En la sala de temporals del Museu Frederic Marès es presenta fins al maig l’exposició Dones de Paraula, comissariada per la doctora, historiadora de l’art i professora Maria Garganté. Una mostra selecta i profunda sobre el control de la paraula, un control aparentment masculí al llarg dels segles, però en absolut aliè a la figura femenina. Aquesta exposició, que va des de l’humanisme fins a la contemporaneïtat, no és que doni la paraula a les dones (que ja l’havien presa, d’altra banda), sinó que mostra, a través de representacions artístiques de tot tipus (religioses o no) i d’objectes il·lustratius, la força de la paraula femenina durant els anys en què es volia fer veure que no existia. Sabent, perfectament, que existia. I de quina manera.
La mostra genera un diàleg amb la contemporaneïtat i amb la perspectiva de gènere
En primer lloc, el disseny de l’exposició és elegantíssim. Bona cromàtica, bona relació amb les parets i amb la llum, un aprofitament perfecte de l’espai (limitat) que li ha reservat el Museu. Ens rep una Dama de l’ermini esculpida en relleu i de procedència italiana, tot i que de col·lecció barcelonina (Miquel Mai, ambaixador de Carles V). Encara es discuteix si es tracta de Giulia Gonzaga (l’aristòcrata propera al protestantisme hispànic), però els historiadors han tendit a desmentir-ho: és una al·legoria general de la virtut i el coneixement, amb l’ermini com a símbol de puresa (també hi ha una Dama de l’ermini de Leonardo), i el que ens transmet és el missatge d’un humanisme en femení que serà el fil conductor de tot el recorregut.
Les peces barroques o renaixentistes de l’exposició provenen, en general, del propi museu. Però s’ha intentat (i aconseguit) en tot cas un diàleg amb la contemporaneïtat, i amb la perspectiva de gènere. Venim, no ho oblidem, de l’anterior exposició, Emocions. Imatges i gestos del passat i del present, és a dir, que de manera declarada el museu intenta donar vida i animació a unes peces que queden molt lluny de tenir vocació de vitrina.
La paraula com a element de comunicació, però també de poder: provinent de la col·lecció Cambó, se’ns presenta un retrat fet per Sebastiano del Pombo el segle XVI, mostrant una dona que també podria haver estat perfectament Giulia de Gonzaga, però també Vittoria Colonna (gran dona el Renaixement, poetessa, amiga i confident de Miquel Àngel), amb un castell al fons que (assegura Garganté, apassionada del sud d’Itàlia) podria ser el castell aragonès de l’illa d’Ischia. La dona fa un gest que també resumeix el missatge de tota l’exposició: amb un dit assenyala la lectura d’un llibre i, amb l’altre, sembla obrir-se lleument l’escot i assenyalar-se el pit. El jo. L’ella.
Se’ns recorda també La Querelle des Femmes, el text de Cristina de Pisan (primera escriptora professional en francès) que va defensar el sexe femení davant de textos despectius de l’època, i amb la seva versió catalana: el Vita Christi d’Isabel de Villema, que va fer una geanologia de dones bíbliques i que era, al seu torn, tota una resposta a L’Espill de Jaume Roig o a Lo somni de Bernat Metge.
La religiositat de bona part de les peces ens porta a la seva joia de la corona, amb Santa Teresa de Jesús a la seva cel·la, de la col·lecció Marès (talla policromada del segle XVIII), que mostra una Teresa molt més escriptora que santa (els angelets ja poden anar bufant els núvols al seu damunt), acompanyada de prop per una relíquia inèdita: un autògraf a mà de la mateixa Teresa, minúscul, emmarcat en un penjoll reliquiari.
Vora seu, Caterina Albert en forma d’autoretrat. En forma, si se’m permet la llicència, de Victòria Catalana i de dona polifacètica que es mirava al mirall, es dibuixava i es reconeixia com a una dona de paraula. Exposar la seva faceta de pintora és una manera, també, de reivindicar les moltes altres coses que tenia a dir (“en aquesta terra en què és més deshonrós per una dona escriure que fer altres disbarats”, escrivia a Joan Maragall).
La paraula ja podia ser masculina, que la seva transmissió era femenina. Per alguna raó parlem de llengua materna, al cap i a la fi. Per això l’escena de Santa Anna ensenyant a Maria (una escena derivada dels evangelis apòcrifs i poc admesa entre els teòlegs, que afirmaven que més aviat els ensenyaments de Maria provenien de l’Esperit Sant) se’ns mostra no només amb una talla policromada del segle XVII, sinó també amb uns esbossos en una llibreta d’apunts de Picasso.
I així seguim amb escenes com les de la Immaculada Concepció (Maria sola, embarassada, i fins i tot exposada com a patrona de la Universitat de Cervera en un exemplar de les seves Constitucions). Inevitable també la referència a Maria Magdalena, de la qual els evangelis en veritat deien poca cosa, malgrat que ens hagi arribat com a prostituta penedida, i que en tot cas, segons els apòcrifs, era sens dubte una deixeble avantatjada de Jesús.
Més pagà, el mite de Cassandra: una dona amb el do de la profecia però que, com que no es vol plegar a Apol·lo, ell la castiga amb la condemna de no ser creguda per ningú. L’espectacular Túnica Cassandra de Kima Guitart, tacada de sang I penjada com una pluja de dignitat, rebla la banda contemporània de la mostra i conviu amb els diàlegs de la mèdium i artista Eulàlia Valldosera (els dibuixos de la qual també s’autossenyalen, com Vittoria Colonna).
Gairebé com a comiat, les intuïcions de la també mèdium Josefa Tolrà, una dona analfabeta que, després de perdre els seus dos fills a la Guerra Civil, va obeir el metge que li aconsellava que dibuixés el que li deien les veus (cridant l’atenció de Joan Brossa, de la fundació del qual provenen les seves intuïcions escrites i dibuixades).
No és estrany, doncs, que la profètica Sibil·la ens acomiadi la visita amb un relleu d’Antoni Solà i Llansas (Enees i la sibil·la de Cumes visiten l’Estix) on ella, de nou, fa de mediadora. De mèdium, entre el nossaltres i l’inframón. No sé per què, però, en dir adéu a la Maria Garganté, sento que alguna personalitat amb paraula ha mediat subtilment entre els meus inferns i la veritat oculta.
