— Si poses Rayuela de Gotan Project serà fantàstic, i si segueixes amb Zitarrosa o Pa’ bailar de Bajofondo pagaré el compte i tot.
Noctàmbul de necessitat, l’escriptor Maximiliano Rodríguez Vecino arriba al vespre al Bar.
Després de pronunciar-se sobre els compassos que marcaran el ritme de la conversa, demana “una aigua ben freda” i es posa còmode, ara sí, amb tot al seu lloc, a la barra.
I que la xerrada flueixi.
“Soc fill de la Teresa i el Carlos —comença l’autor, nascut a Mines, l’Uruguai, l’any 1986—. Vaig estudiar a l’escola Juan José Morosoli, la mateixa a la que havia anat el meu avi, un lloc que abans de ser un centre d’ensenyament va ser el bressol d’uns dels millors escriptors uruguaians. A aquesta escola, gràcies a les mestres, vaig aprendre a llegir i escriure i vaig anar adquirint el gust per les històries”.
— Ja t’apassionava escriure des de la teva infantesa?
El parroquià somriu i nega amb el cap. “Jo el que volia era ser jugador de futbol, i seguir els passos del Rubén Sosa i el Chino Recoba, però només vaig poder anar a l’estadi i portar la samarreta del club més bonic del món com a seguidor. No tenia talent per ser futbolista, ni tot l’amor que sento pel Club Nacional de Futbol va poder fer-me complir aquest somni”.
Els anys d’infantesa i adolescència del Maximiliano sembla que van transcórrer amb una certa normalitat amb passions com el futbol o el ciclisme, esport que el va capficar: “Les distàncies curtes al velòdrom eren el que millor se’m donava”, però la il·lusió d’arribar a ser com els seus admirats Miguel Induráin o Marco Pantani “va quedar a la deriva quan vaig decidir baixar de la bicicleta per centrar-me en els estudis”.
El cas és que, quan tenia 15 anys, l’any 2002, la vida del parroquià i la seva família van fer un gir inesperat, radical i, essencialment, dramàtic. “Va esclatar una crisi econòmica a Llatinoamèrica i ens va tocar remar-la. La família es va distanciar. El meu pare va emigrar a Gran Canària, va ser dur, però tot allò que vam viure ens va ensenyar a aixecar-nos del terra. Mentre el meu pare estalviava perquè les meves germanes i la meva mare anessin a Espanya, vaig haver de treballar per ajudar a casa i estudiar a la nit. Em vaig guanyar la vida a una botiga de bicicletes, a un bar, de cobrador i de venedor porta a porta”.
Explicant tot aquest procés, a la mirada del Maximiliano brilla un cert orgull, fruit d’haver estat capaç de resistir i superar obstacles que no és que facin més forts a ningú, sinó que determinen qui té la fortalesa de fer front a l’adversitat encaixant totes les seves bufetades.
Un retrobament difícil
Després de titular-se en Infermeria, l’escriptor va viatjar a Espanya per reunir-se amb els seus. “Deixar el meu barri, la meva família, els meus amics i començar de zero a la terra dels meus avantpassats va ser un moment clau. Vaig arribar a Gran Canària. Tornàvem a estar units de nou, però érem il·legals. Va ser difícil aconseguir feina, el títol no servia per a res. A més a més, just quan vaig arribar, va començar una crisi aquí. Sortia d’una i em ficava en una altra. Van passar anys fins que ens van donar la nacionalitat. I després de tants anys d’espera, i de temps per assimilar-ho, puc assegurar-te que el procés de regularització és un calvari que haurien de viure tots els xenòfobs perquè es curin de la seva malaltia”.
L’any 2011, ja estabilitzat, Maximiliano va conèixer a la seva companya, Susana —“la millor, sense cap dubte”, somriu—. Després va començar a estudiar Psicologia, però aleshores quelcom més fort que la vida es va imposar. Potser, el fet de sentir-se per primer cop en anys amo de les regnes de la seva vida i, alhora, la necessitat de narrar el viscut i patit. “Vaig abandonar. Va ser un impuls que em va empènyer fins a Barcelona, el 2016. Aquí vaig escriure la meva primera novel·la i aquí segueixo”.
“Van passar anys fins que ens van donar la nacionalitat. I després de tants anys d’espera, i de temps per assimilar-ho, puc assegurar-te que el procés de regularització és un calvari que haurien de viure tots els xenòfobs perquè es curin de la seva malaltia”
Així va néixer Néstor Bandama, policia canari que protagonitza el thriller El último combatiente, publicat el 2018; la seqüela del qual, Selva de hormigón y lagartos acaba de veure la llum a l’Editorial Amarante amb un Bandama, ja convertit en expolícia, ficat a una trama amb empresaris ladins, mafiosos i pallussos racistes en una Barcelona a punt de l’autoimmolació.
Una producció literària que promet continuïtat amb un tercer títol —no se sap si protagonitzat pel mateix personatge— que el parroquià està preparant. Per descomptat, després d’haver-se aixecat de tantes, si alguna cosa té, és moltes coses a explicar.
Una bomba de creativitat
“Mudar-me a Barcelona em va fer explotar el cap, en el bon sentit. Aquesta ciutat és una bomba de creativitat i la gent hi camina i respira diferent. I a més està Sant Jordi, una festa inexplicable”, narra confessant que, malgrat totes les virtuts de la ciutat, s’ha apoderat d’ell una certa sensació d’amor i odi envers aquesta, prova irrefutable d’estar convertint-se en un barceloní de pro.
Aquí, el Maximilano va afrontar una altra d’aquestes proves a les quals la vida et sotmet amb tot el pes de la seva inexplicable i aleatòria mala llet. “Vaig estar treballant a urgències en ple pic de coronavirus fins que vaig emmalaltir i em vaig quedar dos mesos sense caminar, encastat al llit. Vaig haver d’aprendre a fer els primers passos i acceptar que tinc una malaltia”.
“A Barcelona, la gent camina i respira diferent”
Després d’aquestes paraules, l’escriptor recupera un somriure que és com si digués “tot està bé, aquí seguim, al peu del canó”, malgrat tot allò que no li agrada d’aquest lloc: “Els polítics que no em representen, els proletaris que són xenòfobs i homòfobs… Ah! I aquelles persones que donen menjar als senglars de Collserola!”.
— Aquí no hi ha senglars entre el paisanatge, però donem a menjar als nostres clients. I molt bé.
Amb la rapidesa d’un pistoler del Far West, Maximiliano Rodríguez Vecino agafa l’oferta al vol:
— Em van dir que el menú d’aquest Bar és barat i està per llepar-se’n els dits!
— I t’ho van dir molt bé!
