Matías Néspolo: La vida s’explica millor a través la ficció

“Soc un treballador de la paraula. M’agrada aquesta fórmula que no sé d’on dimonis vaig treure i a més és veritat”. Colzat a la barra, amb el seu Fernet Branca acabat de servir, Matías Néspolo reflexiona en veu alta, mentre Bill Evans, Marc Johnson i Joe LaBarbera compassen el moment de l’aperitiu amb les delicades notes de Quiet now.

“He fet i faig una mica de tot —prossegueix—: periodisme cultural, edició, classes, creació de continguts, comunicació i moltes més coses. Fins i tot ara em guanyo les mongetes amb diverses feines, algunes no massa intel·lectuals, però sempre relacionades, d’una forma o l’altra, amb aquest objecte preciós i perfecte anomenat llibre”.

Nascut a Buenos Aires l’any 1975, el Matías va arribar a Barcelona a finals de 2001. “Recordo aquell moment vital amb una certa tendresa. Era un sensepapers, treballava a l’hostaleria més de dotze hores al dia, de dilluns a dilluns, m’havia deixat la meva xicota i estava en un moment força dolent… Vaig sumar pesseta a pesseta i em vaig comprar un ordinador portàtil de primeríssima generació, un Toshiba blanc que pesava un quintar i que funcionava a pedals, per passar a net els meus poemes”. Una matinada, una mica borratxo, davant de la parpellejant pantalla d’aquella baluerna, es va fer a si mateix un jurament, “a l’estil de la Scarlett O’Hara en Lo que el viento se llevó”: apostar per allò que sabia fer.

“Em trobava al pou, sol i a 11.000 quilòmetres de casa. No havia fet res de profit amb la meva vida, era un inútil per a tot i no sabia fer cap altra cosa que escriure. Llavors em vaig dir que justament d’això es tractava, que picant un teclat anava a sortir endavant, anava a sortir del pou, i aquí em tens”, rememora. I va complir amb aquell lúcid jurament etílic. Ha publicat el poemari Antología seca de Green Hills, les novel·les Siete maneras de matar a un gato i Con el sol en la boca i diversos contes en diverses antologies. La seva obra ha estat traduïda a l’anglès, francès, italià, holandès i alemany.

Ara, torna a la càrrega amb Una fábula sencilla (Candaya), que planteja un relat molt barceloní sobre migració, desarrelament, amistat, traïció i solitud apuntalat en forma de paràbola amb una trama de tall gairebé policial. La seva mirada sobre la fauna i l’atmosfera de la seva ciutat, “que, com tot, explico millor a través de la ficció”.

L’ofici d’ajuntar paraules

Profund odiador “d’aquesta mitomania dels escriptors que sempre es construeixen un episodi iniciàtic, inventant-se escenes en les quals el seu destí va quedar gravat a foc”, el punt de vista del parroquià és clarament artesanal. De picar una lletra després d’una altra, encadenant frases, versos, capítols, sonets, relats, llibres, fins a erigir un corpus al qual li queda molt camí. Una feina de trinxera literària “des de la qual llançar consignes com aquesta, tan senzilla i directa: Llegiu poesia, cabrons!”.

Àvid “de distàncies curtes, d’escriure relats”, el següent pas és ficar tots els seus contes en un únic volum. “Això vull”, anuncia. Xarrupa un glop de Fernet després del qual continua: “A més, amb un amic narrador, Diego Sasturain, estem preparant un curs sobre el conte rar llatinoamericà que dictarem a quatre mans al començament d’aquest 2025. En això estic capficat, ara mateix, i m’entusiasma”.

“Ara mateix et dic amb tota sinceritat que estic molt orgullós de les meves quatre filles”

— Pots estar força orgullós de tota aquesta trajectòria literària…

El Matías decanta el somriure. “Quan porti més de mitja dotzena de novel·les, potser la vanitat o l’ego em forçaran a respondre una altra cosa. Però ara mateix et dic amb tota sinceritat que estic molt orgullós de les meves quatre filles: quin talent, quina intel·ligència, quina sensibilitat”. Un altre glop. “Que no les coneixes? Doncs espera’t i ja veuràs…”. Riu.

Habitar l’ànima esmunyedissa de la ciutat

Com a bon barceloní, l’escriptor no oculta una relació d’amor-odi cap a una ciutat que veu esmunyedissa, canviant. “Fa un milió d’anys, molt a prop de la Rambla del Raval, gairebé davant de la mítica Casa Leopoldo, hi havia una timba de mala mort més o menys on ara hi ha la imponent torre de cristall i acer d’un hotel cinc estrelles. Aquell local llardós era el refugi de marginals de tota mena i m’agrada pensar que, en una altra època, allà hi bevia, per exemple, Jean Genet. La qüestió és que, en aquest antre, en una espècie de pati interior brut sota un emparrat o alguna cosa per l’estil, de matinada s’organitzaven unes extralimitades tertúlies poètiques de micròfon obert, amb guitarres i excessos de tota mena. No sé si m’enamora o no la ciutat del meu record, però confesso que llocs com aquest a mi em van marcar”, narra. I quelcom canvia, tot seguit, en el seu rostre, que es tenyeix d’una tristesa melancòlica.

“Em repugna que la timba del meu conte ja no existeixi, que on hi havia una llibreria ara hi hagi un local de menjar ràpid o una botiga de roba”. Breu pausa. “Em fastigueja la velocitat amb la qual Barcelona s’assembla cada vegada més a qualsevol ciutat del món, perquè són totes iguals amb les mateixes franquícies i les mateixes foteses de consum”.

Acaba el Fernet Branca i aventura: “Potser és cadascú, que s’aferra als llocs i a les coses, i ja no és capaç d’habitar l’ànima esmunyedissa de la ciutat”.

— Allò que, en canvi, és inamovible és l’oferta d’aquest Bar, per si vols menjar alguna cosa. Tenim de tot, i exquisit: menú, tapes, racions, entrepans…

“Menú complet, amb cigaló i postres!”, exclama Matías Néspolo, com si el dubte ofengués i recuperant sobtadament el somriure, mentre les notes de l’All mine, pel trio parisenc de Bill Evans, sumen al moment un melòdic afegit de màgia.