Mart fascina. Com a mostra, l’expectació que ha generat l’arribada al planeta vermell del ròver Perseverance, l’última de les ja més de 60 missions enviades des de la dècada de 1960. I no serà l’última. El seu treball és buscar proves que en algun moment hi va haver vida i preparar el camí a una futura expedició tripulada que estableixi una base habitada i permanent. Barcelona també s’ha unit a aquesta fascinació marciana amb una espectacular exposició al CCCB que val la pena visitar amb calma, fins i tot diverses vegades. Fins la directora del centre cultural, Judith Carrera, va fer broma en l’acte de presentació de la mostra amb la campanya gratuïta i impagable que els ha fet la NASA i el Perseverance. I no és per menys, ja que tot apunta que Mart. El mirall vermell (fins al 11 de juliol) serà una de les grans cites de l’any a l’agenda cultural.
L’exposició fa un recorregut efectista per la història de Mart, des de la mitologia a les últimes missions espacials, sense oblidar un repàs als projectes de convertir el planeta en habitable. Per això, és també una mostra per a la reflexió sobre el futur de la humanitat. Per a alguns, Mart pot ser el nostre refugi quan per fi aconseguim fer impossible la vida a la Terra.
Es dóna per fet que fa milions d’anys Mart va tenir aigua en abundància, per la qual cosa hi ha probabilitats que hi hagués vida. Amb ella o sense, el cert és que, des del seu descobriment, el planeta vermell i la Terra han establert llaços, una mena de germanor que s’ha plasmat com déu romà de la guerra i més tard al cinema i la literatura, i fins i tot apliquem el gentilici marcià als alienígenes en general. Una part de l’exposició ret també homenatge als autors que s’han inspirat en Mart per les seves obres, com Edgar Rice Burroughs, pare de Tarzan, H. G. Wells i el grandíssim Ray Bradbury i les seves magnífiques Cròniques marcianes, entre d’altres.
No poso en absolut en dubte que hagi existit alguna vegada vida a Mart ni que existeixi o hagi existit en altres sistemes solars i galàxies, sobretot després que el físic teòric de Harvard Avi Loeb hagi afirmat categòricament que l’objecte interestel·lar batejat com Oumuamua , que va creuar el nostre sistema solar el 2017, és en realitat un artefacte procedent d’una civilització extraterrestre. Una altra cosa és acceptar que ens hem d’anar a viure a Mart. Mentre que no es demostri que és possible una terraformació i altres comoditats, els primers que vagin allà en el futur i molts que els segueixin hauran de viure en un planeta extremadament inhòspit i perillós i refugiar-se en construccions prefabricades que els protegeixin de les radiacions i una atmosfera tòxica i sense oxigen. Vaja, que sortir a fer una passejada i posar-se el vestit espacial serà un conyàs, i tornar a casa, un altre.
I això sense comptar el que ens costarà la cosa. Un pensa que potser seria millor invertir tota aquesta fortuna en fer els habitacles d’un futur marcià aquí mateix a la Terra si és que finalment el canvi climàtic fa impossible que visquem en la superfície. Perquè jo no em vull moure de Barcelona. Malgrat tot el que puguem queixar-nos, Barcelona és una ciutat magnífica per viure encara que alguns sovint ens ho posin difícil. En tot cas, que hi vagin ells a Mart.
Com diria José Mota, no és per no anar-hi, però anar-hi per anar-hi és tonteria. I és que si seguim enviant robots a aquest ritme perquè a la fi siguin ferralla, el planeta acabarà com una mena d’abocador. De tecnologia punta, això sí, però escombraries en definitiva. A l’exposició es mostra una inquietant fotografia de la superfície marciana amb uns restes de plàstics despresos d’algun dels nostres artefactes allà tirats. Impressionant, ja contaminem abans d’arribar.
Dit tot això, admeto que també em fascina Mart. Fins i tot guardo notes que algun dia es podrien convertir en una novel·la policíaca ambientada allà. Però com anar de cap de setmana encara va per llarg, insisteixo en quedar-me a Barcelona i de tant en tant visitar l’exposició del CCCB. No se la perdin.
