A la torre de guaita del castell de Montjuïc, una placa evoca Pierre Méchain. A l’altra punta de la ciutat, a la plaça de les Glòries, s’alça el monument al meridià que figura el perfil terrestre des de Dunkerque fins a Barcelona. Què tenen en comú aquests dos recordatoris inconnexes? Doncs que relliguen la capital catalana amb una de les aventures més sonades de la ciència moderna: l’establiment d’una mesura universal, el metre. L’Acadèmia de Ciències de París va aprovar un 19 de març de 1791 la nova mesura, que representa la deumilionèsima part del quadrant d’un meridià terrestre. Per determinar aquesta distància calia mesurar el tros de meridià comprès entre Dunkerque i Barcelona. Els astrònoms Pierre Méchain i Jean-Baptiste Delambre es van encarregar d’aquesta tasca. Delambre va mesurar el tram nord, però a Méchain li va tocar la part més perillosa: Rodès-Barcelona.
El rei espanyol Carles IV va permetre que Méchain operés al seu territori i el geògraf va passar per tot tipus d’aventures en el seu objectiu de mesurar els triangles geodèsics per poder determinar la curvatura de la Terra
La seva gesta és coneguda en els cenacles científics. En canvi, potser no ho és tant la visió que se’n tenia a la França de finals del XIX, un període d’ebullició inventiva i avenços trepidants. És en aquest punt que m’agradaria explorar el relat que en fa W. de Fonvieille (París, 1824-1914), una mena de Carl Sagan de l’època. La conquesta del pol Nord, els globus aerostàtics, l’electricitat: ras i curt, els “miracles” de la ciència són alguns dels temes que poblen les seves obres. A La mesure du metre, dangers et aventures de ce qui l’ont determiné (1886), consultable a la prodigiosa Gallica, Fonvieille dona detalls acolorits sobre l’epopeia de Méchain, que va tirar endavant la seva campanya en plena Revolució Francesa. L’expedició tenia una dimensió política, ja que establia les bases d’una nova era. “Aconseguir la mesura del metre era indispensable per esborrar les traces de l’Antic Règim i completar el sistema innovador que també integraven el calendari i les festes revolucionàries”, diu Fonvielle. Però mentre a França bufaven vents de llibertat, igualtat i fraternitat, el rei espanyol, Carles IV, cosí de Lluís XVI, feia el possible per aturar les idees procedents de París. Tanmateix, va deixar que Méchain operés al seu territori.
El geògraf va arribar a Barcelona el juliol del 1792 després de capejar entrebancs diversos. Aquí Fonvieille hi posa salsa: a la frontera els miquelets rapten el seu ajudant, Tranchot, que a la fi és alliberat a Perpinyà; roman convalescent cinc mesos a Caldes després de patir un greu accident amb una màquina hidràulica, té problemes pecuniaris i, quan el rei francès és guillotinat, el 21 de gener del 1793, queda atrapat a Catalunya. Ostatge del capità general, Méchain no pot abandonar el país en guerra, però sí continuar les seves operacions. A la fi li donen un salconduit per anar a Itàlia, arriscant-se en un Mediterrani infestat de pirates. Des de Gènova torna a França i enllesteix en tres anys els amidaments dels triangles geodèsics de la part francesa. A finals d’agost del 1798, Méchain i Delambre es reuneixen a Carcassona i posen en comú els càlculs. L’any següent signen l’informe final. Però l’aventura no acaba aquí, perquè decideixen ampliar els amidaments fins a les Balears per poder determinar —segons Fonvieille— la curvatura de la Terra. Així que Méchain se’n torna cap a Catalunya.
“He decidit romandre en aquest horrorós exili, lluny del que més estimo al món. Ho sacrifico tot i renuncio a tot abans de tornar sense haver enllestit la meva part del treball”, es lamenta Méchain a la Comissió del Metre de París. Amb l’arribada al poder de Napoleó, el projecte va estar a punt de fer aigües. L’Imperi no es va mostrar tan entusiasta amb les “mesures revolucionàries”, però va permetre —amb la vènia de Carles IV— prosseguir amb els amidaments dels arcs meridians a les Illes. En el viatge a Cabrera, Méchain gairebé naufraga. Per més inri, els illencs no deixen desembarcar la tripulació per por a la febre groga, que fa estralls. Quan per fi els deixen baixar, s’adona que cap muntanya li serveix per als càlculs i, a més, cau en un torrent i es fereix. Méchain ja no té cap dubte, és tot un “màrtir de la geodèsia francesa”.
Tot seguit, el científic s’embarca cap a València l’abril del 1804 per unir la cadena costanera amb les illes a través d’Eivissa i Cullera. L’acull el baró de la Pobla Tornesa, en els braços del qual morirà poc després, el 20 de setembre, de febre groga. “Quan el creien salvat recau perquè, endut per la seva fatal passió, s’aixeca a la nit per observar els astres”, puntualitza Fonvielle. “La meva dona, els meus fills… triangle!”, van ser els seus darrers mots.
Avui dia, que mesurem els objectes amb aplicacions de mòbil, o bé quantifiquem la nostra activitat física amb les distàncies que el dispositiu ens calcula, faríem bé de tenir més presents científics que, com Méchain, van exiliar-se i viure mil peripècies, van superar obstacles aparentment infranquejables, i inclús van perdre la vida per avançar un pam en el coneixement de la terra.
