Metro Disco (necrològica)

Ha tancat la Metro. Me n’he assabentat per casualitat perquè, fa uns dies, un internauta que passava pel carrer Sepúlveda va fixar-se que un portal immobiliari ha col·locat un cartell ES LLOGA a l’entrada d’aquesta mítica discoteca d’ambient. Em sembla una notícia doblement trista. Primer, perquè ha desaparegut un local de referència de les nits del Gaixample i, segon, perquè ho ha fet sense que pràcticament se n’hagi adonat ningú.

Si la Metro havia de tancar, perquè el negoci ja no rutllava, hauria estat bé que ho hagués pogut fer amb una festa sonada d’aquelles que fan història i no d’aquesta manera tan miserable i trista. Mireu si n’és de maleïda aquesta pandèmia que ni tan sols ens permet acomiadar-nos de les seves víctimes com caldria. Per aquesta raó, aquesta setmana m’he decidit a escriure aquesta necrològica, justament per acomiadar-me de la Metro d’una manera una mica més digne.

La Metro Disco o la Metro, com n’hi deia tothom, va obrir portes el 1989 al carrer Sepúlveda 185 tot esdevenint en un dels primers locals d’ambient de l’Eixample ja que, fins aleshores, la majoria de negocis nocturns adreçats a la comunitat LGBT es concentraven a Ciutat Vella i als carrers de Gràcia.

La Metro era força gran. Segons he llegit al portal immobiliari que ara n’ofereix el local, disposava de 240 metres quadrats que es lloguen per 1.800 euros al mes. El lema del local era Bajo tierra está el cielo y, efectivament, calia baixar unes quantes escales per accedir-hi. Si hi acabaves trobant el cel o bé l’infern depenia de com anés la nit i de quins fossin els teus estàndards, suposo.

Com moltes discoteques, la Metro tenia dues sales. Una amb música petarda —música pop, èxits comercials d’avui i d’ahir— i una altra on sonava exclusivament house i dance i si volies parlar amb algú ho havies de fer a crits i a cau d’orella. També tenia una dark room molt concorreguda on més d’un es perdia una estona amb l’excusa d’anar a fer un pipí o a demanar una cervesa a la barra.

La Metro obria cada nit de la setmana. O sigui que era el típic antre on podies acabar una nit tonta d’aquelles que surts a sopar amb uns quants amics i la cosa s’allarga. També era ideal si un dilluns desangelat d’hivern aterrava a casa teva un amic vingut de l’estranger amb ganes de gresca i et sabia greu dir-li que, de nit, Barcelona entre setmana és una ciutat excessivament europea, per no dir morta. Sempre el podies portar a treure el cap a la Metro on, a més a més, hi havia un programa d’espectacles diari. Era una mica com una discoteca de guàrdia, per una urgència sabies que sempre hi trobaries les portes obertes.

Si la Metro havia de tancar, perquè el negoci ja no rutllava, hauria estat bé que ho hagués pogut fer amb una festa sonada d’aquelles que fan història i no d’aquesta manera tan miserable i trista

La Metro no és la primera ni la darrera discoteca mítica que tanca portes perquè el propietari ha apujat el lloguer del local o senzillament perquè el públic se n’ha cansat i els números ja no surten. Tot això, evidentment, ja ve de molt abans de la pandèmia. De fet, si faig una mica de memòria, la majoria de locals per on sortia no fa ni vint anys ja han desaparegut. En vaig parlar, setmanes enrere, en un article titulat L’ambient i el col·lectiu LGTBI després de la pandèmia.

Sincerament, no sé qui hauria de fer què, però seria una llàstima que Barcelona seguís perdent locals que han fet mítiques les seves nits. Per la Metro ja és massa tard, però encara en queden uns quants que no han abaixat la persiana.