa que és universal, en el sentit d’“estar obert per a tothom”, però alhora és molt desigual i gens equitatiu.
“Sapere aude (Atreveix-te a saber!)”, deia Kant. Per què el saber és un acte de valentia?
Crec que té a veure amb el fet que qualsevol acte de coneixement, si realment ho és, ens situa als límits: els límits del que podem conèixer, del que sabem i no sabem, del que podem dir, del que podem pensar i no pensar… Veure els límits, exposar-se al que no sabem, implica un risc, però també és una manifestació dels límits del poder: si veiem els límits del conjunt de sabers que organitzen el nostre ordre social, religiós o científic, en podem qüestionar el fonament, la validesa i els instruments de dominació.
Fins a un cert punt la frase de Kant sona tan vigent com quan va ser escrita. No hem avançat gens des de la Il·lustració?
Han passat moltes coses. Entre d’altres, no s’ha validat la idea del progrés a través del coneixement –a través del desenvolupament científic, tecnològic i artístic– com a condició per al desenvolupament moral de la humanitat. Jo diria que aquesta és la gran ferida del segle XX: la provocada per un món colonial convertit en món global i abocat a aquesta guerra dels uns contra els altres on encara seguim… Tot això obliga a qüestionar la idea de progrés.
Com es pot revertir aquesta situació i fer del saber un veritable motor de transformació social?
Si qualsevol sistema de poder i saber té esquerdes o límits, cal que aprenguem a descobrir els límits del nostre. Una actitud il·lustrada radical, per mi, és dir “no us creiem”; preguntar-se on es fonamenten i des d’on s’argumenten les narracions d’aquest apocalipsi anunciat i reiterat en el qual sembla que som, i aixecar-s’hi en contra. I ja s’està fent de diverses maneres. Ho estem fent les dones o les poblacions que no es dobleguen davant els paràmetres de la colonialitat hegemònica que sempre ha dominat el nostre sistema de saber. I també s’està fent des de determinades pràctiques tecnològiques de tipus horitzontal, cooperatiu i transparent. S’ha de perdre la por. El crit incrèdul i combatiu de “no us creiem” és important.
Text: Patrizia Di Filippo
Fotografia: Mònica Figueras
Pots llegir més històries com aquestes a ALMA, la xarxa social social, un espai digital dedicat a l’àmbit social, que aporta una nova mirada al present i al futur de la societat, a partir d’una veu optimista i diversa, i de totes les iniciatives que impulsa l’Obra Social “la Caixa”.
