El Moco Museum Barcelona, un doble aparador de la contemporaneïtat

Estic segur que als llepafils del món de la cultura que es passen les tardes fent-se la pilota els uns als altres des de les seves torretes d’ivori i als progres a sou de l’administració que consideren perversa tota iniciativa privada —tipus franquícia de l’Hermitage, per posar un exemple— els deu semblar horrorós el nou Moco Museum de Barcelona. M’hi jugo el Picasso que no tinc que consideren que és massa comercial, cridaner, superficial… Un centre d’art contemporani que sembla una botiga de Bershka on els joves fan cua per veure obres de Banksy, Warhol, Basquiat, LaChapelle, Haring o Hirst? On vas a parar home! Aquest tipus de museus han de ser críptics i no hi ha d’haver mai ni una ànima que per això ja els paguem amb els impostos! Un museu que mostra com l’art es fusiona amb la tecnologia més avançada (TeambLab, peces NFT…)? Una presa de pèl! Un passeig per l’art contemporani que acaba amb una experiència onírica immersiva difícil d’oblidar (Diamond matriz d’Irma Vries)? Si el públic vol experimentar, que se’n vagi al Cosmocaixa!

Doncs sí, companys. El Moco és tot això i molt més. Hi vaig anar dissabte i en vaig sortir pensant que és una gran sort que Lionel i Kim Logchies hagin apostat per Barcelona per obrir-hi la segona seu del seu museu. He llegit que dubtaven entre la capital catalana i Florència, però que, al final, aquests dos col·leccionistes d’art neerlandesos van optar per obrir la sucursal aquí.

El Moco em va fer una mica el mateix efecte que la Saatchi Gallery de Londres quan la vaig visitar per primer cop fa més de vint anys. O sigui, quan jo mateix tenia poc més de vint anys. El tauró de més de quatre metres conservat dins un tanc ple de formol de Damien Hirst era en aquell moment una de les sensacions de la Saatchi, un espai consagrat a l’art contemporani amb peces que exploraven o polvoritzaven els seus límits. Un art que provocava i escandalitzava. Que feia que et preguntessis si tot allò que et presentaven com a art no era, en realitat, una gran broma.

El Moco no va tan enllà, però crec que és un tipus de museu que, fins ara, no existia a Barcelona. Per tant, completa l’oferta museística de la ciutat i ho fa amb una proposta que, personalment, em resultat atractiva. Vull comentar, breument, quatre aspectes que m’han agradat especialment d’aquest nou equipament:

1.- El públic

Una de les millors coses del Moco és que sap atreure un públic que estic convençut que no acostuma a anar a museus. Quan vaig entrar al pati del Palau Cervelló i vaig veure tots aquells nois i noies fent cua em vaig quedar de pedra. La majoria, estava més a prop dels vint que dels trenta. Em va semblar que portaven uns outfits estudiadíssims, suposo que per sortir guapos a les dotzenes de selfies que es farien durant la visita. Eren el tipus de persona que pots veure fent cua a les portes de l’H&M, cada cop que la multinacional sueca llança una col·lecció exclusiva d’edició limitada. En la meva modesta opinió, que centenars de joves decideixin que passar una tarda de dissabte a un museu és un bon pla ja em sembla una raó de pes per aplaudir l’arribada del Moco.

2.- La col·lecció

Hi ha poques obres i, evidentment, la gran majoria no són les més importants que han fet els seus autors, però, en conjunt, fan l’efecte d’un bon tràiler d’aquells que et fa van venir ganes d’anar al cine a veure al pel·lícula sencera o un d’un aperitiu que t’obre la gana. Perquè el Moco crec que ha de fer això, fer venir gana d’art. Acceptem-ho: no hi ha gaires persones que, de la nit al dia, es converteixin en apassionades de l’art després de contemplar una successió de retaules gòtics al MNAC, el Mitjó de Tàpies o, encara menys, les nobles parets d’una gran pinacoteca plenes de retrats de reis i nobles de l’any de la picor. En canvi, potser n’hi haurà unes quantes que, en sortir del Moco, tindran ganes de saber més coses de Warhol, Basquiat, Murakami o Dalí. Persones que després de contemplar Forgive Us Our Trespassing de Banksy —un dels grans noms del Moco— aniran reculant en la història de l’art i, potser, un dia acabaran extasiant-se davant la senzillesa i la força del nostre pantocràtor.

En la meva modesta opinió, que centenars de joves decideixin que passar una tarda de dissabte a un museu és un bon pla ja em sembla una raó de pes per aplaudir l’arribada del Moco

3.- L’espai

El Moco ocupa el Palau Cervelló, ubicat al número 25 del carrer Montcada, a tocar del Picasso i del Museu Etnològic i de Cultures del Món. El que crida més l’atenció de la reforma que s’hi ha fet és el terra de color blanc immaculat que li dona una aparença de modernitat i fa lluir les peces. Tot el museu respira una amplitud accentuada per les parets de miralls i els sostres alts, però la gran afluència de públic obliga a fer equilibris, sobretot, per gestionar l’entrada a les sales dedicades a l’art immersiu. Caldria, això sí, que els responsables del museu revisessin a fons la versió catalana dels textos explicatiu perquè són plens d’errades.

4.- La descoberta

Sens dubte, Guillermo Lorca. Les dues sales ocupades per les seves enormes obres em van produir una gran impressió. Lorca és un artista xilè que pinta quadres de grans dimensions plens d’escenes tant boniques i lluminoses com perverses i inquietants que remeten a la mitologia i als contes de fades. El Moco li dedica la seva primera exposició temporal, Esplendor de la noche. No us la perdeu!

No tots els museus han de ser com el Moco, però crec que, per Barcelona, és una sort poder sumar aquest nou equipament a la seva oferta cultural. El Moco Museum Barcelona és un gran aparador de la contemporaneïtat: no només per les obres que exposa sinó també i això crec que és molt interessant pel públic que les admira.