Misteris de la mantega

Quan jo era petita, molt petita, m’encantava anar amb la mare a El Corte Inglés de Plaça Catalunya. Ella comprava tot el que havia de comprar (cosa que no pot ser més rematadament avorrida, quan només tens 3 anys…), però s’assegurava del meu fer bondat i bona cara fins el final portant-me en acabat a la cafeteria a berenar. Les cafeteries d’El Corte Inglés han estat sempre com transatlàntics, què dic, com portaavions. Passen el temps i les modes i mantenen llur hieràtica monumentalitat, que recorda una mica les piràmides d’Egipte.

Per a mi sens dubte era la piràmide del berenar perquè demanava sempre el mateix: una mena de bastonets de pa que te’ls servien amb uns finíssims tirabuixons de mantega, com si fos mantega arrissada, que a mi em tornava boja. Per la presentació, que en aquella època era el súmmum de la sofisticació —no era difícil suposar que, si la reina d’Anglaterra et convidava un dia a berenar, et trauria una cosa així—, però, sobretot, pel regust. No exagero si dic que el regust d’aquella mantega va marcar la meva infantesa, i la va marcar a foc. Amb una tossuderia que fa que, molts anys després, segueixi recordant-me d’aquella “mantega d’El Corte Inglés” que era bona com no n’era cap altra.

Per descomptat no tenia res a veure amb la que hi havia a casa. Quants cops la meva mare no em va voler convencer d’untar pa amb mantega per a berenar a casa, i jo sempre em rebotava, negant-me a acceptar que allò pogués ser “el mateix”. Ma mare vinga a assegurar que l’única diferència eren els rínxols, que a casa no teníem res per a arrissar-la així, però que, pel que fa a la resta, on era la maleïda diferència?

Jo no tenia les taules dialèctiques que tinc ara, i menys contra la meva senyora mare, per la qual cosa em limitava a fer morros i a negar-me a berenar.

Hem quedat que això passava quan jo tenia tres anys. Quan en tenia quatre, ens n’havíem anat a viure a Granada, i allà em van apuntar a un col·legi de monges on d’entrada ningú no parlava la meva llengua. Ni un borrall de català, no sabien. Però és que a sobre, quan es posaven a parlar aquell castellà que no sonava com cap altre que jo hagués sentit abans, a mi se’m badaven els ulls com plats, espantada…

Recordo que el shock del primer dia només va afluixar a l’hora de berenar, precisament. Em van donar pa amb mantega i…voilà! Per alguna estranya raó, les monges de Granada tenien exactament la mateixa mantega màgica de la cafeteria d’El Corte Inglés de Plaça Catalunya! Bé, les monges no l’arrissaven, és clar, però el regust, la textura, el pes tan concret a la llengua…

Aquell dia vaig tornar a casa molt més segura de mi mateixa i plena de preguntes. A la fi es va imposar la realitat incontestable dels fets: la mantega de casa meva mai no havia estat com la d’El Corte Inglés, ni com la de les monges, per la senzilla raó que…no era mantega. Era margarina vegetal, molt de moda a les llars catalanes i espanyoles de l’època. Perquè era més barata i perquè, a més, era més lleugera i “més sana”, o això repetien amb desfici els anuncis de la tele.

A la fi quedava panxa enlaire el gran misteri, a la fi es feia justicia al meu instint gourmet infantil, a la meva absoluta certesa que allò que deien que era “el mateix”, doncs no, no hi tenia res a veure. Podria ser fins i tot més recomanable des de determinat punt de vista. Però de ser el mateix, ni de conya. Fins el clergat andalús ho tenia clar.

Van passar uns anyets més, tampoc gaires, i em vaig tornar a recordar d’aquesta història quan els meus estimats pares es van afegir a la intrèpida caravana de matrimonis catalans que qualsevol cap de setmana deixaven la criatura (jo) amb la iaia per a escapar-se a Perpinyà a veure L’últim tango a París. Aquest aclamat film de Bertolucci no s’estrenaria a Barcelona fins el 1978, però s’havia estrenat sis anys abans a França. Recordo perfectament que la meva mare va fer aquell viatge embarassada de la meva germana petita. I jo, novament fent el cim de la innocència, sense imaginar-me ni de lluny el motiu real d’aquella excursió, només era capaç de protestar perquè la meva germaneta ja havia anat a França (així fos en fase fetal, prenatal)… abans que jo, que era la gran. No vaig parar de protestar per aquest llamp d’injustícia fins que, crec recordar que cap allà el 1980, els meus pares van deixar aleshores la germaneta amb la iaia i em van portar a mi Pirineus enllà, no a Perpinyà ni al cine aquest cop, sinó a una població molt emotivament per a nosaltres anomenada Le Grau du Roi, que per cert amb el temps vaig saber que és l’escenari d’una pertorbadora novel·la d’Ernest Hemingway…

Juraria que va ser després de veure L’últim tango… que la meva mare va baixar a la fi del burro i va admetre que la mantega i la margarina no eren ben bé el mateix. Però em podria equivocar…

Ai, quins temps innocents, amb tant a descobrir…