Acostumat com estic a presenciar el Rèquiem en esglésies o en temples o en palaus de les músiques, sense més afegits que orquestra i cor i tal vegada espelmes i crucifixos, era un nou repte presenciar-lo al Liceu i amb escenografia moderna. Romeo Castellucci no en tenia prou amb el Rèquiem de Mozart, però, sinó que es va assemblar més a un “Rèquiem per Mozart”: d’aquí que, més enllà de la missa de difunts, el repertori hi encaixés pel mig el Meistermusik, el Miserere Mei, el Ne pulvis et cinis, el Solfeggio F-Dur, el Quis Te comprehendat o el O Gottes Lamm, totes elles peces religioses del mateix noi repel·lent de la rialleta, com si el que es pretengués fos un enciclopèdic tractat sobre la mort.
Sí, ens extingirem: les lletres projectades al fons de l’escenari així ho recorden a cada segon, amb un atles infinit de les coses perdudes. Des dels dinosaures fins als llacs i passant per les ciutats, pobles, llengües (aquí a tot el públic català el cor li fa un ai), civilitzacions, edificis arquitectònics i arribant fins i tot al mateix Liceu, la Sagrada Família, la platja de la Barceloneta, jo, tu, la música i les paraules mateixes, tot s’extingirà i Mozart també, perruca inclosa. El que presenciem moviment rere moviment, pregària rere pregària del Rèquiem i amb les altres peces religioses intercalades, és un ritual nou: Castellucci ha volgut fer un Rèquiem pagà, laic, quasi herètic, centrat en un folklore mig de tota la vida mig mai vist, amb danses populars però amb metafòrics sacrificis virginals (pintar el cos de la nena i penjar-la d’esquenes a platea), una mena d’experiment antropològic disruptiu: com seria una missa de morts sense missa, sense Crist, sense capelles ni capellans. L’experiment és interessant, fins i tot sacseja una mica veure fer saltirons tradicionals al compàs del Dies Irae. I si bé l’orquestra semblava una mica accelerada, amb massa poca solemnitat, el cor (el del Liceu) em va semblar excel·lir en tot moment, sobretot ateses les nombroses i difícils coreografies que el director els imposa executar mentre canten.
Castellucci pretén provocar, clarament, i diria que ho aconsegueix. De vegades és més risible, de vegades més poètic i transcendental: tothom es queda amb l’impacte de la plataforma del terra que s’eleva en diagonal, exposant-se davant del públic, deixant que el silenci marqui la caiguda de la sorra, els cendres i els vestits que abans el cor ha deixat abandonats (sí, al cor també se li exigeix que es despulli). Els aplaudiments del públic es dirigeixen cap aquí, principalment, així com al recurs del nadó exposat tot sol davant la vida i la mort i el públic, al final de l’obra, i sobretot la veu d’en Miquel Genescà, un joveníssim membre de l’Escolania de Montserrat que ens interpreta un preciós In paradisum.
Hom diria que la resurrecció no interessa gaire a Castellucci: li interessa el vertigen de la mort, com diria que musicalment era el que més interessava Mozart, així que per mi cap problema. Però potser a Castellucci li hauria d’interessar més el concepte de la salvació, fins i tot el de transcendir, el redimir-se, perquè córrer tants riscos (un cotxe abonyegat, la mateixa nena pintada i penjada, la interminable llista d’extincions passades i futures) pot donar la sensació que l’única intenció és escandalitzar. El Liceu fa bé de córrer riscos, d’experimentar, de fusionar, de provar coses noves. Ha de provar de no eclipsar el Rèquiem de Mozart, que és per on aquesta obra podria no tenir resurrecció salvadora, però jo me’n vaig amb una nova visió del concert que m’hi incorpora sobretot un element nou: el color. Paradoxalment, el color. La vida.
