Més enllà de Robert Capa: Gerda Taro també va existir

Tothom té gravada la imatge d’un milicià que acaba de ser abatut a la Guerra Civil, amb el fusell, de cop inútil, en una mà; caient, com a càmera lenta, cap endarrere. El nom Robert Capa és el que un associa, gairebé instintivament, a la fotografia. Però, i si no l’hagués fet ell? Malgrat que la mort d’aquest soldat republicà anònim s’hagi convertit en un símbol universal, no se sap amb certesa si Robert Capa, pseudònim amb el qual es va conèixer mundialment al fotògraf hongarès Endre Friedmann, va ser qui va prémer el disparador i va immortalitzar aquell moment.

A partir d’aquest dubte s’ha construït Negatius, obra de teatre que vol reivindicar una figura gairebé invisible i molt desconeguda, Gerda Taro, la parella de Robert Capa, també fotògrafa i amb el 50% de possibilitats d’haver estat qui va retratar el milicià republicà. Tant Gerda Taro com Robert Capa eren pseudònims. La parella se’ls havia inventat per vendre millor les seves instantànies, que estaven mal pagades, tenint en compte que estaven fetes per dos refugiats jueus que vivien a París. Van pensar que els hi pagarien millor si deien que eren els representants d’un fotògraf estatunidenc molt prestigiós que havia vingut a treballar a Europa, amb un nom que, casualment, recordava al del director de cinema Frank Capa. Per la seva banda, ella va passar de ser Gerta Pohorylle a Gerda Taro, volent reproduir la musicalitat de Greta Garbo. Van encertar i les fotografies que tots dos feien indistintament van passar a estar millor retribuïdes. Però, ell es va emportar els mèrits i ella va quedar relegada a l’oblit, intensificat amb la seva mort prematura a la Guerra Civil, a la batalla de Brunete.

“Jo coneixia la figura de Robert Capa, però no la de Gerda Taro. El primer que em va xocar va ser: com pot ser que jo sàpiga qui és ell i ella ni sabés que existia?”, explica Sílvia Navarro, autora i directora de Negatius. A Navarro aquest descobriment li va arribar a través dels actors que interpreten la funció, Laura Riera i Roger Vidal. Els dos li van narrar la història que els hi agradaria protagonitzar, van convèncer a la dramaturga perquè l’escrivís i ella es va posar a documentar-se per armar la trama. En ple confinament, la va acabar d’escriure i la va presentar al Premi Frederic Roda, organitzat per la Diputació de Barcelona i l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB). Per a Navarro, la sorpresa va arribar quan van guanyar, la qual cosa els hi va obrir portes i els hi va permetre començar a buscar un espai en el qual poder dur a terme l’obra. La petita Sala Flyhard, al barri de Sants, va ser l’escollida, cosa que els hi va permetre plantejar un format molt íntim, en el qual, forçosament, la comunió amb el públic està garantida. En una primera fase, en el festival Grec, l’obra s’ha pogut veure des del 14 de juliol fins al divendres que ve, 12 d’agost. Per a la pròxima temporada, es preveu que es torni a programar un mes més, a partir de mitjans de setembre.

Amb els assajos, que van començar el maig, gairebé dos anys després de tancar el text, l’autora i els actors es van adonar que el context exterior havia canviat. Tant Taro com Capa havien estat refugiats, i ella havia retratat especialment el sofriment de la població durant la Guerra Civil. La guerra a Ucraïna havia tornat a posar sobre la taula imatges que semblaven llunyanes. Navarro no ha introduït nous elements a l’obra, però creu que ara les seves frases aporten una nova lectura. “El text no l’hem tocat, però sí que la manera d’opinar quan els dos expliquen la seva experiència ressona als refugiats d’avui i incorporem aquesta opinió”, indica. Potser perquè és una obra que absorbeix i la Guerra Civil ha quedat molt marcada a l’imaginari col·lectiu, amb una entitat molt diferenciada, a un li costa veure aquests nous símils en l’escenari de la Flyhard.

Per apujar el teló, Negatius utilitza un fet una mica menys recent. Juntament amb el fotògraf David Seymour —també un pseudònim sota el qual amagar un nom polonès, David Robert Szymin—, Capa i Taro van guardar a una maleta entre 3.000 i 4.000 negatius d’instantànies fetes durant el conflicte espanyol. Capa va abandonar les fotografies quan va fugir de París amb l’entrada de l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial. Els negatius preservats en la coneguda com a maleta mexicana es van perdre i no van aparèixer fins a finals dels anys noranta. La funció de Navarro arrenca en el més enllà, quan Taro i Capa es retroben, tots dos morts, i s’assabenten que la maleta ha aparegut. Tenint en compte la diferència d’edat entre els dos actors, la trama els mostra en el moment en el qual van morir. Ella, poc abans de complir els 27 anys. Ell, més gran, ja que després de la Guerra Civil se’n va anar a fotografiar moltes més fins que una mina el va matar a Vietnam.

A partir d’aquest punt original, l’obra explica la seva història, personal i compartida, reviu escenes de la seva relació i els hi regala el miracle de tornar-se a mirar a la cara. Una llicència que s’ha pres Navarro i que cura, tot i que sigui simbòlicament, la vida que potser podrien haver tingut si un tanc franquista no hagués atropellat la fotògrafa jove, enèrgica i voluble, interpretada per l’actriu Laura Riera. A l’escenari, representat com una caixa de llum, sobrevola constantment el dubte de saber qui va ser realment Robert Capa, ella o ell, tots dos… Però, com demostra Negatius, hi ha preguntes que no es podran respondre mai. Potser, tot això no importa massa i allò que realment importa és la memòria i treure de la foscor, com si fos un negatiu, aquells que van quedar atrapats en ella.