La millor xocolata que es fa i es desfà

Las cosas claras y el chocolate espeso, diuen a Madrid. On és cert que sempre ha imperat una xocolata de densitat majestuosa, gairebé mòrbida, suposo que per contrast amb la xocolata francesa, que del seu gust no en tenim cap queixa —i si la tenim, ens la guardem—, però de la seva textura només podem dir que està molt més a prop d’un pixat de gat que de cap substància pensada per a sucar-hi xurros. O bizcochos de soletilla, que és com els madrilenys anomenen allò que, per a un català, tota la vida ha estat i serà un melindro.

A mig camí entre una cosa i l’altra podríem trobar la xocolata de Barcelona. Bé, no sé si de Barcelona sencera, però sí de la que serveixen a La Pallaresa, al carrer Petritxol, 11. A la Granja La Pallaresa. Recordo que una vegada hi vaig portar un nòvio madrileny, i a ell li va causar un gran impacte doncs això, que li digués que anàvem a una “granja”. Ja se’m representava amb esclops i davantal, corrents darrere les gallines. O davant dels porcs, que al cap i a la fi sempre hem de retornar a Orwell, força més sovint del que a alguns ens agradaria.

Una granja és un cafè, és una xocolateria, és per a anar-hi a berenar o a esmorzar, però alhora és molt més que tot això. És un lloc on els rellotges no s’aturen però s’afluixen. A La Pallaresa a mi sempre m’hi han passat coses màgiques. Per exemple, vaig quedar allà un cop amb en Martí Boada, geògraf i pare distingit de la consciència medioambiental catalana, a partir de les seves innovadores experiències per a conservar i fer palpitant i viu el Parc Natural del Montseny. Boada és assessor científic de la UNESCO en l’àmbit de Conservació de les Reserves de la Biosfera, és membre del Comitè Espanyol del PNUMA (Programa de las Nacions Unides por al Medi Ambient) i del Fòrum Global 500, també de Nacions Unides. Precisament aquest fòrum li va concedir l’any 1995 el Premi Global 500, que li lliuraria Nelson Mandela en persona. Es diu aviat.

No gaire després d’això recordó que em va tocar a mi, aleshores una periodista debutant, fer un perfil seu, d’en Martí Boada, per a una ràdio que l’havia d’entrevistar. Si us plau no us esgarrifeu quan us expliqui com funcionava, allò: la ràdio en qüestió entrevistava personatges, lògicament l’entrevista la feia una primera espasa, i a mi, la passerella, m’encarregaven un àudioperfil, una mena de retrat sonor per introduir l’entrevista. Sovint jo no coneixia de res els entrevistats. No els havia vist en ma vida, no havia creuat dues paraules amb ells, i només en sabia allò que podia trobar a les hemeroteques (ni tan sols a Internet, en aquella època).

Dit així, hauria d’haver estat un fracàs. Però el cas és que no ho era. Deu ser que tinc un talent amagat per a conèixer la gent “per escrit”. Per llegir entre línies la informació d’ells i sobre ells. Aquest talent, que amb el temps em faria un gran servei per exemple al Tinder, em va servir aleshores per fer alguns retrats “clavats”. No ho dic pas jo, ho deien els retratats, que si més no en un parell de casos es van entestar a voler-me conèixer, intrigats pel que a mi se m’havia acudit dir d’ells…i que es veu que no se li havia acudit a ningú més.

En Martí Boada era un dels intrigats. Vàrem quedar a la Pallaresa, dit i fet. Jo, després de veure dotzenes de fotos d’ell, que a més és un home immens, fort, amb un físic a mig camí entre el Sean Connery de El nom de la rosa i un gran llenyataire, no tenia cap dubte que l’identificaria de seguida. El que no m’esperava de cap manera va ser la reacció d’ell en veure’m a mi.

– Cagundena! Tu ets la pubilla del Buxaus!

És com si surts de la dutxa en pilotes, pensant-te que a casa no hi ha ningú, i ensopegues un visitant inesperat, ell també en pilotes. Resulta que en Martí Boada és del mateix poble del meu pare, Sant Celoni. Aquest era el fil que jo havia estirat per a retratar-lo: travessant la cuirassa del seu immens glamour de gran savi internacional, l’havia descrit com el que de debò és, un orgullós home de poble i de la terra, una força d’aquella Natura poc menys que salvatge que és el Montseny, íntimament enfotent-se’n, tota l’estona, dels urbanites. Saber des de petita què pensen els Sant Celoni dels de Barcelona em va permetre clavar aquell retrat, el seu retrat.

Pero, vet aquí que si el meu pare és de Sant Celoni, la meva mare era d’Arbúcies, concretament d’una mítica masia del segle XVIII: el Buxaus. Ella en va ser efectivament la pubilla, i jo també n’hauria estat, o en seria, si no fos que la propietat ja fa temps que no pertany a la meva família. De fet ha estat tots aquests anys, i serà encara uns mesos més, un important focus de turisme rural. Però mira com és el món, o com són els del Montseny, que va ser plantar jo un peu a la Pallaresa i en Martí Boada gairebé caure de cul de la cadira. D’un sol cop d’ull havia vist desfilar per la meva cara generacions senceres “dels Buxaus”, como ell s’entestava a anomenar la meva família per part de mare, tot i que no sigui aquest el cognom que figura als nostres DNI.

Va ser una tarda molt proustiana. Asseguts a aquella taula, en Martí Boada em va explicar moltes coses dels meus avis que jo no sabia, i fins i tot em va parlar de parents que jo ni sospitava que haguessin arribat a existir. Tots dos estàvem, he de dir, commocionats i emocionats. A ell l’emoció li va durar prou com per a embarcar-me tant si vols com si no vols en un tour per les antigues terres familiars i masos de l’entorn. A tot arreu invariablement insistia a presentar-me com “la pubilla del Buxaus”. Mai no he estat tan a prop de ser de la reialesa.

Des de llavors, la particular xocolata de La Pallaresa, més espessa que la francesa, però més subtil que la madrilenya, per a mi inseparable d’aquell recomfortant cop de nata que converteix una xocolata desfeta (no és preciós, dir-ne així?…) en un suís, bé, doncs tot això equival a una mena de passadís secret cap a emocions no ja infantils, sinó gairebé prenatals. Em sembla que mai no he tingut tantes arrels per a mi sola com aquella tarda, en aquella granja del número 11 del carrer Petritxol.

També solia anar-hi amb un vell amic periodista que fa molts anys que no ens veiem. Però que aquesta setmana, en assabentar-se que alguns m’havien insultat de molt mala manera en un programa de televisió i a les xarxes, em va enviar carinyet. I records de les nostres tardes a la Pallaresa.

Els paradisos potser no duren gaire. Però hi són.