Sosté el director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), Ferran Barenblit, un concepte molt personal i, al mateix temps, sòlid de què ha de ser un museu: un lloc de reflexió, de formació i estudi independent, un aparador de grans exposicions internacionals, però, a la vegada, un espai “contaminat” de tot el que és més emergent i local. En la seva opinió, aquesta idea s’ha fet realitat en aquesta casa en els últims cinc anys, que són els de la seva gestió.
Marxa, a desgrat. Deixant, tanmateix, “un Macba de futur”. Acaba de presentar la programació pels pròxims 18 mesos, un projecte d’ampliació que adjudicarà en un mes el concurs d’arquitectura, i una col·lecció privada que ha sumat als fons del museu: la Col·lecció Rafael Tous, més de mil peces d’art conceptual dels anys 60, 70 i 80. També ha deixat un nou ordre dins d’aquests murs blanquíssims: una narració històrica de la col·lecció permanent del museu, que cronològicament fa un recorregut per l’evolució de l’art des de 1929 fins avui. En definitiva, i en paraules seves, “un museu que és més que un museu, pensat a molt llarg termini”. S’emporta també Barenblit el mèrit d’haver mantingut la cultura i la taquilla oberta enmig d’aquesta aturada general.
Desconec els motius del canvi en la direcció, però s’intueix la seva naturalesa: “Les institucions i programes culturals, per ser ambiciosos a llarg terme, haurien de ser independents a l’esdevenir polític“. L’any 2015 venia de dirigir el Centro de Arte Dos de Mayo, a Madrid, i, abans, el Centre d’Art Santa Mònica; comissari de l’Espai 13, de la Fundació Joan Miró i, prèviament, assistent curador en The New Museum, a Nova York, on va treballar al costat de la seva directora, Marcia Tucker. A Nova York hi havia arribat per estudiar Museologia a la New York University, procedent de les aules d’Història de l’Art a la Universitat de Barcelona, ciutat on es va mudar quan cursava segon de primària, procedent de Buenos Aires, on va néixer Ferran Barenblit l’any 1968. Els seus records d’aquella infància, acabat d’arribar, són els “d’un exili dur”, tot i que la seva família es va sentir molt ben acollida per la ciutat. El seu nou i proper exili, per sort, seran l’estudi i l’escriptura. Potser ens acaba sorprenent amb un bon conte el director.
Comencem parlant de la perspectiva immediata dels museus, avui mig buits, després d’anys en què han estat sotmesos a la ferotge llei de l’híper consumisme: carreres per liderar el nombre de visitants, cues insuportables, rànquings… Tindrem sort i tornarem a veure com els museus són espais per la reflexió, l’aprenentatge, el debat i el gaudi? “Crec que mai han deixat de ser aquests llocs de reflexió i coneixement, tot i que la manca de recursos que vam heretar de la crisi de 2008 ens va pressionar cap a un model on prima el component quantitatiu, on l’èxit equival a quantitat”. És el que ell, encertadament, denomina “model blockbuster” (èxit de taquilla). Un model, diu, que resulta d’una mala aplicació del capitalisme neoliberal. “Aquí mai s’ha optat per aquest model, perquè les arrels del Macba es fonamenten en el pensament crític, l’actitud política i el diàleg amb el context. Confio en el fet que aquesta noció de l’èxit estigui canviant i es produeixi un retrobament amb l’humanisme”.
La manca de recursos que vam heretar de la crisi de 2008 ens va pressionar cap a un model on prima el component quantitatiu, on l’èxit equival a quantitat
També a causa del ferotge neoliberalisme s’havien convertit els museus en una espècie de franquícia, clons els uns dels altres. Ell mateix va exposar a l’Espai 13 de la Fundació Miró a les grans vedets, Cattelan, Koons i d’altres. “Aquella exposició (Ironía, 2001) va ser l’extrem oposat al vedetisme, hi va haver grans artistes de rellevància internacional i d’altres de locals, igualment importants, però que encara no traspassaven les fronteres. Un no pot renunciar al treball de figures com Koons o Cattelan, que han escrit pàgines molt importants”.
–Té sentit avui recórrer al ready made que de Duchamp “va inventar” fa més de cent anys?
–Clar que té sentit. La lògica del ready made, la confrontació de l’art amb la realitat o el que aquesta hauria de ser, continua sent atractiva i apassionant. Artistes com Wilfredo Prieto, que ho replanteja des d’una pràctica valenta i qüestionadora, o Piero Manzoni, amb les seves constants posades entre cometes, són apassionants.
Tot i que és cert que l’art ha d’apel·lar a la seva història, quin valor tindria practicar ara, per exemple, el neoplasticisme? Si cada corrent té el seu moment i el seu context històric, quina o quines serien les d’avui, el post conceptualisme potser? Quines novetats trobem en les arts plàstiques? “El valor en l’art és la innovació, sens dubte, i no té sentit traslladar-se a moments pretèrits de la història de l’art sense que existeixi un procés de resignificació. Però el ready made no és un corrent, sinó un camí, que se sosté, com el cubisme i la seva ruptura de la forma convencional de representació dels plans, o com l’abstracció com a oposició a la figuració. Adonem-nos que l’art evoluciona lligat a la història i que, entre 1900 i 1945, Europa va viure una sèrie continuada de cataclismes i canvis radicals“.
I pel que fa al present, al post conceptualisme, afegeix: “No posaré noms, no em sembla oportú, però vivim enmig d’una realitat amb molta complexitat, on l’herència conceptual segueix sent molt benvinguda; a partir d’aquí, es poden anar incorporant capes de pensament polític, però el més urgent avui seria plantejar una reflexió sobre la forma amb què volem viure, com volem que siguin les nostres relacions emocionals. Hem de deixar pas a un art que discuteixi els valors convencionals del colonialisme, que sigui una expressió d’alerta, de lluita i utopia. El món avui és molt més ampli, però segueix sent un lloc per la utopia“.
Sosté també el director del Macba, a propòsit d’escàndols que han passat aquí mateix, sense anar més lluny (recordem que Barenblit va arribar al Macba després de la dimissió de Bartomeu Marí derivada de l’exposició La bèstia i el sobirà. 31 artistes desfan les lògiques del poder), que el cinema, la literatura i les altres arts gaudeixen de més llibertat que les arts plàstiques. En què fonamenta aquesta apreciació, Barenblit? “Hi ha temes que, si són tractats per les arts visuals, es converteixen en assumptes extremadament delicats, mentre que en el context d’altres manifestacions culturals poden abordar-se amb naturalitat, evitant caure en un debat aferrissat. Per què? Només tinc intuïcions respecte a això: vivim en un país molt barroc, on la imatge com a representació del poder adquireix més força que en altres cultures. Però es tracta d’una realitat molt positiva que, en definitiva, ve a demostrar-nos el poder de l’art i dels museus: som poderosos“.
Vivim en un país molt barroc, on la imatge com a representació del poder adquireix més força que en altres cultures
I parlant de poder, convindria preguntar-li on són avui aquests “centres de poder de l’art”, dels que ell mateix ha fet esment, i que existeixen sense ser cap secret. La seva resposta és taxativa: “El mercat. La vara de mesurar l’art l’estableix el mercat, que és un agent de molt difícil control. El mercat governa en l’art molt més que les institucions, l’acadèmia o la crítica. I després, existeixen també, certs espais d’autoritat que creen referents molt poderosos, com són les grans plataformes expositives, biennals o fires com Venècia o la documenta de Kassel”.
–Espera que la ciutat de Barcelona doni prioritat a la inversió en cultura com un bé necessari recollit a la Constitució o, ans al contrari, creu que s’aproxima un desert cultural en l’àmbit públic?
–Desitjo que entenguin que és imprescindible que es consolidin les estructures necessàries per seguir avançant. A més a més, la inversió en cultura és sempre molt rendible, és una cosa del que mai te’n penediràs; fins i tot en moments circumstancials com l’actual. Les institucions són imprescindibles per la formació, la investigació i el suport a les bases emergents, i pel manteniment dels museus i centres expositius al servei del públic. Però la inestabilitat política que estem patint no ajuda en absolut al desenvolupament cultural, perquè el seu resultat és el curtterminisme: les institucions i programes culturals, per ser ambiciosos a llarg termini, haurien de ser independents a l’esdevenir polític. A més a més, les institucions culturals solen ser molt superiors als polítics encarregats de la cultura.
La inversió en cultura és sempre molt rendible, és una cosa del que mai te’n penediràs
Ferran Barenblit va desembarcar a Barcelona amb el ressò del cop militar a les seves orelles. Tenia només 8 anys quan es va escapar de Buenos Aires amb la seva família, però recorda amb nitidesa la marcialitat que s’havia instaurat a la seva escola, la violència que saturava l’aire, la por. “L’exili va ser molt dur”, diu sense pal·liatius. Tot i la generositat que sembla que van trobar aquí, el ràpid encaix de la seva família al seu nou destí i la fortuna d’una joventut que va coincidir amb l’esplendor dels anys 80, aquella Barcelona és irrepetible? “No. Barcelona és una ciutat que es qüestiona constantment a si mateixa, perquè és hereva d’una tradició de lluita, i això és una cosa que roman. Jo vaig tenir la sort de començar a treballar com ajudant d’en Jordi Samsó a finals dels anys 80, i això em va donar l’oportunitat de descobrir que hi havia artistes vius! Però el context dels 80 aquí va ser molt complaent i acrític, la societat va sucumbir a l’amnèsia de la Transició. En prou feines un grapat d’artistes van ser conscients de la gravetat d’una era dirigida per Thatcher i Reagan, i van començar a mirar-se en l’art conceptual i en l’esperit de contracultura dels anys 60 i 70″.
Entrevistant recentment a un expert curador i gestor artístic català, afirmava que s’està produint potser més art que mai d’una forma també més marginal que mai: “l’art que es fa ara a Barcelona no està al Macba”, em deia textualment. Què li respondria? “Que aquest museu és un lloc de pensament i debat, que no només ens ocupem de l’art consagrat, que ens deixem permeabilitzar per tot allò que es crea fora dels museus”.
–Barenblit, quina responsabilitat tenen les institucions públiques en l’impuls i la internacionalització de l’art contemporani?
–Molta, les nostres exposicions d’art local sempre viatgen fora; posem molta energia en la itinerància i en els préstecs.
–Per què marxa?
—M’hagués encantat quedar-me més temps, però no ha estat possible.
