Martina Font: “Si no som ni els més grans ni els més barats, hem de ser els més innovadors”

La Martina és la del mig dels tres germans Font que piloten l’empresa familiar amb seu a Torrelavit (Penedès). Allà on els avis van fundar el 1952 una fàbrica de cartró, on els pares es van posar a fer-ne caixes, i on el Francesc i la Martina primer, amb la Maria després, li han donat un cop de gas a base d’innovació. En els darrers 25 anys, des de que s’hi van incorporar els germans, Font Packaging ha passat dels 10 als 60 milions de facturació.

“Segur que som una excepció, però a nosaltres ens funciona”. De fet, al pla estratègic hi tenen escrits quatre punts: els tres primers van de negoci, i el quart diu que “hem de gaudir del camí seguint el nostre propòsit, que és protegir el que és important”, sigui el producte del client (amb capses), l’equip, l’entorn o el territori.

La Martina (1977) és extrovertida, potent, ràpida, dolça, empàtica. I molt curiosa. Formada en ADE, el 2001 va fer un Erasmus a Suècia que li va obrir els ulls en una nova manera d’entendre la industria, més moderna i competitiva del que ella coneixia. Ella és la directora general corporativa, i la cara visible de l’empresa. El Francesc (1976), informàtic, n’és el director general, i la Maria (1980), llicenciada en Dret, en Publicitat, i amb un màster a Londres, s’ha incorporat a l’empresa de des de la pandèmia, com a directora d’innovació. “Que innovació depengui directament de direcció és clau per diferenciar-nos en un món commodititzat de multinacionals”.

“El nostre diferencial és tenir la innovació més potent del mercat”

“Cadascú té el seu rol, sabem què hem de fer, i funciona. Intentem opinar sense apretar, i empatitzar a tope”. Ara, sent tres, diu que és més fàcil prendre decissions: “Si ets només dos, és difícil desempatar, i si ets un, passa allò de la solitud del líder”. La clau, diu, és el respecte i l’admiració mútua que senten, i l’excelència de cadascú en el seu àmbit: “Els tres ens vam criar a la fàbrica, ho vivim i anem sempre a tope”.

Des de fa molts anys, la Martina està també posada de forma activa en altres saraus. “Als meus germans no els interessa gens l’esfera pública, ja els està bé que jo surti a passejar. Ells són més de inside the box, de barallar-se amb el PowerBI. La sort és que cadascú podem fer el que se’ns dóna bé”. És vicepresidenta de la Cambra de Comerç, i presideix el Clúster del Packaging. Li agrada el dia a dia i l’estratègia, però també cuida de teixir una xarxa de contactes amb qui aprèn i comparteix: ha construit una bona llista d’experts amb qui queda per anar a dinar. Mesos enrere, va descobrir una científica en una conferència, i no va dubtar gens en escriure-li per LinkedIn. “I quan aconsegueixo convèncer els meus germans que m’hi acompanyin, flipen! En diem anar a passejar, però és una gran manera d’aprendre”. Sobretot, en temes de tecnologia, que avancen molt de pressa. “Hem de ser tecno-líders, i per liderar hem d’entendre de tecnologia. És difícil decidir com apliques la tecnologia al teu negoci, perquè la tecnologia és cara i no et pots equivocar gaire”. Per exemple: “Ja ens han dit que aviat comprarem des de la IA: haurem de pensar en invertir en SEO en el nou entorn”.

Font Packaging és un ésser extrany, enmig de gegants globals que facturen centenars de milions d’euros, i d’empreses petitetes, locals. “En el sector, hi ha hagut molta concentració en els darrers anys, però nosaltres creiem que l’empresa familiar té sentit per al territori i ha de tenir continuitat. Som nosaltres i 260 families al nostre voltant”. I se’n recorda que encara l’any passat es va jubilar una persona de l’equip que havia començat a treballar a l’empresa en l’època de l’avi.

Els seus clients són de tots els sectors industrials, de la química a l’automoció, passant per l’ecommerce, que van impulsar amb Kartox de forma pionera el 2010, anticipant-se al boom del comerç electrònic que havia de venir. “El nostre diferencial és tenir la innovació més potent del mercat. Calculem la petjada de carboni de cada caixa, o tenim càmares climàtiques que poden simular el viatge en barco dins una caixa fins al Japó”.

Amb els pares, un cop al mes fan un consell de família per informar-los, però ja no tenen funcions executives. De fet, “el pare va ser el més generós del món, quan ens va veure preparats de seguida va fer per no entorpir el relleu. Sí que li pregunto molt, ell té l’experiència, però avui ja hi ha molts temes, com en l’aplicació de la IA per millorar processos, que ja no ens pot ajudar. Hem d’apostar i apostem molt pel talent jove”.

Font Packaging té sis plantes, 65.000 metres quadrats al Penedès. “Hem de créixer sí o sí, el packaging ocupa molt i és barat, la logística penalitza. Podem créixer molt a Espanya, però hem de créixer en paral·lel en vendes i en capacitat de producció, i fer prediccions és molt complicat”.

Però de créixer ja en saben, bé que han arribat fins aquí. “La clau va ser després de la crisi del 2009; les vendes havien caigut un 25%, i vam apostar per la innovació i la tecnologia. Ara tothom en parla, però aleshores no era gens evident. Nosaltres no teníem ni el magatzem més gran ni el preu més barat. I vam consensuar-ho amb el meu germà: o canviem o no sobreviurem, hem de fer les coses diferents”. Part del canvi va passar pel que la Martina en diu “sortir de Torrelavit i entrar a l’entorn empresarial de Barcelona, a relacionar-nos amb altres empreses, per aprendre”.“Al principi jo anava als actes, amb les meves ulleres vistoses, i feia alguna pregunta que despertava interès. Si no, com arribes a que et coneguin, si no formes part dels cercles tradicionals, si véns d’un poble de mil habitants?”.

La Martina diu que els seus germans són més tranquils, que ella és més “esbojarrada i anàrquica, la que surt de la zona de confort”, però els tres estan permanentment connectats. Per la tecnologia, però també pels valors i les prioritats. “Els diners, si en tens més, no menges dos vegades… A la vida, la proximitat en les persones és la clau. No ens adonem que l’important és el dia a dia, intentar trobar el millor de cadascú. Al final, sóm uns afortunats”.

Mare de dos nens de 13 i 10 anys, jugadora de pàdel, inquieta i entusiasta. “No li puc treure més partit del que ja li treiem a una empresa de caixes de cartró en un poble de 1.000 habitants”, diu. Però el cap li barrina sense parar, i pensa i pregunta, perquè sap el que costa vendre caixes, i la falta que fa, per l’empresa i pel país, posar-li glamour al marketing industrial.