[dropcap letter=”N”]
o hi ha dubte que estem vivint un canvi de paradigma social a causa de l’impacte de la digitalització, el qual està produint una transformació del nostre model productiu, i determina les formes i les pautes de comportament de la societat. El Mobile World Congress celebrat a Barcelona, tot un èxit, ens introdueix la idea que la digitalització governa el món econòmic i les emocions. La cita d’enguany ens proposa fer el salt cap al 5G, la millora de la seguretat en les xarxes, la consolidació de la internet de les coses, el paper cada vegada més rellevant dels drons, el desenvolupament de tecnologies que combinen el camp físic amb el virtual i l’ús de la intel·ligència artificial aplicada. Aquestes propostes permeten observar les maneres en què la innovació va modelant el nostre futur.
En aquest context d’afirmació tecnològica i digital, és interessant observar el desenvolupament de les tecnologies amb una mirada crítica per garantir que la seva revolució sigui el més equilibrada i positiva possible; una mirada crítica que obligui a posar en qüestió algun dels seus mites per no deixar-nos encegar pel seu poder de fascinació. L’assaig 21 mites digitals, antídot contra la postveritat internauta, del periodista Per Strömbäck, reconegut expert del sector digital, és un al·legat contra el tecnocentrisme imperant i alerta sobre els riscos d’una societat que idolatra i venera, com si fos una religió, el poder del digital. Per Strömbäck planteja al lector, en menys de cent pàgines, com ha de defensar-se dels mites digitals. D’entre els seus advertiments, el més destacable és el que ressalta els mites que ha anat adquirint la societat, com ara la idea estesa que la tecnologia és imparable i que res no es pot fer per evitar el seu avenç, o la falsedat de considerar que una tecnologia oberta implica forçosament enfortir una societat oberta. És també un error deduir que la llibertat de dades suposa en si mateixa la llibertat d’expressió, quan en realitat estan augmentant les maneres de vigilància que, conseqüentment, debiliten la privacitat de l’individu. Un altre error és el fet que considerem, cada vegada més, que la disrupció és la nova forma de competència, quan en realitat és un nou monopoli, o l’estès mite que innovar sense demanar permís comporta una internet millor.
De tots els 21 mites, és bo reparar en alguns que són especialment importants per al sector empresarial, per exemple “Europa no ha sabut crear empreses digitals d’èxit”. Aquest mite queda desmuntat per Skype, Spotify, l’empresa King, creadors de Candy Crush, l’empresa de videojocs Ubisoft, Vivendi o les empreses de videojocs socials Wooga i Big Point
De tots els 21 mites, és bo reparar en alguns que són especialment importants per al sector empresarial, per exemple, “Europa no ha sabut crear empreses digitals d’èxit”. Aquest mite queda desmuntat per Skype, Spotify, l’empresa King, creadors de Candy Crush, l’empresa de videojocs Ubisoft, Vivendi o les empreses de videojocs socials Wooga i Big Point. Per Strömbäck observa: “l’oportunitat digital europea rau en l’economia creativa, no en copiar l’economia de vigilància de les deu empreses d’internet principals” entre les quals es troben Google o Facebook. Un altre mite a erradicar és el relatiu al mantra “internet salvarà els mitjans de comunicació”. La concepció empresarial de les publicacions en format paper basada en el fet que com més lectors, més ingressos de publicitat, no és vàlida per al format digital; les empreses no van advertir que la gratuïtat d’internet impediria complir les seves expectatives. No es va tenir en compte la fragmentació del mercat. No es va tenir en compte que prevalia la compra de trànsit o CPM (cost per mil). L’efecte va suposar l’enfonsament dels ingressos per compra de la premsa tradicional en format paper i el consegüent descens dels ingressos publicitaris. Dos aspectes als quals caldrà sumar l’aparició de mitjans nadius que explotaven millor la potencialitat de la xarxa que els tradicionals, com ara Huffington Post, i la capacitat de Google i Facebook per imposar les regles del joc i així guanyar trànsit i, amb això, usuaris únics. La tempesta perfecta va arribar amb els smartphones i la web mòbil, que permetien als lectors accedir als continguts des de qualsevol lloc. Aquest fet va desdibuixar el paper tradicional del lector, que ara podia llegir a qualsevol hora i a qualsevol lloc, cosa que desterrava el ritual de comprar el diari a primera hora del matí.
La solució que Per Strömbäck divisa és que els gegants tecnològics accedeixin o se’ls obligui a compartir els seus ingressos publicitaris, que siguin transparents amb els resultats d’audiència i que apliquin una ètica periodística als seus canals de publicació en línia. No obstant això, de tots els mites que es descriuen en aquest assaig, el que més mal ha fet a la creació, producció, distribució i exhibició de continguts és el que més fortuna ha fet: “la propietat intel·lectual frena la revolució digital”. El progrés, unit al pirateig, el robatori i l’apropiació o la còpia dels èxits d’altres, ha provocat una infravaloració del paper del contingut i l’ha convertit en quelcom que ha de ser espoliat per aquell que mira. L’equivocada idea sustentada en el mite que els creadors no poden obtenir beneficis de la propietat intel·lectual sense intermediaris que la gestionin expressa fins a quin punt la digitalització ha forjat un model que tendeix a destruir el vell món en favor d’un de nou, on tot s’hi val excepte la feina dels creadors. Una imatge que ha convertit les grans empreses d’entreteniment en conservadores i reaccionàries als canvis i les empreses emergents de la xarxa en coratjosos corsaris legitimats per arrabassar èxits aliens. L’assaig de Per Strömbäck s’ha de llegir en clau d’advertiment: convé un canvi de rumb per donar una millor orientació als usos que s’estan produint en l’àmbit digital, de forma que la revolució d’aquest no desbordi els drets aconseguits.
Referència: el llibre de Per Strömbäck ha estat publicat per Ediciones Quinto 20 – Hijos de Vega Impresor.
