Res més entrar a la sala, tothom es troba amb les autores i directores de Derecho a pataleta. La missió més trepidant de les Espies de veritat assegudes a un costat de l’escenari, com si la cosa no anés amb elles. Van mirant amb poc interès com el públic es va asseient, mentre s’expliquen alguna cosa, riuen i, fins i tot, s’avorreixen. Quan ja tothom està assegut, Berta Prieto i Lola Rosales, àlies Las Chatis de Montalbán, agafen el micro, com si fos un monòleg, per explicar l’anècdota darrere del títol, amb poc a veure amb la trama de l’obra, però que resumeix l’esperit: passa-t’ho bé com ho van fer elles en una nit de borratxera en què les va enxampar la policia i, després de fer-la grossa, un agent els hi va dir que “tothom té dret a pataleta“.
Explicat el títol, lluny dels spoilers perquè, segons remarquen, no saben molt bé com definir de què va l’obra, Prieto i Rosales es posen a dirigir, literalment, la funció, pujant i baixant els escenaris, fent les veus que dicten les ordres als personatges i decidint, amb pantalla de videojocs inclosa, què han de fer. Les protagonistes són les Espies de veritat que moltes recorden veure al K3, interpretades per Belén Barenys (Alex), Natàlia Barrientos (Sam) i Paula Vicente Mascó (Clover). Convertides en personatges d’anime en carn i ossos, s’exageren els tics de la sèrie sense complexos, portant a l’espectador allà es vol, sense explicar-li molt les raons, només fent que rigui, també d’un mateix.
Rescatant tot l’univers d’Espies de veritat, amb el Jerry, la Gladis, la WOOHP i la rivalitat eterna amb la Mandy, l’Alex, la Clover i la Sam es veuen atrapades en la missió més difícil de la seva carrera, havent de salvar el món de la seva fi irremeiable. No cal enganyar-se, els hi fa una mica de pal posar-se serioses i fer-ho, i tampoc ajuden les decisions random que prenen les directores, sense opcions amb molta lògica, però sempre triant la més absurda. L’obra va saltant pantalles, amb anades i vingudes, jugant-ho tot a un humor fàcil i extrem que no sap què és això conegut com a políticament correcte, simplement donant veu a qui no es pren res massa seriosament, però tampoc li preocupa massa. Es queixen i fan broma del que sigui, des de la precarietat laboral i el feminisme fins als viatges espirituals, mentre canten Nochentera, treballen a un McDonald’s, amb l’olor del piti de la pausa arribant fins al públic, i es mengen un Vicio. Fins i tot, s’atreveixen a vacil·lar a les pijes d’Autodefensa (Filmin), interpretades per les mateixes Prieto i Barenys que estan a l’escenari, i els nepo babies.
No se’n salva ningú, ni les mateixes protagonistes, i tampoc importa massa com es resol la missió de salvar el món, cosa que tothom descobreix que és impossible a mesura que passa el temps, per molts gadgets que s’inventin a la WOOHP. Derecho a pataleta, fins al 14 de maig a la Beckett, és una oportunitat de passar-s’ho bé i riure, carta concentrada en poc més d’una hora per no fer-se molt pesada, amb unes creadores que ja han donat molt a parlar en una carrera que només acaba de començar.