La moda a Barcelona hauria de ser explicada

De l’ascens de les top models, de la irrupció de l’estètica grunge, de l’acostament entre l’alta costura i el glamur de Hollywood, de l’assalt de les grans maisons per part de dissenyadors joves i rebels, de com les grans marques es contaminen de l’estètica hip hopera i, per descomptat, de com la mítica Vogue no tan sols reflecteix l’onada de canvis que sacseja el món de la moda als anys noranta sinó que hi contribueix decisivament a través de les seves portades i apostes editorials. De tot això parla In Vogue: The 90’s, una magnífica sèrie documental de sis capítols que es pot veure a la plataforma Disney+.

In Vogue: The 90’s fa un retrat apassionant del món de la moda durant uns anys, els noranta de la dècada passada, que defineix de salvatges i tumultuosos, però també de profundament creatius i transformadors. Hi participen algunes de les supermodels del moment com Claudia Schiffer, Naomi Campbell o Linda Evangelista. També Kate Moss, eterna noia rebel i antítesi de les top abans esmentades. O dissenyadors com Marc Jacobs, Tom Ford, Donna Karan, John Galliano, Stella McCartney, Michael Kors i Tommy Hilfiger. Sarah Jessica Parker, Nicole Kidman, Claire Danes o Gwyneth Paltrow hi rememoren les seves experiències i apassionades de la moda que aleshores eren poc més que adolescents com Kim Kardashian o Victoria Beckham, expliquen com els va influir aquella explosió de talent renovador. Les raperes Missy Elliott i Mary J Blige expliquen la gènesi de l’estil ghetto fabulous. Fins i tot, Hillary Clinton és part d’aquesta història i ella mateixa explica què li va suposar aparèixer a Vogue. La van criticar, per descomptat, per atrevir-se a ser una primera dama sexy i empoderada.

Els autèntics protagonistes del documental, però, són la poderosa Anna Wintour i la resta d’editors de Vogue: Hamish Bowles, Edward Enninful i Tonne Goodman. La mítica revista esdevé el fil conductor per explicar la història de la moda no només des d’un punt de vista estètic o d’indústria, ja de per si interessant, sinó lligant-ho amb el seu context sociocultural. L’antropologia de la moda ens ensenya que estem davant d’un fenomen a tenir molt en compte a l’hora d’explicar qui som i d’on venim. La moda és una manifestació cultural, una forma de comunicació; expressa la nostra identitat, valors i estatus. Per tant, faríem bé de no prendre’ns-la a la lleugera.

Potser per això i perquè Barcelona no hi apareix ni per casualitat en el documental de Vogue, penso que seria del tot necessari que algú amb prou coneixement es proposés explicar la història de la moda a Barcelona contemporània. Podria plantejar-se respondre alguns d’aquests interrogants: els 90 també van ser un moment decisiu per a la moda a la ciutat? Quin impacte hi van tenir els Jocs Olímpics? I els grans canvis experimentats a les capitals de la moda internacional: París, Londres, Milà o Nova York? Quins eren els grans noms de la moda barcelonina fa tres dècades? De quina tradició eren hereus aquells joves dissenyadors? També vam tenir top models? Quines eren les grans cites de la moda local? I els establiments? Hi havia mitjans o periodistes poderosos a l’estil de la Wintour?

També em venen al cap alguns noms que hi haurien d’aparèixer necessàriament: Manuel Pertegaz, Andrés Sardá, Antonio Miró, Custo Dalmau, Josep Font, Juste de Nin, Sita Murt, Míriam Ponsa, Josep Abril, Manuel Outumuro, Francina International Modeling Agency, Judit Mascó, Martina Klein, Verónica Blume, Joana Bonet, Santi Meifren, Josep Sandoval, Santa Eulàlia, Gratacós, Saló Gaudí, 080 Barcelona Fashion, Equipo Singular, XXL Comunicación… La llista és llarga i segur que me’n deixo uns quants d’imprescindibles. Quina llàstima no poder comptar ja amb Teresa Gimpera, una de les protagonistes indiscutibles de la història recent de la moda a casa nostra, una història que, algun dia, algú hauria d’explicar.