No era la primera vegada que a Teresa Gimpera (Igualada, 1936), model, actriu, presentadora i musa de la Gauche Divine, li havien proposat publicar les seves memòries. No es va decidir a fer-ho fins que va conèixer al periodista cinematogràfic Toni Vall, que havia escrit un llibre sobre la sala Bocaccio, amb un capítol dedicat a ella, tenint en compte que va ser la protagonista de la imatge que li va servir d’emblema, signada per Xavier Miserachs. Va ser aquí on va néixer la complicitat que es desprèn de la xerrada animada a través de la qual tots dos presenten Teresa Gimpera.Així és la vida (Columna), la col·lecció de records que permet descobrir la vida, una mica de pel·lícula, de Gimpera.
Entre llàgrimes i riures, asseguts en un dels sofàs de la truiteria Flash Flash, Gimpera va conversant amb Vall sobre tot allò que li ha passat en 85 anys, que ha anat recopilant en moltíssimes fotos, com la de la seva amiga Colita que serveix de portada per al llibre, i retalls de premsa. “Tinc la sort de guardar-ho tot”, subratlla. Les seves memòries no segueixen un ordre cronològic, només al principi, i van narrant en primera persona moments, al voltant dels quals reflexiona i va fent salts en el temps, sense oblidar algun secret que Vall ha anat descobrint. El cinema, l’amor, la mort, el pas del temps, la maternitat, el feminisme o el món de les passarel·les són molts dels temes que emergeixen, però també apareixen qüestions més recents, com els influencers o Tinder, sense voler sonar massa com “una iaia rondinaire”.
“He estat feliç? Crec que sí. He viscut tragèdies, però també he tingut molta sort. Tinc més de vuitanta anys i puc dir que he viscut coses que la majoria de dones no han viscut. “Quina vida has tingut!”, em diuen molt sovint. No he fet el que s’esperava que fes i estic contenta que així hagi sigut”. Així de contundent resumeix la seva vida, que va començar amb l’exili a França. Filla de professors republicans, el seu germà i ella es refugien amb la seva mare en un hotel abandonat a Pas-de-Calais, mentre el seu pare passa anys tancat en el camp de concentració d’Argelers. “Hi ha pocs refugiats de guerra que estiguem vius i una sóc jo”, exposa.
Aquesta misèria i aquesta por tenyeixen els primers anys, amb algunes vacances a Menorca i els primers amors barrejant-se amb els estudis i la joventut. El matrimoni i la maternitat li arriben molt aviat a Gimpera, després de casar-se amb Octavi Sarsanedas i convertir-se en mare del seu primer fill, el Marc, als 21 anys. Gimpera va tenir dos fills més, el Job i el Joan. El més petit va morir lluitant, víctima de les drogues i la sida. “Ja fa més de trenta anys que va morir. L’absència és dura, molt dura, però t’acostumes a viure-hi”, explica.
Gimpera es divorciaria del seu primer marit, enamorada de l’actor estatunidenc Craig Hill, a qui va conèixer en el rodatge Amenaza Black Box i del qual no se’n separaria mai més. “Enamorar-se és molt fàcil, però enamorar-se’n d’una dona amb tres fills no ho és tant”, apunta. Van haver de passar 25 anys de relació per tornar-se a casar, després que Hill li demanés al Via Veneto.
Per una casualitat, com les moltes que diu que li han passat al llarg de la seva vida, va començar la seva carrera com a model. Un dia que va anar a recollir el seu marit a la feina, a l’editorial Seix Barral, li van demanar fer-li unes fotos per a un calendari de cerveses. Aquí començaria una trajectòria que la portaria a convertir-se en una de les cares més omnipresents de l’actualitat a Espanya als anys seixanta i setanta, protagonitzant pàgines de revistes i diaris, presentant múltiples programes de televisió i rodant, ni més ni menys, que un total de 155 pel·lícules.
El espíritu de la colmena, dirigida per Víctor Erice, diu que va ser la seva millor pel·lícula, malgrat que a ella i a la resta d’actors, inclòs Fernando Fernán Gómez, els hi costés entendre de què anava quan la gravaven. Va haver-hi moltes pel·lícules més, com Las petroleras, que va gravar amb Brigitte Bardot, de qui no guarda molt bon record, i Claudia Cardinale, amb qui sí que va congeniar més.
En la seva trajectòria, també està el càsting amb Alfred Hitchcock, que es va fixar en ella per a un personatge de Topaz, Juanita de Córdoba, una porto-riquenya morena. Ella, que era rossa i no tenia un accent anglès que pogués semblar d’Amèrica Llatina. “Vaig pensar: està boig”, reconeix, però no va dubtar a viatjar fins a Los Angeles per fer la prova. No la va superar—li va demanar un carajillo al director per passar els nervis i ell no la va entendre—, però va viatjar en primera classe i es va emborratxar en el vol de tornada. Malgrat tot, assegura que no li hagués agradat ser morena. Aquest és un dels pocs moments del qual no guarda cap foto, només a l’hotel de tornada a casa, a Madrid.
Gimpera també va conèixer a Rock Hudson, amic de Hill; va reconèixer a un ascensor a Bette Davis, i li va enviar una carta a Grace Kelly comentant-li que, si tornava a fer cine, ella li podia fer de doble de llums perquè tothom li deia que s’assemblaven molt. Tot això va passar en un temps en el qual la vida de Gimpera eren “avions i hotels”, però aquest frenesí ara ja queda una mica lluny, més encara amb la pandèmia. Recorda com Hill li deia que “l’edat no perdona” i s’adona que ara està ella en aquest moment, en el qual, a més, ja li falten molts amics i els metges es converteixen en els nous acompanyants. “En la vellesa, s’ha de ser una mica inconscient”, confessa. Més quan encara té moltes coses a fer i li queda una conversa pendent amb els seus fills, que potser les memòries l’ajuden a afrontar. Li agradaria saber què sentien quan ella se n’anava d’un lloc a un altre per gravar i sempre li preguntaven: “Mare, quan tornes?”.
