La directora de la Fundació Catalunya-La Pedrera és exactament això: la directora de la Fundació Catalunya-La Pedrera, no la directora de cap peça del nostre patrimoni arquitectònic. Ha tingut la virtut d’aconseguir dirigir els fons que es reben de la promoció de l’edifici singular de Gaudí a unes activitats fundacionals que són l’ànima de l’espai, que li donen sentit, que fan de veritable pedrera de talents i d’iniciatives.
Dalí va pensar-hi com a seu del Comissariat de la Imaginació Pública, però Marta Lacambra ha transformat La Pedrera en la seu del Comissariat de la Sensibilitat Pública. I és que, qui diu que els serveis socials han d’estar sempre dirigits o gestionats per l’administració? Qui diu que tota la cura per la gent gran, o pels boscos, o per la dieta i les malalties, ha de ser únicament una responsabilitat que derivem via impostos? I si, quan visitem la magnífica exposició de Sean Scully a la Casa Milà, estem pagant una part de sensibilitat social cap a problemes que ens afecten (o ens afectaran tard o d’hora) a tots?
— Treballar aquí ha de ser un luxe.
— Ho és. Però potser ho dius per l’edifici.
— Ho dic per l’edifici, però sou més que un edifici.
— No tothom se n’adona, d’això.
— Som-hi. A què us dediqueu?
— Som una fundació. Ens dediquem als cinc grans temes que preveuen els nostres estatuts. Un de molt important: intentar ajudar la societat quan es diagnostica un problema com l’Alhzeimer. Vam veure que, en la fase inicial de la diagnosi, no hi ha ningú. Ara ja tenim 2.000 usuaris diaris que fan tallers de memòria en els nostres espais. En tenim 22, i estem a punt d’inaugurar-ne dos més a Gràcia i un a l’Eixample. I ens fa molta il·lusió, perquè tenim la sensació que a Barcelona encara som molt desconeguts com a Fundació Catalunya-La Pedrera, i ara estarem en el hub de la taula de l’Alzheimer amb la Fundació Pasqual Maragall i amb la Fundació ACE. Tenim la sensació que triangular la col·laboració de les tres fundacions pot ser definitiu per a les famílies. Tractem fases diferents, per tant som molt compatibles, i a nosaltres ens fa molta il·lusió que ens hi hagin acceptat.
— Què més?
— El segon tema és el relatiu a la salut i l’alimentació, en col·laboració amb la Fundació Alícia (que és nostra). Fa molt de temps que en Toni Massanés va parlar de l’important que era posicionar-se en el culinary medicine, que vol dir tot allò a què la cuina pot ajudar quan una persona té qualsevol tipus de diagnòstic com diabetis, hipertensió o càncer. De fet, del que estem més orgullosos és de la web Oncoalicia, que està en quatre idiomes, i que està feta d’una manera molt pedagògica, de manera que si et costa empassar, o tens un gust metàl·lic a la boca, o nàusees o restrenyiment, et va acompanyant segons el tipus de càncer que et poden haver diagnosticat de manera que puguis adaptar la teva dieta a allò que et faciliti més la vida.
— Tercer.
— El tecer tema, que està de plena actualitat especialment després del que ha succeït a Califòrnia, és com les sequeres, el canvi climàtic i l’abandonament dels boscos ha dut a una circumstància excepcional que fa que ens pugui passar a Collserola el mateix que ha passat a Los Angeles en qualsevol moment. Si no es netegen els boscos i, a més, estan atapeïts d’habitatges, sense que sovint hi hagi disponibilitat d’aigua per a rec i, a més, netejar aquests boscos no té un rendiment econòmic, aquests acaben abandonant-se. Estem molt il·lusionats de començar un projecte amb L’Olivera consistent en netejar la zona de Collserola començant per la de Can Calopa (que és la d’ells), evidentment en col·laboració amb el Parc Natural i amb la Diputació, per tal de fer aflorar les oliveres existents i que estaven cobertes de malesa, i veure així si podem recuperar la quadrícula agrària. Em va agradar molt comprovar que hi havia gent tant a Rubí com a Molins de Rei disposada a col·laborar, la qual cosa vol dir que no estarem sols. La gent ha detectat la importància de netejar i recuperar el paisatge, per poder prevenir els incendis.
— I les vocacions científiques? I l’ocupació inclusiva?
— Exacte. Portem diversos premis per a la promoció de vocacions científiques, especialment en noies. I finalment, generar ocupació per a aquelles persones que no tenen o no han tingut cap oportunitat a la vida.
— Tot això no son serveis que hauria de prestar l’administració pública?
— Podrien ser-ho.
“Ens dediquem a allò que ha quedat pendent de fer”
— O ja són serveis públics, però prestats de manera privada?
— El que és segur és que tot el que nosaltres fem podria ser declarat d’utilitat pública, i jo no m’he amagat mai de ser una persona amb una clara vocació de servei públic. Que es faci a través d’una empresa privada o a través de l’administració és el de menys: el que tinc clar és que nosaltres no col·lisionem. Ens dediquem a allò que ha quedat pendent de fer. I creiem que podem ser un suport molt important, derivant tots els ingressos de La Pedrera i també ara de Món Sant Benet per finançar programes que generin ocupació, que cuidin de la gent gran… Crec que és un model que és més que de cooperació público-privada: en realitat, el que nosaltres fem és entendre el problema, fer una proposta i tirar-ho endavant amb l’autorització i el coneixement del protectorat i del patronat.
— Quan vas pel món presentant la fundació, esmentes més l’edifici o les feines que feu?
— Les feines. És més: deu fer dotze anys que explico només les feines que fem, i m’anomenen encara la directora de La Pedrera.
— Ostres.
— Sí, sí. I ara cada vegada que presentem els actes sempre els diem: “Benvinguts a la seu de la Fundació Catalunya-La Pedrera, benvinguts a La Pedrera”. No perquè ens agradi ser redundants, sinó perquè La Pedrera és un edifici, i qui els està rebent és una Fundació. Les coses les fan les persones, no els edificis, per importants que siguin.
— Costa, existir.
— Sovint es pensen que només som modernisme i algunes exposicions. O que potser ens donen el Premi Nacional de Recerca. Però és que som una fundació! Potser no amb el nom més sexi del món, però és que quan ens van fundar no es podia perdre el nom de Catalunya ni el nom de La Pedrera.
“Barcelona és ciutat de talent i la de cultura, sí, però hi ha massa desigualtat”
— Dèiem que ompliu un forat necessari socialment.
— I he de dir que les corporacions locals com Mollerussa, Puigcerdà, Salt, Reus o Tarragona, quan veuen que hi fem tallers de memòria, ens ajuden, i molt. És evident que tota ajuda és poca. Però passa una cosa meravellosa, i és que el 50% dels nostres usuaris amb Alzheimer venen prescrits pels CAP i pels hospitals: per tant, no sent un tractament farmacològic, és un tractament humà, d’amor, de paciència, de tenir cura dels familiars i de reforçar la memòrias dels qui tot just acaben de ser diagnosticats.
— Però poques fundacions que es dediquen a això disposen d’un patrimoni de la humanitat com aquest edifici.
— Bé, quan es fan les trobades de fundacions internacionals, i moltes d’elles poden haver tingut importants dotacions fundacionals o un filàntrop que les ha impulsades, et diria que els fa molta gràcia que haguem aconseguit que la totalitat dels beneficis de la promoció d’un edifci singular com aquest (que sempre es voldrà visitar, i a un preu no petit) es dirigeixin a les nostres activitats i als projectes socials. Aquest model sí que és singular.
— Això vol dir que porteu molts turistes. Està passant alguna cosa greu amb el turisme a Barcelona?
— L’altre dia em renyaven perquè havia estat molt contundent en dir que una part de la queixa contra el turisme venia dels serveis que hi estan vinculats: una cosa és confondre tenir un èxit en aquest sector, i una altra cosa és no tenir les inspeccions suficients sobre el compliment dels convenis laborals. A més, tenim el problema dels aforaments i de l’ocupació de la via pública. Si jo tingués la vareta màgica per resoldre aquests problemes, primer començaria amb estar segura que es compleixen els convenis laborals. Nosaltres ho fem. I entenc que hi hagi molta gent sense un edifici com La Pedrera que digui que com a mínim que les normes funcionin per a tothom: convenis, aforament i ocupació de la via pública. No és qüestionable.
— “Tenim una Barcelona de la cultura i del talent, però també una Barcelona de les desigualtats que cal tenir present”. Marta Lacambra.
— És així.
“Hi ha massa desigualtat, Barcelona no és la ciutat glamurosa que de vegades ens agrada pensar que és”
— La incomoditat amb el turisme pot incrementar-se pel fet que el barceloní es veu obligat a marxar de la ciutat? És a dir, una Barcelona molt guapa, però on costa massa viure?
— Ho dius exactament com ho penso. Ara bé: és que, a més, Barcelona, de guapa, no ho està. Mira, l’altre dia vaig anar a veure els bunkers del Carmel i ho vaig entendre tot: aglomeració de turisme, saturació del transport i sensació que els que hi vivien eren com titelles. Vaig entendre el problema perquè hi vaig anar, i tenen raons. Hi ha parts de Ciutat Vella on els grafitis han superat tot el superable, dona la sensació de barri degradat. És molt estrany que es puguin vendre tantíssimes fundes de telèfon! Hi ha més fundes de telèfon que telèfons hi ha al món!
— Cert.
— La sensació és que hi ha un artifici i que aquelles coses que ens agraden (La Rambla, la plaça Reial, el front marítim…) és com si tinguessin una sobrecapa que costa d’entendre. Hi ha massa desigualtat, no és la ciutat glamurosa que de vegades ens agrada pensar que és. És la del talent i la de la cultura, sí, però hi ha massa desigualtat. Caldria un compromís de l’Ajuntament perquè ens convidés a tots a col·laborar en una imatge més neta i polida de Barcelona. Jo sé perfectament el que em costa que em pintin quan vam portar l’estàtua d’en Plensa: vol dir diners, vigilància i educació. És molt complicat, perquè al final pot semblar que tenim un problema amb vigilar: i és cert que mai havia vist tants efectius de la Guàrdia Urbana i tantes campanyes de conscienciació, però no n’hi ha prou amb això.
— I en què brilla, Barcelona, ara?
— El primer seria la col·laboració entre Palau de la Música, Liceu i Auditori, que ja quan fan les coses separats m’emocionen. Tenen uns directors immensament capaços d’entusiasmar el seu públic. El segon, les institucions culturals de l’art: agafes qualsevol dia i puges les escales fins al MNAC (que no costa tant) i també veus la Fundació Miró, el Museu Etnològic… Fa un goig que enamora. I suma a això el modernisme de l’Eixample: la Casa Vicens, la Sagrada Família, Sant Pau, Batlló… Barcelona és brutal, en aquest sentit. O l’arqueologia! El Museu d’Història de la Ciutat està més bonic que mai.
“Del milió de visitants que tenim, més de 150.000 són locals”
— Si la fundació s’hagués de plantejar alguna iniciativa nova, quina seria?
— Nosaltres ja vam fer un salt qualitatiu després de la pandèmia, quan vam dir que en fer les exposicions no només tindríem l’artista a la sala (ara tenim Sean Scully, que és espectacular) sinó que a més es podria contemplar al Liceu, al Palau de la Música, a la Mies Van der Rohe, al Museu d’Arqueologia de Catalunya, a la Biblioteca de Catalunya… Això ho fem encantats de la vida. I jo dira que segurament, si no haguéssim fet l’opció per l’Alzheimer i per protegir els boscos, ens haguéssim animat a col·laborar en algun altre projecte estratègic. I no descarto que de l’Art Season de Turisme de Barcelona, i de la manera de col·laborar entre entitats de la ciutat, puguin aparèixer de manera espontània i natural projectes molt potents. Les entrades Miró/Matisse de la Fundació Miró i la nostra exposició d’Art en Pedra s’han venut de manera conjunta; l’entrada al Palau de la Música i La Pedrera ja es ven de manera conjunta; l’Hospital de Sant Pau i nosaltres, també. Ara, una de les coses que ens agradarà consolidar és que amb Antonio López, Plensa, Barceló i Art en Pedra, el nombre de visitants locals a les exposicions s’ha elevat moltíssim, incloses les visites de les escoles, i això vol dir que, del milió de visitants que tenim, més de 150.000 són locals. Era un tema pendent, i ens agrada poder estar-ho incrementant tant.
— La iniciativa de Turisme de Barcelona apostant i fent-se la foto a La Pedrera per reivindicar una aposta pel turisme cultural (o de qualitat), significa que no s’havia fet prou fins ara?
— Em sembla que en Mateu Hernández ha aconseguit posar la seva passió al davant d’una estratègia que, a més, ens uneix a molts. Ja no és parlar de turisme, sinó de com es pot fer la fidelització del visitant cultural. El que a nosaltres ens agradaria és que la gent de fora i d’aquí passés per La Pedrera perquè sàpiga que és imprescindible anar-hi, i que sempre és garantia de qualitat.
