Marta Román: Amor al primer cop de guitarra

“Tindria uns 15 o 16 anys, estava a 2n de BUP, i vaig anar a casa del meu amic, Juan, fan dels Iron Maiden, que a la seva habitació tenia una guitarra Ibanez connectada a un pedal de distorsió. Acariciar les cordes d’aquell instrument i escoltar el rugit sortint de l’altaveu em va atrapar”. Colzada a la barra, i amb un tallat descafeïnat matiner acabat de servir i fumejant, la compositora, guitarrista i productora Marta Román rememora aquell cop de guitarra adolescent que va derivar en un sòlid i llarg amor amb la música.

“Durant la meva joventut vaig tocar en diversos grups d’hardcore i punk de Santander, la meva ciutat, fins que, a través del contacte que tenia amb gent de l’escena local de l’hip-hop vaig anar descobrint el funk i el soul”. La Gran Música Negra se li va ficar llavors a l’ànima i ha marcat fins ara les seves coordenades melòdiques: les que l’han portat a crear el projecte The Blaxound. Amb aquest àlies, la Marta publicava recentment el seu tercer àlbum, El maravilloso sonido instrumental, en companyia de músics de categoria com ara l’organista Arecio Smith o el percussionista Caspar St. Charles. 

—Com a treball en estudi és al·lucinant, però tu no et prodigues massa en directe, oi?

—No, no, a mi m’agrada estar a l’estudi, prendre-m’ho amb calma, anar treballant els temes. Toco molt poc en públic, i majorment per compromís!

Amb uns acabats sonors exquisits, l’elapé reflecteix la passió de l’artista per les sonoritats clàssiques del funk, el soul i estils limítrofs, i li va valer la nominació a disc de l’any per part de la prestigiosa revista Enlace Funk, degana capçalera espanyola dedicada a la música negra. Un moment que recorda amb un afecte especial i amb una mica de caràcter reivindicatiu. “Vaig anar a la gala i em va sorprendre comprovar que jo era, si no l’única, una de les poquíssimes dones que concorrien als premis i que no era cantant. Crec que fa falta un espai en què les noies assumeixin el paper de produir i fer la seva pròpia música, controlant el procés i més enllà de ser les intèrprets”, raona mentre, de fons, el Changing light dels seus adorats Ironsides imprimeix el ritme de la conversa.

Dues ànimes, gairebé tres

L’any 2004, acabada d’aterrar a la ciutat, la parroquiana va començar a cursar l’Escola de Música Moderna de Badalona i, en paral·lel, a muntar el seu estudi. El lloc on se li nota que és feliç i on està completant ja la següent aventura de The Blaxound.

“Estic acabant de barrejar un disc de deu temes amb el cantant Iván Espejo, sempre en la línia d’un repertori de funk i soul clàssic, però cantat en castellà, perdent-li la por de fer aquest tipus de música en una altra llengua que no sigui l’anglès”, anuncia amb un gairebé imperceptible estrèpit a la veu, que delata tones d’il·lusió.

La Marta té dues ànimes, una de compositora i músic, i una altra d’investigadora. “Quan vaig venir aquí a Barcelona a viure, el 2003, de seguida vaig tenir una entrevista amb el Servei d’Epidemiologia de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques”. És l’única entrevista de feina que ha fet, ja que ha desenvolupat la seva carrera durant aquests vint anys en aquest institut, on avui lidera el considerat com a equip de referència estatal en l’avaluació de les mamografies de càncer de mama. 

A aquestes dues ànimes, científica i artística, se suma una tercera, eminentment física i dependent del poc temps que li queda lliure, la d’indestructible corredora de triatlons de muntanya.

Ciutat culturalment desarticulada

La compositora va arribar a Barcelona fa vint anys, després d’un breu pas per Londres, amb la idea de satisfer les ganes cosmopolites que només la gran ciutat podia sadollar i que a Santander eren ciència-ficció. “Estic orgullosa d’haver aconseguit mantenir l’arrelament amb la meva família i la meva gent, els meus orígens, malgrat la distància que ens separa”, puntualitza.

La Barcelona de la qual es va enamorar s’emmarca en un record que encén una lluentor singular en la seva mirada. “Quan vaig complir trenta anys, em van organitzar una festa sorpresa al vaixell que la Fura dels Baus tenia aleshores amarrat al port. D’aquella nit de juliol, i del seu posterior començar el dia, mai me n’oblidaré”.

Això no obstant, hi ha una part d’aquella ciutat de llum amable, belles nits estiuenques i ambient estimulant que, per a la parroquiana, ha desaparegut. “Tinc la sensació que Barcelona està culturalment desarticulada, respecte a com ho estava fa vint anys”, observa, mentre liquida el seu tallat i, tot i tenir una vida plenament assentada a l’urbs, les escapades cap a la muntanya són cada cop més freqüents.

—La que no està pas desarticulada és l’oferta gastronòmica del Bar, per si vols dinar alguna cosa, que ja és migdia.

La Marta Román agafa la proposta al vol: “doncs a veure què tens de menú, que el menú de migdia és quelcom molt d’aquí”.

I, després d’un breu silenci, amb un somriure ampli i generós, adverteix:

—I que tingui postres, eh! Que soc molt de dolç!