Torna el 8M i tornarem a recordar que les dones aspirem a tot, igual que els homes, també a la llibertat de la por; aquesta llibertat d’anar pel carrer sense haver de fer-se conscient d’on portes el mòbil per si cal trucar, i d’on són les claus, per si has d’entrar ràpid a casa. Demà, 8M, deixaran que ens reivindiquem. Hem guanyat el dia, no sé si gaire cosa més.
Ens cediran el pas, demà, i des de la barrera n’hi haurà que sentiran rebuig per aquestes dones que semblen amazones que se subleven de manera irracional contra la supremacia masculina, com escrivia la Montserrat Roig. Hi ha alguna cosa pitagòrica, encara, ancestral, clavada en la mirada d’alguns. “Hi ha un principi bo, que ha creat l’ordre, la llum i l’home, i hi ha un principi dolent, que ha creat el caos, les tenebres i la dona”. Això va deixar escrit Pitàgores, una cosa que no t’ensenyen d’ell quan l’estudies i se l’eleva com el gran Senyor dels Teoremes, els catets i la hipotenusa. Una oportunitat perduda per explicar allò de separar l’art de l’artista. Això ho descobreixes si llegeixes Simone de Beauvoir, però com que no s’estudia a les escoles, la Beauvoir, perquè es veu que no cal i que de filòsofs i literats, a la història, només hi ha hagut homes, no s’arriba a desemmascar el catetisme de Pitàgores.
N’hi ha, de dones que avancen i obren portes. A Catalunya, per exemple, i en especial a Barcelona, s’observa un tímid fenomen, o potser és només una feliç coincidència, de dones que lideren equipaments culturals. Elvira Dyangani Ose, directora del MACBA; Judit Carrera, al CCCB; Àngels Margarit, dirigint el Mercat de les Flors; a la Fabra i Coats, Joana Hurtado… Carme Portaceli, a la direcció del TNC; Judith Colell, a la de l’Acadèmia del Cine Català; Íngrid Guardiola, dirigint el Bòlit-Centre d’Art Contemporani de Girona; Anna Giribet, com a directora artística de la Fira de Tàrrega… i en trobaríem més.
Dones que ens fan pensar en què potser arribarà el dia en què deixarem de posar creuetes allà on hi hagi una dona dirigint només pel fet de ser una dona. I començarem a tenir en compte que cada una d’elles és més que una dona. Una gestora, una creativa, una escriptora, una periodista, una advocada, una metgessa, una científica, una enginyera, una biòloga, un cap ple d’idees que mana. No és el poder pel poder, la dona no n’ha tingut mai, de poder, és feminitzar el poder, és fer que el poder vegi les dones i no les silenciï. És el poder que sigui sensible al fet que la bretxa salarial continua sent del 20% i mogui cel i terra per escurçar-la, per posar només un exemple.
El 8M corre el risc de folkloritzar-se, convertir-se en el dia que ens deixen fer i tenir tot el protagonisme. Demà les proclames sonaran per tot arreu mentre la resta de dies de l’any anem fent passets silenciosos per guanyar terreny perquè arribi el dia en què se’ns reconegui, com a dones, com alguna cosa més que una dona.
