Vaig conèixer en Ronald Gratz arran de les seves relacions amb Nedena, una associació de joves empresaris alemanys instal·lada a Barcelona, i ara lligada al Cercle de Directius de Parla Alemanya (KDF). Després, ben aviat, vaig poder portar-lo a una sessió de jazz al Jazzman per veure els virtuosisme d’en Pere Ferré, a ell amb la seva dona Montserrat. És d’aquí d’on vaig conèixer de la seva voluntat de fer un llibre (un llibre voluminós i d’alta qualitat) que fos una declaracio d’amor de la comunitat alemanya envers Barcelona. Un segell, un objecte perdurable i amb sentit.
Aquest llibre es va presentar recentment a la fira de Frankfurt i ara, aquest octubre, s’ha celebrat la seva existència a Barcelona. Coincidint amb la malaurada notícia del comiat de Gratz, que va ser el primer a prendre la paraula com a amfitrió. “Ja que som al Goethe, continuaré en alemany”, va dir en el seu català perfecte.
“No es pot entendre Europa, ni Espanya, sense Catalunya”. Per començar va dir això, mentre alguns fèiem ús del traductor a l’orella, però també va donar les corresponents infinites gràcies a tot l’equip del Goethe Institut. I després que el Cònsul General de la República Federal d’Alemanya, sr. Dirk Rotenberg, repassés la llarga carrera de l’editor del llibre, i de fer-li ofrena d’alguns regals de la mà de la directora regional del Goethe, sra. Elke Kaschi (entre ells, un Milú intergalàctic), i fins i tot després del torn del director de l’Institut Ramon Llull, sr. Pere Almeda, el director sortint va poder apuntar algunes coses més: va dir que la jubilació s’assembla a l’alegria, va dir que la recerca de l’entesa entre Catalunya i Alemanya era també una recerca per la cultura de la pau, i va esmentar aquella anècdota on Kennedy preguntava a un escombriaire de Cap Canaveral què estava fent allí, a la qual cosa l’escombriaire va respondre: “Estem portant l’home a la Lluna”. Quan l’activitat que fas et diverteix, sempre surt bé, va afegir. I d’aquí, doncs, el resultat del llibre que ha sortit editat. Per ell, per l’Institut, pels alemanys. Sí, hi ha expats que arrelen amb força i que fins i tot passen a ser uns dels nostres.
Lameba és una declaració d’amor de les sinceres: no conec cap altra comunitat estrangera que faci edicions com aquesta
Lameba és un joc de paraules entre La meva i Barcelona, evidentment, i és un llibre gran, d’edició de luxe, amb la col·laboració de personatges importants a Barcelona i de la comunitat alemanya de la ciutat. Hi escriuen el mateix Pere Almeda, director de l’Institut Ramon Llull; el tenor Josep Carreras; la delegada del Govern a Alemanya, Marie Kapretz; la delegada a l’Europa Central, Krystyna Schreiber; el director de Nedena, Denis Gloger; la periodista i crítica de cinema Conxita Casanovas; la catedràtica Lourdes Cirlot; el compositor Ferran Cruixent; la directora de la Fundació Catalunya Cultura, Maite Esteve; la directora artística del TNC, Carme Portaceli; l’exdirector de la Filmoteca i professor Esteve Riambau; l’expresident Carles Puigdemont; la directora de la delegació de la Cambra de Comerç Alemanya per a Espanya a Barcelona, Almudena Sánchez; l’arquitecta Benedetta Tagliablue; l’escriptor Vicenç Villatoro; desenes de noms catalans i alemanys que farien massa llarg aquest article… i també un servidor.
Cadascú fa el seu retrat, acompanyat dels retrats professionals dels fotògrafs que inspiren els textos, d’una bellesa indiscutible però sobretot amb unes perspectives visuals inèdites. Un llibre per tenir a la taula del cafè, per exposar, per contemplar, per llegir i per sentir. Com dèiem, una declaració d’amor de les sinceres: no conec cap altra comunitat estrangera que ni faci edicions com aquesta, ni que celebri actes com aquest, ni que tingui gent tan propera i sensible com aquesta.
Quan acaba l’acte, l’exdirector del KDF Albert Peters i l’actual director, Oliver Wiethaus, em parlen del futur, de política, d’empresa, de Madrid. Es belluguen entre una passió indissimulable i una prudència empresarial, sobretot en virtut de si encara han de vigilar amb el que diuen. Fins i tot el nou director del Goethe, que serà Joachim Bernauer (fins ara a la delegació italiana), assegura que, tot i que creia que li faria falta el traductor de català, finalment ho ha entès tot sense que li calgués cap andròmina. Un senyal prometedor, sens dubte. I és que qui no sap (o no vol) connectar amb la ciutat munta invents artificials, i qui connecta, connecta.
