Quan era nen, la gran passió de Mario Silvestre era l’hoquei, esport al qual es va entregar en cos i ànima fins que un dia, als catorze anys, una nova obsessió se li va ficar al cap i ho va canviar tot. “Va ser a casa d’un amic i no sé per què vam posar la gala de la MTV que ell tenia gravada en una cinta de VHS. Llavors van aparèixer tres tios vestits normals, sense grenyes, sense canells de cuir, sense motos cares ni ties rosses en bikini, sense tota la parafernàlia del show business. Simplement tres tios que podrien ser tu o jo. El cantant deixant-se la gola amb un crit que no era musical, sinó animal, atàvic. El bateria tocant amb fúria els tambors. El baixista llançant a l’aire el seu instrument”. En aquell instant, veient Nirvana en directe, la vida del Mario va donar un tomb. “La música s’acabava de convertir en la meva passió”.
Des de la barra, bevent una Estrella a mig matí al ritme dels Posies, el guitarrista, cantant i compositor rememora la seva entrada en un món de notes i compassos. “Des de finals dels 60, el meu oncle Sebastián tocava la guitarra, fent cançó protesta i folk. Un dia, senzillament, li vaig demanar que em deixés una guitarra per aprendre a tocar-la i me la va deixar”. D’aquest familiar, per a qui guarda un record carregat d’afecte, el músic va heretar el gust per cantautors com Cohen, Dylan o Elliott Smith o el que era el seu grup preferit, Simon & Garfunkel. “Defensar una cançó només amb la teva veu i una guitarra acústica és la gran prova del que val aquest tema, de la seva essència. Una cosa que ara m’estic atrevint a fer en alguns concerts”. El disc que anava a unir el gust pel soroll amb el de la cançó acústica —“el punt mitjà entre el meu oncle cantant en acústic i els Sex Pistols o els Sonic Youth fent soroll”— és, per descomptat, l’Unplugged dels seus estimats Nirvana.
“Vaig formar la meva primera banda, Mantra, quan anava a l’institut i amb ells vam durar un parell d’anys. Més tard vaig formar The Solenoids, amb els quals, a més de tocar la guitarra, vaig decidir que també anava a cantar. Amb aquests vam durar cinc anys, fins al 2011. Després van arribar Platja Àngel, on vaig tocar la guitarra i vaig començar a escriure algunes cançons del repertori. Amb ells vam estar uns altres cinc anys”. Finalment, l’any 2016, el Mario va voler arrencar un projecte més personal i intransferible, cantant, tocant la guitarra i component, i així van néixer The Deathlines. Aquests acaben de llançar el seu àlbum de debut Interzone (Kraken), on, en cadascun dels solcs, es respira un amor pels de Kurt Cobain i altres bandes del rock dels 80 i 90 com Hüsker Dü, R.E.M. o No More Lies.
A més d’estar en plena fase de presentació del nou artefacte per diferents ciutats, el parroquià escriu sobre música per a capçaleres com Ruta 66 i es troba actualment immers en l’escriptura, a diverses mans, d’un llibre “que recorre i explica una etapa molt específica d’un cantant i compositor que m’agrada molt”. Activitats a les quals suma un treball “molt vocacional” de professor d’anglès en un institut de Santa Perpètua de Mogoda i una recent estrenada paternitat, la de la seva filla Greta, que acaba de fer un any.
Molts mons que són aquest també
Quan tenia onze anys, el Mario va marxar amb la seva família a Mèxic. “Els meus pares mai havien sortit d’Espanya i, de cop, allà estàvem, una família de Vila-seca creuant l’oceà per viure dos anys a Veracruz, on tot era tan diferent. Allò em va fer adonar-me de dues coses: ni el món és tan gran, ni cal tenir-li por a viatjar. Quan vaig tornar al poble als tretze anys ja tot era diferent. Jo ja no era el mateix”, rememora.
Anys després, ja com a adolescent atrapat en la voràgine de la música, el parroquià visitava els bars de guiris de Salou, on actuaven bandes que li interessaven i ningú parlava ni una paraula de castellà i, ja no diguem, de català. “Tenia la sensació d’estar ficant-me en altres mons dins d’aquest. En aquelles nits vaig establir el vincle entre música, oci i llengua anglesa. Jo vaig estudiar anglès per entendre bé el que deien aquelles cançons!”. Enamorar-se de la literatura en aquell moment vital va suposar una gairebé inevitable quadratura del cercle que el va portar a fer un pas audaç. “Després de dos anys estudiant un mòdul de mecanització de metall, els vaig dir als meus pares que el volia deixar perquè el que realment volia estudiar era Filologia Anglesa. I van tornar a fiar-se de mi. Aquell pas va definir tota la següent etapa de la meva vida, fins avui”.
Per tot això, el músic es mostra especialment orgullós “d’haver patit tants entrebancs en la meva vida, d’haver-me caigut i d’haver-me sabut aixecar”.
Una relació plena
Per a un xaval de Vila-seca enamorat de la música, Barcelona era un destí obvi des de molts punts de vista. “Recordo que les sis mil pessetes que em van donar per guanyar un concurs de relats del meu institut em van servir per venir al Palau dels Esports a veure Bob Dylan”, recorda.
— Imagino que arribaria un moment en què vindries molt més sovint a la ciutat.
“Sí, va ser cap a l’any 1999, amb el boom de les bandes escandinaves tipus Hives o Hellacopters que venien sovint a tocar aquí. Jo anava a molts d’aquells concerts i vaig teixir un cercle d’amistats lligat a la música”, afirma el parroquià. “En breu farà tretze anys que visc aquí —prossegueix— i ara puc dir que la meva relació amb la ciutat és plena. Ja no és només festiva, basada en l’oferta musical, sinó que puc dir que és casa meva”.
Però, com totes les llars, hi ha aspectes que fallen. “No m’agrada la forma en què es ven Barcelona com un model cultural, quan el cert és que moltes de les seves expressions minoritàries no tenen espais on expressar-se. Ni tampoc m’agrada quan veig brutícia o violència en algunes zones, que sembla que retrotreguin la ciutat a un passat que jo no he viscut”, reflexiona mentre els primers compassos del Flavour of the month dels Posies omplen l’ambient.
— El que pots viure és la nostra oferta gastronòmica amb la següent cervesa. Tenim plats combinats, bocates, menú, carta, racions… I tot excel·lent.
Mario Silvestre clava una expressiva mirada blava a les viandes exposades i, després de beure el primer glop de la següent cervesa, es decideix per una ració de calls.
— És el que sempre demanem el meu pare i jo quan, a l’estiu, ens anem per les barriades de Tarragona a dinar en bars de curreles— explica en al·lusió a aquells moments vitals irrepetibles, en què s’han fet els records emocionals més agermanats lligats als bons sabors.
