Entenc que la fidelitat marmòria del lector d’aquesta sabatina Punyalada trontolli amb un esbufec si avui, que és dia natural per fer-se bons propòsits, em disposi a parlar-li d’un llibre que, bàsicament, va d’emmalaltir i de morir-se. Però aquí som coneguts i saludats de fa temps, i suposo que no els resultarà cap sorpresa si m’allunyo del tòpic d’escriure sobre la frisança espartana de perdre pes, d’aprendre alemany o de passar més temps a la família.
El primer dia del primer mes s’inclina a mirar endavant, és cert, però (siguis al mezzo del cammin com jo o al capvespre de la cursa, sia per l’efecte de la farra confinada d’ahir o del simple pas del temps), avui t’hauràs llevat amb una indescriptible sensació de resta. D’això va aquesta gran obra de Martin Amis, Des de dins, un llibre que, als 72 anys, podria també ser el comiat i el testament d’un autor que, lluny de conformar-se amb la fama i esperar que li caigui el Nobel des del divan, s’ha posat com a fita novel·lar una cosa tan difícil d’escriure com és la pròpia finitud i la dels amics.
Llegim sempre des del present i és una macabra curiositat que la contingència ens apropi a aquest llibre monumental en un temps pandèmic (a saber, en un dels primers instants històrics en què la majoria d’éssers del primer món hem tornat a experimentar com a real la possibilitat de caure malalts i dinyar-la). Aquest neguit té dos antecedents que són claríssima obsessió de l’autor; l’Holocaust, que marca el precedent macabre d’aniquilar tota una raça, i després l’11-S, l’atac a les Torres Bessones, una cabriola gihadista que, a banda d’omplir de pols cancerígena tot el sud de Manhattan, va dinamitar el final de la història amb la performance de violència creativa fora mida d’un nou enemic a qui, bàsicament, li molesta tot allò del que gaudim. La inquietud d’Amis ha dedicat moltes pàgines a l’arc temporal que va dels anys 40 a l’inici del segle XXI; ara li ha plagut mirar el mapa de prop per veure com la mort treu el nas en la decadència i el traspàs de dos models de fortalesa que l’autor confessa imaginar com els últims il·lustrats del seu món.
Entenc que el lector arrufi el nas per segona vegada. En un petit país com el nostre, obsessionat a fer pornografia televisiva dels malalts mentals i amb una intel·lectualitat política i periodística que s’agrada quan més moribunda s’exposa, un volum de quasi set-centes pàgines sobre el corc resultaria un empatx tortuós de nostàlgia i cursileria. Però Amis escriu des d’una herència literària de pedra picada i a partir d’una idea de civilització que filtra l’adversitat en forma d’altíssima literatura. És així com l’escriptor decideix superar-se (pels seus íntims, anar més enllà de l’esperit autobiogràfic que havia assajat a la meravellosa novel·la Experiència) per rinxolar el rínxol mitjançant un artefacte amb què no només se’n fot dels gèneres literaris, com ha fet d’antuvi, sinó que sembla reivindicar a darrera paraula sobre el personatge que la crítica i l’imaginari ha fet d’ell mateix. Ho expressa citant els versos de Larkin, el putatiu fantasmagòric que més impregna el text; “La meva vida és per a mi. / Seria com ignorar la gravetat.”
Hi ha una moral antiga en la visió amisiana del món, i és així com l’autor estima Saul Bellow, l’heroi literari, però especialment el seu germà Cristopher Hitchens, el trotskista impenitent que, no obstant, defensa l’esperit ianqui d’anar a la guerra quan la civilització necessita muscular la moral. L’Alzheimer de Bellow ataca la memòria del tità i el càncer de gola d’en Hitch manlleva paraula i respiració a l’home que seduïa quasi sense voler-ho. Una ètica antiga, repeteixo, la que impulsa el mascle a explicar-se a través de les seves històries d’amor en una època en què dur-se una noia al llit no es considerava agressió. Hi haurà qui llegeixi aquestes pàgines com l’últim alè d’un pollavieja que mira la decadència d’Occident filtrada en allò que, al límit, són dues morts prou confortables. Però, sortosament, Amis no conversa amb els benpensants ni amb les feministes de Twitter; des de ben petit, va entendre que l’únic diàleg que s’imposa a l’escriptor és entre el propi jo i la gran història de la literatura. Tota la resta, pesi a qui pesi, és moraleta de tercera.
Amis va entendre des de ben petit que l’únic diàleg que s’imposa a l’escriptor és entre el propi jo i la gran història de la literatura
En un món on l’heroisme guerrer dels homes ja és una rèmora (l’autor recorda com el seu pare Kinglsey, a banda d’escriure i barrinar, també va tenir temps per allistar-se a l’exèrcit), Amis s’arrapa a l’exemple d’un amic que s’atansa a la podridura del càncer cardant-se mam, fumant fins a quasi el darrer alè i escrivint mil paraules cada dia petés qui petés. És tota una revelació que la tècnica prodigiosa d’aquesta prosa s’acosti a un principi ètic tan senzill i complex a l’hora, pràcticament homoeròtic, com és el vigor. A la fortalesa del seu amic Hitch, Amis hi contraposa el propi jo més jove, un periodista errant que perd temps i energia intentant satisfer l’esperit d’una dona impossible, la Phoebe Phelps, mentre reivindica l’única traça de la què pot fer gala; el secret d’empastar la frase perfecta. Ho fa de nou, novel·lant les converses amb Bellow i Hitch com si fossin una tirallonga socràtica, conscient de l’artificiositat dialògica i l’excessiva pretensió del camí. És la seva vida i la mort dels seus amics; i l’explica com li plau, faltaria més.
La finitud s’espera, però apareix sobtada, quan Bellow comença a repetir les mateixes preguntes i Christopher diu que no pot respirar més. Fins i tot en aquells instants premortuoris, els amics se’n carden del traspàs especulant sobre com déu nostro senyor (en minúscula) els vol fotre la gola (i la titola) enlaire. Qui busqui prosa sentimental sobre els tumors i martirologi del càncer, ho sento, que piqui a una altra porta. Aquí la vida s’explica des del creuament entre el plor i el somriure compartit (així ho expressa el mateix títol, Inside story, un doble joc que jo potser hauria traduït amb una ironia més explícita que la tria del nostre gran i infatigable Ferran Ràfols, qui per altra banda filtra la prosa amisiana amb un ull d’altíssima precisió) i la memòria, com en els grans autors, només brolla quan el seu explicador es dedica a imaginar passats possibles, hipotètics, qui sap si versemblants. Punyalers, feu-me cas, deixeu les novel·letes d’entreteniment i circumstància i cruspiu-vos aquest gran i qui sap si darrer llibre de Martin Amis.
