Arriba cap a la tarda, malgrat ser més aviat diürna, costum que va adquirir de la seva parella, el poeta, traductor, crític i lingüista Gabriel Ferrater: “Ell s’aixecava cada matí a les sis. Un dia vaig decidir provar-ho, em va agradar i ara porto més de cinquanta anys matinant”.
S’acomoda sobre la barra, amb la seva gosseta, Queta, als seus peus, deixant-se veure i admirar com una vedet.
— Què vols prendre?
— No acostumo a beure alcohol, però, ja que em passo avui pel Bar, et demanaré un Negroni, que em van descobrir al Boadas com a infal·lible remei contra el mal de cap.
Li agrada pensar de si mateixa que és una poeta —“compte, no una poetessa, que és una paraula que per a mi té un regust cursi. Poeta. Com atleta”—. Una labor que la Marta Pessarrodona ha conjugat amb una infinitat de feines en el món editorial, des de biògrafa de figures com Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig i Frederica Montseny, fins a traduccions de poetesses com Simone de Beauvoir, Marguerite Duras, Erica Jong, Doris Lessing o Susan Sontag; passant per diversos treballs sobre Virginia Woolf i el Cercle de Bloomsbury.
Recentment guardonada amb el III Premi Especial de Poesia de la Fundació Jesús Serra, que se suma a un palmarès que inclou la Creu de Sant Jordi, el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la poeta també ha estat lectora a la Universitat de Nottingham entre 1972 i 1974 —d’on és de suposar que li ve la seva predilecció pels cigarrets Dunhill o, en el seu defecte, els John Player que es manufacturen a aquesta localitat–, i ha coordinat la Comissió Internacional per a la Difusió de la Cultura Catalana. Però, del que més orgullosa està és “d’haver arribat als 80 i seguir escrivint poesia, malgrat els moments en què vaig poder arribar a pensar que la meva carrera s’havia acabat”.
— Òbviament, aquí segueixes, donant guerra. En què estàs enrredada ara mateix?
— Des de fa anys estic fent una antologia personal de traduccions de poetes, exclusivament per al meu ús i plaer. A més, estic amb un nou llibre amb el títol provisional Admiracions.
Aquest volum se suma al recent Tot m’admira (Viena), obra que recopila la seva producció poètica completa fins al 2021 i Sobre Marta Pessarrodona (Comanegra) que aglutina l’obra crítica, entrevistes i reflexions al voltant de la seva figura, per part de més de trenta autors, entre els quals estan Montserrat Roig, Antònia Carré, Anna Maria Moix, Sam Abrams o Pere Ballart.
Una educació en l’autosuficiència
Nascuda a Terrassa el 1941, amb 13 anys, els seus pares van prendre una decisió que marcaria molt el caràcter de la Marta. “Llavors no hi havia instituts a Terrassa, així que em van matricular al Maragall de Barcelona. I jo cada dia hi anava sola, menjava sola al restaurant del costat, feia moltes coses sola. Aquesta autosuficiència, aquesta capacitat de fer les coses per mi mateixa, em ve d’aquella decisió de matricular-me a Barcelona i fer-me anar cada dia a l’institut pel meu compte”.
Més tard, el pla familiar era fer-la estudiar per a farmacèutica. “Gràcies a Déu, em van inocular una vacuna que va tenir, com a efecte secundari, una pleuritis que em va fer perdre un curs. Allò em va venir bé, perquè durant la meva convalescència vaig reflexionar i vaig decidir que per res del món anava a cursar ciències. D’aquí vaig passar a la carrera de Filosofia i lletres. I, com no tinc una gran vocació pedagògica, més enllà de fer cursos de pocs dies, em vaig bolcar al món editorial, que era l’opció que aquella carrera brindava per a no haver de ser professora”. Allò passava a principis dels 60, moment en què la Marta Pessarrodona poeta s’anava ja forjant del tot.
El següent moment de màxima importància va arribar quan, estant ella a Anglaterra, el seu amic Marià Vancells, que moriria prematurament, va presentar un poemari seu. “I va començar a córrer la veu que jo escrivia. Jo era molt tímida i no em movia, em feia vergonya. Recordo l’Esther Tusquets tractant de reunir-me amb Carles Barral i jo alegrant-me que no hi fos, perquè no sabia què dir-li. Tot i això, animada pels meus amics de Terrassa, que eren com el meu Bloomsbury particular, vam fer un primer llibre, 8 poemes, del que van sortir poquíssimes còpies que, això sí, es van vendre en cinc minuts. A aquest va seguir Els primers dies del 68. I després es va publicar Setembre 30, el meu primer llibre seriós. A més, aquest me’l va prologar Gabriel Ferrater, que aleshores ja era la meva parella, motiu pel qual jo no volia que m’escrivís aquell pròleg, però algú em va dir ‘l’amor dura cinc minuts, un pròleg dura per sempre’ i vaig acceptar”.
Amb Ferrater van estar junts fins a la mort d’aquest, el 1972.
La gran encisera
“Per a mi, Barcelona sempre serà important per ser la capital del meu país, que és Catalunya. De fet, jo crec que l’alcaldia de Barcelona hauria de votar-se des de tota Catalunya”, proclama la parroquiana incapaç de contenir records que bateguen en la seva memòria, com ara veure’s pujar les escales mecàniques de l’estació de la Plaça de Catalunya, quan venien amb els seus pares de Terrassa, o memorables menjars al Set Portes amb el seu pare, abans de tornar al caràcter d’una urbs de la qual li agrada pensar “que el Consell de Cent va ser el primer parlament democràtic que va haver-hi al món occidental”.
Establerta entre Barcelona i Sant Cugat —“continuo tenint cor vallesà”—, la poeta veu la ciutat comtal “com aquella gran encisera que deia Maragall a la seva Oda nova a Barcelona”.
— El que també t’encisarà és la nostra oferta gastronòmica, a base de menú, tapes, racions o uns enlluernadors plats combinats.
Marta Pessarrodona es pren un moment i un somriure, abans de dictar càtedra culinària:
— A mi sempre m’han agradat els plats combinats, i jo mateixa me’n faig a casa.
— T’agrada cuinar?
— Sí, si fins i tot cuino per a la meva gossa!
I, aleshores, la gosseta Queta, que ensuma l’incipient banquet, emet un lladruc que corrobora les paraules de la seva propietària i posen de manifest l’apetit d’ambdues.
