“Crec que soc un paio bastant normal que, a força d’insistir i de treballar, s’ha pogut dedicar al que més li agrada, la música. Gràcies a ella he viscut experiències que, de jovenet, quan tot va començar, ni somiava que algun dia fossin possibles”. El guitarrista, cantant, compositor i productor Mario Cobo fa aquestes consideracions prenent una canya a mig matí, mentre el Bar es manté amb silenci de fons, el mateix que, en general, li cal per a poder treballar en les seves notes i acords.
Lector insaciable, devorador i col·leccionista de discos i apassionat de la guitarra, el nom d’aquest barceloní actualment establert a Almeria es pronuncia avui amb reverencial respecte en els àmbits del Rock & Roll i sons afins de tot el món.
Tot va començar “en algun moment en la meva adolescència, quan vaig decidir que volia dedicar-me a la música, sense saber ben bé on em ficava”. La seva joventut la va passar escoltant i tocant música dels anys 40, 50 i primers 60, perfeccionant la seva tècnica, aprenent i desenvolupant una noció pròpia de Rockabilly que se li va quedar dins fins que va veure en directe a la banda High Noon, que li va donar ales. “Així és com vaig decidir muntar Nu Niles“. Al capdavant d’aquests va enregistrar vuit àlbums fins al 2015, any del seu últim treball, Código rocker, al costat del Loquillo.
–Doncs per a ‘no saber ben bé on et ficaves’, en els 18 anys d’existència, amb Nu Niles vau ser molt coneguts i vau tocar a infinitat de llocs. Una banda d’absoluta referència, vaja.
–Mira, va ajudar molt el fet que, un dia, decidís trucar al promotor del Hemsby Rock and Roll Weekender britànic per a oferir la banda i aquest ens contractés perquè en la trucada anterior a la meva una banda acabava de cancel·lar. Tocar allà ens va permetre fer contactes a tot el món i començar a girar sense parar.
Ara bé, la trajectòria del parroquià no es limita a la seva tasca al capdavant dels Nu Niles i compta amb “grans moments a nivell personal” com ara “acompanyar a Sonny Burgess i DJ Fontana quan tenia només vint-i-un anys” o el fet de ser el guitarrista de l’estatunidenca Kim Lenz “el que em va pertmetre acabar formant part de la seva banda i girar per tota Amèrica del Nord”. O, també, decisions transcendents, “com quan vaig decidir deixar la banda d’un conegut cantant, per a tornar a recuperar la meva carrera”.
Amb la vista posada cap endavant
El parroquià reconeix que li costa jutjar-se mirant enrere, “sempre miro al present i cap endavant, intentant no recrear-me en el passat”. Però, hi ha instants que són difícils de no rememorar: “per exemple, el primer cop que vaig actuar al Continental Club d’Austin, Texas, amb la Kim Lenz. Durant la prova de so no podia deixar de mirar la programació escrita a la pissarra del bar i en la que figuraven els noms d’alguns dels meus guitarristes contemporanis preferits. D’alguna manera, em sentia pressionat per voler estar a l’altura, però a mesura que avançava el concert i veia la reacció de la gent amb la nostra música, em vaig sentir molt feliç de ser allà”.
De totes maneres, la mirada del músic brilla amb un fulgor singular en parlar dels seus actuals projectes. “Estic preparant el disseny del meu proper disc, gravat en directe i el primer en el qual tocaré només la meva guitarra, sense veu. És la meva reinterpretació de l’àlbum del Chet Baker, Chet Sings, m’ha costat mesos preparar-lo i ara estic molt feliç amb el resultat”.
Tota aquesta feina la duu a terme des del ranxo que té a Almeria, on es va mudar fa un temps amb la seva dona i fills, i on, a més de produir a altres artistes, compondre i experimentar, està arrencant Diente de León, “el meu nou estudi d’enregistrament i producció on, a més de preparar produccions, també faig mescles i enregistro guitarres. O el que calgui”.
Un passeig pel Paral·lel del passat
La relació que el músic té amb Barcelona és d’amor: “soc dels que donen gràcies per haver nascut, crescut i haver-me format com a persona aquí, encara que —confessa— alhora vaig caure una mica en el desencantament. Els últims anys, la vida aquí em resultava dura, cara i una mica decebedora”.
Tot i això, com a tants veïns de la ciutat, no es pot sostreure al magnetisme de la seva història. “Recordo una exposició al CCCB, a finals del 2012, que tractava sobre la història del Paral·lel abastant, crec, fins al 1939. Em va sorprendre molt gratament tota l’activitat que s’havia donat a l’avinguda durant aquells anys, amb una àmplia oferta cultural en l’àmbit popular. M’encantaria passar un dia en aquella època i lloc, gaudint d’aquell ambient!”.
Curiosament, expressa aquest desig algú que, malgrat el seu treball sobre múltiples escenaris i sales de concert, afirma no agradar-li molt la massificació, “ni tan sols els esdeveniments amb molta gent, perquè el que a mi m’agrada és la bona conversa i dedicar temps de qualitat amb les altres persones”.
— Pot ser que el fet de mudar-te al camp, a Almeria, tingui quelcom a veure amb aquesta necessitat de pau i temps de qualitat.
— Sí. I des que em vaig mudar allà estic aprenent moltes coses. Per exemple, que puc encarregar-me d’un jardí o arreglar gairebé qualsevol cosa. Tenim un esperit de supervivència i d’adaptació increïble, perquè jo he sigut molt de ciutat, molt urbanita, tota la meva vida.
Cobo profereix això després de ventar-se l’últim glop de la seva canya i mirar quines racions hi ha per a acompanyar la següent, “que no em cal un menú sencer —diu—, ja que sol ser massa abundant”.
— Amb aquesta poca gana, no anem enlloc, eh?
I aleshores el músic no pot evitar somriure.
