“No crec que la vida estigui feta de moments èpics que canvien el curs del destí, crec més aviat en les petites coses, en les decisions preses inconscientment, seguint els teus instints i que, finalment, acaben modelant la teva vida”, raona Miguel Ferré, àlies Miguelito Superstar, músic, productor i DJ, assaborint una copa de conyac a peu de barra mentre, de fons, el Haitian Fight Song del Mingus sona a ritme de les seves paraules.
— Tot i així, els teus passos hauràs donat per a acabar sent el que ets.
“Podria parlar-te de quan vaig deixar una carrera universitària que m’avorria sobiranament o de quan vaig exigir la dimissió de Fraga en directe des del plató d’Operación Triunfo per a tot el país, però en el fons aquests moments no són més que un altre pas en una direcció, sigui la de dedicar-se a la música, sigui la d’allunyar-se del mainstream, que ja estava presa, probablement sense haver-ho meditat massa”. I somriu amb aquesta ganyota trapella que tantes vegades li hem vist sobre l’escenari.
Fa un quart de segle, el Miguel es va ajuntar amb uns amics per a muntar un grup anomenat Fundación Tony Manero amb el qual “sublimar” la seva “passió” per la música disco. “Contra tot pronòstic ens va anar bé”. Tant, que el projecte ha continuat respirant fins als nostres dies amb discs, concerts i “intentant trobar una manera coherent i cool d’introduir el castellà a la música disco”.
Per aquest camí, el músic confessa haver-se dedicat també a “acumular discs i posar-los-hi a la gent” –com testifiquen les seves aplaudides sessions de DJ a clubs com el Marula– i a gravar i produir discs de grups que considerava que “valia la pena que fossin escoltats”, en el seu estudi Nación Funk.
Tancament de cicle
Aconseguir convertir en modus vivendi la seva passió i fer-ho sense sacrificar els seus principis és, en paraules de Miguelito, “probablement allò del que em sento més orgullós. També hi ha algunes peces musicals que encara avui escolto i m’alegra haver-hi estat implicat, sigui com a artista, com a productor o simplement perquè passava per allà”.
I, tot i així, després de vint-i-cinc anys de marxa amb deu àlbums i infinitat d’actuacions sobre els més variats escenaris, Fundación Tony Manero tanca cicle, “intentant fer alguns concerts de comiat, aprofitem per a reeditar en vinil el nostre primer disc d’estudi, Looking For la Fiesta“. Per part seva, sobretot, es troba “centrat a fer funcionar el meu estudi de producció i enregistrament, que espero que sigui el meu suport en els pròxims anys”.
De moment, el llançament del disc es preveu que sigui el 23 de juliol, i permetrà gaudir com cal, és a dir amb una agulla solcant els solcs, temes com el hit instantani Supersexy Girl, l’immens stepper de mig temps, Lover’s Symphony, o la demolidora versió del mític Can Nobody Love Me Like You Do de Storm.
La mesura presa a Barcelona
“No és gens original, però crec que el pitjor que s’ha fet en aquesta ciutat ha estat cedir zones senceres al turisme perdent en el procés part de la seva essència”, lamenta l’artista que, no obstant això, assegura agradar-li Barcelona: “He viscut aquí tota la vida i em costa imaginar-me vivint a un altre lloc. Li tinc presa la mesura a la ciutat i a la seva gent i em sento còmode aquí. Per descomptat hi ha moltes coses que no m’agraden o que preferiria que anessin d’una altra manera, però en general em sembla un bon lloc on viure”.
De sobte, el fil musical experimenta un canvi de la guàrdia en què Charles Mingus cedeix pas al Gato Pérez i la seva Rumba dels 60. Miguel exulta: “Si hi ha una cançó que per a mi descriu el tarannà que m’agrada de Barcelona és aquesta. No puc evitar emocionar-me cada cop que l’escolto!”.
— Voldràs acompanyar al Gato amb alguna cosa més?
— Em prendria un altre conyac.
— I després, voldràs picar alguna cosa?
— Als bars d’aquest tipus tendeixo a demanar racions.
