Un mirall dona la benvinguda a l’exposició La imatge humana. Art, identitats i simbolisme per advertir que tot el que es veurà a continuació no és més objectiu que la imatge que s’hi reflecteix, sempre afectada per com la veu cadascú. Just després, hi ha una videoinstal·lació de l’artista colombià Óscar Muñoz en el qual el seu autoretrat està en permanent creació i destrucció. Pintat amb aigua, el rostre es revela efímer i fràgil, sobrevivint només el temps que triga a assecar-se.
Sota aquests preàmbuls, la mostra recull més de 150 obres que reflexionen sobre la representació del rostre humà al llarg de la història i per tot el món, abordant de manera heterogènia els diferents ideals de bellesa i expressions de la divinitat i el poder. Pintures, dibuixos, escultures, fotografies i filmacions se superposen per tot el recorregut pel CaixaForum, trencant l’ordre cronològic i agrupant obres d’artistes com Henri Matisse, Francisco de Goya, Édouard Manet, Luis de Madrazo i Antoni Tàpies. Fent conviure per primera vegada el fons del British Museum amb la col·lecció d’art contemporani de la Fundació La Caixa, l’exposició es pot veure fins al diumenge 22 d’octubre.
Malgrat que les etapes es barregen al llarg de la mostra, una de les primeres peces és la que es considera com el retrat més antic de la història. Representa el crani d’un home que va viure fa uns 9.500 anys, completat amb guix per imitar la carn de la cara i acompanyat per petites petxines per tapar els ulls. No queda clara quina era la intenció d’aquesta peça, una de les joies del British Museum: potser va servir per honrar el difunt, però també es contempla que simbolitzés alguna figura ancestral.
Després d’aquesta primera representació documentada, s’exposa com la humanitat ha volgut representar el cos en la seva forma més ideal, segons els estàndards de cada moment. Hi ha les figures perfectes d’Adam i Eva fetes per Albrecht Dürer al segle XVI, gravades seguint les proporcions matemàtiques establertes durant el Renaixement. Però abans havia estat diferent, com demostren unes figures femenines més antigues, fetes amb formes molt minimalistes o completament voluptuoses, però en tots dos casos amb l’objectiu de parlar de la fertilitat.
La sensualitat tradicionalment relacionada amb el nu femení s’ha anat contestant amb el temps, com en el cas del fotògraf Christopher Williams, qui mostra el que queda darrere dels anuncis de llenceria, amb una model plena de pinces per exhibir un producte fals. També ho fa Craigie Horsfield a Eva Saumell, carrer Mansó, Barcelona febrer 1996 amb un nu completament senzill i realista, desproveït d’erotisme. Goya, molt abans, mostra en un dels seus Capritxos a una dona gran que es mira absorta al mirall, aliena a les burles que li dedica el seu entorn.
La bellesa s’entrellaça amb el poder i la religió, atorgant als seus líders els trets més exquisits, però també humils si cal, sempre en un exercici de propaganda. Resulta curiós el retrat d’Isabel la Catòlica fet per Luis de Madrazo segles després per posar en valor a la llavors reina Isabel II i vincular-la a la tradició, tenint en compte la feblesa del seu regnat. Però la propaganda ja es feia a l’imperi romà, amb l’emperador Marc Aureli col·locant escultures seves per tots els seus dominis per recordar el seu poder, fórmula seguida molt temps després per Mao Zedong a la Xina. No falta la versió moderna, amb xapes dels presidents dels Estats Units Barack Obama i Donald Trump.
Si passa amb la política, també es fa a la religió. Entre moltes imatges tradicionals, tot i que no per això deixen de sorprendre, com ara plantes de peus que representen a Buda, destaca la Black Madonna with twins de Vanessa Beercroft, una adaptació de la típica iconografia cristiana per als creients de Sudan del Sud. En ella, es veu una Mare de Déu representada per una dona local vestida de vermell, deixant enrere les madones blanques cobertes de blau.
Els prejudicis, fruit d’uns estàndards esclavitzants, són un element intrínsec en qualsevol representació. Desafiats els preceptes que una dona ha de ser sensual o que la Mare de Déu ha de ser blanca, l’exposició del Caixaforum aprofundeix una mica més per seguir desmuntant-los. Ho fa qüestionant l’ideal de poder a través d’unes medalles amb la màscara mortuòria de Napoleó, perduda ja la seva grandesa, relegat a ser, simplement, un mortal més. També evidencia les vergonyes d’una societat racista, amb vuit fotografies en baixa resolució de rostres borrosos i irrecognoscibles en els quals només es distingeixen barbes i vels. La peça de l’iranià Taraneh Hemami, Most Wanted, es basa en imatges del Govern dels Estats Units de persones sospitoses de terrorisme.
